Impagament feminista del deute

19/01/2018

La crisi del deute ha posat en evidència, més que mai, la naturalesa patriarcal del sistema capitalista. Des del feminisme es repeteix des de l’esclat de la crisi que les dones ja estàvem en crisi abans d’aquest esclat, però resulta evident que els impactes d’aquesta han aprofundit les desigualtats de gènere. Amaia Pérez Orozco, economista feminista, ho resumeix clarament i concisa: “la crisi provoca retallades de les polítiques d’igualtat i incrementa la desigualtat i el deute amb les dones, que sostenen la vida a través dels treballs de cura i no remunerats”. La crisi i els seus impactes no són neutres des d’una perspectiva de gènere.

La prioritat del pagament del deute i els seus interessos, sacralitzada a la Constitució Espanyola des de 2012, es fa clarament en detriment dels drets socials. L’austeritat i les retallades han suposat, sens dubte, un procés de feminització de la pobresa, de precarització de la vida de les dones i d’augment del pes de les tasques de cura i reproducció sobre les dones de les classes populars.

Per poder revertir aquest procés, cal doncs acabar amb el dogma de l’austeritat i les retallades, i per això caldrà abordar la problemàtica del deute. A més, si els impactes de la crisi del deute tenen una clara dimensió de gènere, també la te el camí que triem per sortir d’aquesta crisi.

Si la “sortida” de la crisi és en direcció de reforçar un sistema econòmic basat la rendibilitat, la productivitat, la competitivitat i el creixement econòmic, i no pas en la centralitat de la sostenibilitat de la vida, aquesta “sortida” suposarà un aprofundiment del sistema patriarcal. Si la “sortida” de la crisi és “cega” a les desigualtats de gènere, en realitat estarà aprofundint aquestes desigualtats i perpetuant el patriarcat.

Un escenari de continuïtat, de manteniment del règim del 78 i de les relacions amb l’Estat espanyol, ens condemnen a una situació de perpetuació del sistema econòmic i per tant del patriarcat. Un escenari de ruptura, però, no garanteix la construcció d’una república feminista.

El referèndum de l’1 d’Octubre suposa una oportunitat per poder trencar amb un sistema que condemna les dones a una crisi permanent, però per fer-ho cal anar més enllà i trencar no només amb l’Estat espanyol i el règim del 78, sinó també amb la deutecràcia.

No qüestionar el deute públic, i desenvolupar polítiques de creixement econòmic per generar els recursos econòmics per poder-lo pagar, ens manté lligades, esclaves al sistema, el perpetua i fins i tot l’aprofundeix. És, a més, una proposta inviable, ja que suposa “carregar-nos el planeta) i és impossible sense l’aportació de les dones a l’economia a través del treball no remunerat de cures i reproducció.

Plantejaments aparentment conciliadors com la necessitat de renegociar o refinançar el deute, o aconseguir reduccions i quites, sense abordar-ne la il·legitimitat, permeten en realitat regenerar i reforçar el capitalisme financer. Una “sortida” que permeti reduir el pes del deute, per tornar a posar el comptador a zero (o a un nivell “sostenible”) i permetre que els mercats finances segueixin dictant les polítiques públiques, és una “sortida” que perpetua l’actual relació de forces i, per tant, les desigualtats socials, econòmiques i de gènere.

A les antípodes de seguir mantenint la roda del capitalisme financer, estaria la proposta d’impagament del deute. No pagar per generar una situació de ruptura amb el sistema financer, que permeti donar-li la volta al conflicte capital-vida. Un impagament que ens permeti definir i decidir quin model productiu, financer, monetari, energètic, alimentari, fiscal, laboral o reproductiu necessitem i volem, per així construir un futur desconnectades del domini dels mercats financers.

No pagar el deute per a abordar el conflicte capital-vida i construir aquesta vida digna de ser viscuda, posant la sostenibilitat de la vida i les cures en el centre del sistema econòmic, polític i social, és el que podríem anomenar un “impagament feminista del deute”.

Una futura república que no abordi la ruptura amb el domini dels creditors i mercats financers, no podrà mai posar la vida i les cures al centre. Però fins i tot en l’escenari en el que l’impagament del deute sigui possible, si aquest es produeix simplement per alliberar recursos per reprendre dinàmiques de creixement econòmic insostenible i participació en els mercats globals amb major competitivitat, basada en l’espoli de recursos i l’explotació laboral, així com en l’assumpció dels treballs de cures i reproducció, de forma no remunerada per part de les dones, aquest impagament no serà mai feminista. I la república que en resulti tampoc.

El referèndum de l’1 d’Octubre és un primer pas d’un camí molt llarg fins aconseguir construir la república feminista que volem. Un camí que passa per prendre consciència col·lectiva dels impactes i lligams que suposa la deutecràcia. Un procés en el que són claus les auditories ciutadanes del deute i la gestió pública no només de la Generalitat de Catalunya, sinó també de la resta d’administracions públiques, com els ajuntaments i les empreses públiques que en depenen. Un camí que passa també per construir una altra forma de finançar les polítiques públiques, i per tant, d’un nou model de fiscalitat i de banca pública, així com un nou model productiu i financer. Un camí que passa per afrontar la necessària desobediència amb els creditors de deutes il·legítims, trencant amb ells a través del repudi i l’impagament d’aquests deutes. Un camí que ens porti, en el llarg termini, a acumular les forces suficients al voltant de la proposta de l’impagament feminista del deute. Un camí que ens ajudi a adonar-nos, col·lectivament, que no pot haver-hi sobirania ni vida digna en un sistema sota la dictadura del deute.

CompárteloShare on FacebookShare on Google+Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn