Digitalització socialment inclusiva

21/10/2019

La digitalització implica riscos i oportunitats per a l’economia. Saber aprofitar les oportunitats que implica aquesta per millorar la qualitat de vida de les persones treballadores és un repte important per a tots els agents socials i les institucions.

Les economies de plataforma han guanyat una importància capital en els últims 10 anys. Aquestes estan substituint gradualment a les grans empreses creades a mitjans del segle XX. De la mateixa manera que grans empreses com General Motors van contribuir a definir el contracte social de postguerra a través dels beneficis socials pactats amb els sindicats per als seus treballadors i la seva contribució a l’Estat amb impostos, avui aquestes empreses estan redefinint el contracte social per a molts treballadors.

A diferència d’experiències passades, la majoria de les economies de plataforma neixen amb l’objectiu d’exercir a llarg termini el monopoli en un determinat sector a través de l’ús de la informació. Això ho fan a partir d’inversions molt agressives finançades per grans inversors disposats a assumir molts riscos. D’altra banda, les economies de plataforma, i la digitalització més generalment, són eines molt útils per a l’increment de productivitat en l’economia; i, en conseqüència, una potencial eina per millorar la qualitat de vida dels treballadors.

D’aquesta manera, la digitalització presenta dues cares de la mateixa moneda aparentment contradictòries. D’una banda, erosiona el contracte social tal com l’havíem conegut. D’altra banda, representa una oportunitat de modernització de l’economia en benefici dels treballadors. Així mateix, compatibilitzar la digitalització de l’economia amb la millora dels estàndards socials dels treballadors representa un repte important de política pública.

L’experiència internacional que s’ha acumulat els últims anys ha proporcionat eines per minimitzar els impactes negatius de les economies de plataforma. En aquest sentit, una de les claus per evitar les externalitats negatives produïdes per les economies de plataforma és, preferentment, el desenvolupament d’estratègies d’anticipació a la regulació.

No obstant això, més enllà de les estratègies de defensa del contracte social, una sortida socialment inclusiva al repte de la digitalització passa per trobar mecanismes institucionals que permetin l’aprofitament de l’increment de productivitat de l’economia gràcies a la digitalització en benefici de la qualitat de vida dels treballadors.

Aquest ha estat un repte per a molts altres països abans, que han buscat els seus propis camins a través dels diferents equilibris socials per acomodar la digitalització al seu mercat laboral i Estat del Benestar. L’evidència internacional que tenim al respecte és àmplia. Per exemple, d’una banda, la digitalització que ha desenvolupat Alemanya ha impulsat la digitalització en els seus sectors productius més punters amb l’objectiu de promoure la competitivitat de les seves exportacions ha enfortit, al seu torn, el contracte social en el terreny de la indústria manufacturera. D’altra banda, Suècia va impulsar una digitalització molt més transversal de la seva economia, no tant enfocada en exclusiva a les seves exportacions. Aquesta estratègia va acabar incrementant la productivitat general de l’economia i va fer pujar el creixement del sector de les telecomunicacions.

La digitalització en el nostre cas ha de tenir en compte dos elements: el treball i la democràcia. Per al primer, ha d’incloure instruments perquè la introducció de la digitalització es tradueixi en el manteniment de l’ocupació, la reducció de la jornada laboral o l’increment dels salaris.

En aquest sentit, l’economia de l’Estat espanyol es troba en una cruïlla important. D’una banda, té un model de relacions laborals que en un futur haurà de ser reformat per tres raons. La primera, perquè hi ha una creixent pressió dels agents polítics i socials perquè es modifiquin elements substancials de l’actual legislació laboral. La segona, pel condicionant de la limitació de la inflació que comporta la pertinença a l’Eurozona. I, en tercer lloc, perquè els llocs de treball generats per l’anomenada “nova economia” han de guanyar presència en les relacions laborals i les seves institucions.

Seguint aquesta línia, la digitalització ha d’incloure propostes de canvis en les relacions laborals a l’Estat espanyol per poder millorar el repartiment econòmic de la digitalització de manera compatible amb la resta de l’agenda política dels sindicats i agents socials. En aquesta línia, s’hauria de promoure un model de relacions laborals amb tres característiques:
1) Repartir més adequadament els ingressos per productivitat entre capital i treball
2) Promoure la solidaritat entre treballadores
3) Complir els criteris de convergència econòmica europea

Aquestes tres línies de treball integren adequadament les necessitats laborals del sector de la digitalització.

Per al segon element, la democràcia, cal impulsar un model de copropietat de dades (entre sindicats, empreses, clients i administracions públiques) amb l’objectiu de promoure una gestió transparent de les dades en benefici de el client (la seva protecció) i el repartiment de beneficis d’aquests. En aquest sentit, el canvi ha de ser integral: un digitalització socialment inclusiva per al treball serà possible a través de la democràcia de les dades, i aquesta serà possible amb una presència forta del món del treball en la digitalització.

CompárteloShare on FacebookShare on Google+Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn