Expliquem el mite que una economia excedentària és bona i una economia deficitària és dolenta. La zona euro funcionarà només si els països amb dèficit (Sud) poden manllevar per a mantenir el comerç dels països amb excedents (Nord). És estúpid i arrogant pensar el contrari.
Som els forts, els altres són els febles. El mantra holandès-alemany no sols és arrogant, a més és estúpid. Qui ho pronuncia només mostra que no té la més mínima idea de cooperació entre les nacions.
“On hi ha necessitat, la insensatesa es converteix en saviesa”, va dir una vegada Niccolò Machiavelli, i tenia raó. En temps de necessitat, mostra qui és el fill d’amb bon cor, en qui es pot confiar i en qui no es pot confiar. També mostra qui té la capacitat intel·lectual de saltar sobre la seva pròpia ombra i qüestionar els seus propis dogmes. Alemanya, els Països Baixos i Àustria només estan demostrant que no tenen aquesta ximpleria que es converteix en saviesa. I això tindrà conseqüències nefastes.
Per a saber exactament de què parlem, només ha d’escoltar l’entrevista que el Ministre Federal d’Economia, Peter Altmaier, li va donar a Deutschlandfunk el dijous 9 d’abril. En ella deixa clar novament que només aquells a Europa “que realment han fet un esforç en els últims anys” ara poden tenir l’oportunitat de manllevar els diners que necessiten per a combatre la crisi del Covid-19 sense cap problema i sense cap recàrrec d’interessos. Altmaier va dir literalment:
“L’estat … tots som part d’ell. Però junts, en adherir-nos al fre del deute, en consolidar les finances públiques en els últims anys, hem creat les condicions per a poder tenir diners a la nostra disposició ara, perquè puguem augmentar temporalment la despesa governamental de manera significativa a fi de salvar empreses, per a salvar ocupacions, per a salvar la prosperitat d’aquest país”.
El que, per contra, només pot significar que “els altres”, que no han fet exactament això, no poden disposar de diners perquè no ho tenen. No han creat les condicions per a salvar la seva economia.
I els mitjans alemanys, com no podia ser d’una altra manera, s’han pujat a aquest carro del govern. En un programa especial de la cadena de televisió estatal alemanya ZDF aquesta setmana passada, es va parlar repetidament dels països “més febles” del Sud i els “econòmicament forts” del Nord, que se suposa que són responsables dels febles. ntv va tenir la descaradura de parlar sobre els “addictes al crèdit” del sud. Però també DIE ZEIT va dir que els països mantinguts a flotació pel BCE podrien “caure en fallida” si les taxes d’interès no romanen permanentment baixes.
La lògica feble de allò “fort”
“Feble” i “fort” semblen ser categories gairebé naturals. Els països febles són aquells que no han aconseguit consolidar els seus pressupostos nacionals i reduir el seu deute públic des de la crisi financera de 2008/2009. I això malgrat el fet que un país com Itàlia ha fet majors esforços per a estalviar diners que qualsevol altre país europeu. “Forts” són aquells que, com Àustria, els Països Baixos i Alemanya, han aprofitat els “bons temps” per a preparar-se per a una emergència com l’actual.
Tot això, per a dir-ho sense embuts, és la visió alemanya, que es redueix a una visió de túnel, que no té absolutament res a veure amb la lògica macroeconòmica i, per tant, res a veure amb la realitat de la Unió Monetària Europea (UEM). Al mateix temps, és un testimoniatge impressionant de pobresa intel·lectual. L’error subjacent són els anys de rebuig per part dels responsables polítics alemanys, i gran quantitat de mitjans alemanys, per a reconèixer la importància i les conseqüències dels excedents de compte corrent d’Alemanya. Després de tot, si és possible o no reduir el dèficit públic depèn gairebé exclusivament de si és possible o no acumular superàvit en compte corrent en les actuals circumstàncies econòmiques mundials.
És precisament en aquest punt que existeix una restricció lògica en la forma d’un joc de suma zero, perquè no tots els països del món poden registrar excedents de compte corrent al mateix temps. Tampoc pot la UEM en el seu conjunt acumular enormes superàvits en compte corrent, ja que provocaria reaccions en la resta del món, especialment als Estats Units. L’Euro apreciaria el seu valor i evitaria una estratègia de superàvit en compte corrent en l’escala que Alemanya i els Països Baixos ho han estat aplicant durant anys. El fet mateix que cada país excedentari necessàriament necessiti països deficitaris és una raó per la qual l’arrogància dels països excedents està completament fora de lloc. La classificació de forta i feble és estúpida des del principi.
La mateixa lògica s’aplica a l’argument sobre la competitivitat. La gent diu que els països del Sud han perdut competitivitat i fingeixen que tot és culpa seva. Qualsevol que hagi entès que la UEM no pot tenir excedents persistents per compte corrent respecte a la resta del món també comprèn que buida és la idea que dins de la UEM tots els països podrien i haurien d’haver millorat la seva competitivitat. Aquesta idea no s’ha tornat més lògica al llarg dels anys, a pesar que la majoria dels polítics alemanys l’ha repetit com un mantra, sobretot Angela Merkel, i malgrat que va ser i continua sent considerada seriosament una estratègia econòmica per a Europa.
És precisament perquè, per raons lògiques, no tots els membres de la UEM poden ser més competitius conjuntament que els membres del nord de la UEM necessitaven la pèrdua de competitivitat dels membres del sud; en cas contrari mai haurien pogut augmentar la seva pròpia competitivitat tan enormement. I com va ser això possible? Contràriament a les regles econòmiques de la UEM, els països del nord no van augmentar els seus salaris tant com hagués estat apropiat en vista de l’objectiu d’inflació acordat conjuntament. Si tots els països haguessin intentat seguir la mateixa política de restricció salarial des del principi, la UEM hauria estat en una situació deflacionaria molt abans i cap país hauria millorat la seva competitivitat. Per tant, l’afirmació sobre la competitivitat (els que l’augmenten tenen raó, els que la disminueixen estan equivocats) és tan absurda com la dels saldos per compte corrent (els països amb superàvit tenen raó, els països amb dèficit estan equivocats).
Estalvi de les empreses i monstres excedentaris com a socis comercials
Atès que, només per raons lògiques, l’estalvi i la consolidació del govern només són possibles si un altre sector està disposat a acumular deute, els països amb dèficit de compte corrent avui es troben en una situació desesperada. Un dèficit en compte corrent significa que un país “absorbeix” els excedents d’estalvi d’un altre país a través de l’endeutament (ja sigui per part del sector privat o de l’estat). En altres paraules, la bretxa de demanda al país deficitari s’amplia pels països amb superàvit. Però pel fet que el sector empresarial s’ha convertit en un estalviador net en gairebé tot el món, i perquè cap estat democràtic pot obligar les seves empreses privades a endeutar-se, un país deficitari els socis comercials del qual fan tot el possible per a mantenir o fins i tot expandir els seus excedents de compte corrent ja no té manera de limitar els dèficits en el seu pressupost nacional.
El que això significa és que els països excedents del Nord són directament responsables del fet que els esforços d’austeritat de l’estat italià no han donat els seus fruits. Qualsevol que no prengui nota d’això i pretengui que és només una qüestió de voluntat política al país en qüestió, ja sigui que es consolidi amb èxit o no, manca de l’experiència necessària, potser fins i tot de sentit comú. Si un país del Sud té monstres excedentaris del Nord com a socis comercials i està en una unió monetària amb ells, ha de confiar que hi hagi suficients persones intel·ligents en els propis països del Nord, o almenys en la Comissió Europea, que entenguin aquestes connexions i facin costat als països deficitaris. Si aquest no és el cas, el país està perdut, especialment en una crisi econòmica global com l’actual.
Alts deutes per sempre i a tot arreu
Una altra conseqüència purament lògica d’aquesta crisi també escapa a la majoria dels observadors. S’argumenta que d’aquí a uns mesos, el 100 per cent del deute en relació amb el PIB serà tan problemàtic com ho va ser a principis d’enguany (si alguna vegada ho va ser). Itàlia es projecta en 180% i aquesta és una xifra sorprenent. Però no té sentit. Fins i tot d’acord amb la doctrina que preval, només té sentit en relació amb les xifres corresponents en altres països.
Si, en el curs de la crisi mundial del Covid-19, la proporció del deute públic respecte al PIB augmenta en 30 o 40 punts percentuals en gairebé tots els països, l’avaluació de la política econòmica sobre el nivell de deute d’un estat dependrà com a màxim d’una comparació amb altres estats, però no en una comparació de la xifra pura amb cap norma que s’hagi aplicat prèviament. La UE, amb la seva norma establerta del 60%, també haurà d’aprendre això. Qualsevol que insisteixi que tots els països han de tornar a aquesta norma després d’aquesta crisi -el Ministre Federal d’Economia (veure la referència anterior) sembla creure realment tal cosa- està cometent un gran error.
Mai hi ha hagut una justificació substantiva per al 60% establert en el Tractat de Maastricht. L’intent d’obligar a tota la zona euro a adoptar una senda d’estalvi per als pressupostos públics cap a l’objectiu del 60% després de la crisi del Covid-19 no tindrà èxit degut al paper d’estalviadores netes de les empreses. Més aviat al contrari, qualsevol intent en aquesta direcció consolidarà els desitjos d’estalvi tant del sector empresarial com de les llars privades, perquè faran que qualsevol desenvolupament macroeconòmic positiu després de la crisi sigui més difícil i, per tant, cada actor econòmic voldrà ansiosament mantenir els seus diners fora de perill. Intentaran els països del Nord una vegada més seguir el camí del dúmping salarial i els nous excedents en compte corrent a costa dels del Sud per a aparèixer com a bons i forts?
Això és òbviament absurd, i qualsevol que ho intenti tindrà sobre la seva consciència la destinació d’Europa. Si s’arriba a això, els països del Sud, inclosa França, hauran d’insistir que els “virtuosos” del Nord abandonin l’euro per a suportar les conseqüències de les seves mesures d’austeritat en forma d’una moneda fortament apreciada i una nova desocupació massiva.
La política monetària continua sent un tabú
El Banc d’Anglaterra va anunciar la setmana passada que temporalment, és a dir, per a salvar la crisi, finançarà a l’estat directament, de manera que la ruta a través dels mercats de capitals ja no sigui necessària. Aquesta postura pragmàtica del Banc d’Anglaterra, descrita explícitament com una mesura de crisi, també mostra que en una crisi, l’aparent insensatesa pot ser simplement sàvia. En la zona euro, i especialment a Alemanya, d’altra banda, encara és un tabú parlar sobre el paper de la política monetària i el fet que la política monetària hauria de, per descomptat, finançar als estats durant la crisi.
Una vegada més, el nostre propi dogma sobre la independència del banc central i la total autonomia de la política fiscal s’interposa en el camí d’una acció sòbria i apropiada. En lloc de discutir sobre coronabons, els ministres de finances haurien de, per una vegada, ser prou insensats com per a dir que el BCE ha d’assegurar-se que tots els països puguin obtenir préstecs amb exactament les mateixes taxes d’interès baixes, perquè no hi ha mèrits del passat que atorguin als actors dels mercats de capitals el dret a classificar països en qualsevol escala i enfrontar-los entre si per a enriquir-se en aquest joc. Com no hi ha ni bons ni dolents, ni forts ni febles, haurien de dir que hem decidit fer exactament el que és necessari, és a dir, donar a tots els països de la zona euro l’oportunitat de protegir a les persones de les conseqüències econòmiques d’un desastre natural en aquest moment excepcionalment difícil.
Article originalment publicat en alemany en MAkroskop i en anglès en flassbeck economics international:
https://makroskop.eu/2020/04/von-starken-und-schwachen-von-arroganz-und-unwissen/ https://www.flassbeck-economics.com/of-strong-and-weak-of-arrogance-and-ignorance/
