La fase actual de globalització econòmica i de terciarització d’una part important del món occidental està convertint alguns espais de les grans ciutats en “llocs lliures de població local” causats per la pressió turística. Aquest fenomen, a més de reduir l’interès objectiu de la visita i homogeneïtzar els originals llocs amb peculiaritats dignes de conèixer fins a convertir-los tots en part d’un mateix circuit sense grans diferències, suposa un problema per a l’equilibri no solament ecològic sinó fins i tot també urbà. En aquesta suposada carrera per la pèrdua total de la seva personalitat hi ha ciutats que, com Venècia, es troben en una fase tan avançada que podrien considerar-se ja un parc temàtic. Això succeeix en bona part perquè s’obvia la capacitat de càrrega dels espais. Aquest concepte, que prové de l’ecologia, per a l’entorn urbà es defineix com la quantitat màxima d’afluència i ús de l’espai que permet la seva sostenibilitat i el seu ús adequat.
Igual que en els ecosistemes naturals, les ciutats estan compostes per complexos sistemes socioeconòmics que evolucionen dinàmicament a la recerca d’equilibri. En alguns casos l’equilibri al que arriben en un període determinat permet que l’entorn urbà tingui una vida veïnal rica i complexa, i en els casos en els quals la pressió de l’activitat turística no troba molta oposició, l’equilibri tendeix a produir buidatge de vida veïnal. El poder de hegemonització que ha aconseguit aquesta activitat a través de l’acceleració i de la intensificació de la cadena de producció turística converteix aquests espais urbans en monocultius econòmics i socials. Acaben actuant com a centres de gravetat que atreuen atenció, capital, conflicte, concentració i velocitat. Actuen també com si el procés pogués considerar-se lineal, aliè a la complexitat, al funcionament dels equilibris i, fonamentalment, als límits físics, econòmics i socials.
No obstant això, aquests condicionants existeixen, amb el que la suposada carrera per la pèrdua total de personalitat urbana té un final. En alguns casos la carrera acaba per l’eutrofització de l’espai, que és el fenomen segons el qual el propi creixement de l’activitat acaba matant-la per falta d’espai vital i condicions per desenvolupar-se. En altres casos la carrera podria revertir-se mitjançant fórmules de reorganització conscient de l’espai.
El fet que els espais urbans estiguin composts per sistemes complexos permet analitzar-los com als metabolismes, amb els seus fluxos (entrades i sortides) d’energia i materials (i residus), i els seus fons (producció i magatzems). En els entorns que sofreixen la pressió de l’activitat turística els fluxos de mercaderies i de persones, d’una banda, i els fons de mercaderies, per una altra, es troben per sobre del llindar que permet que l’equilibri afavoreixi l’existència de comunitats veïnals riques i complexes. La velocitat de moviments de mercaderies, transaccions, persones i relacions en aquests entorns turistificats impedeix la consolidació de relacions urbanes amb les peculiaritats de cada lloc.
La capacitat de càrrega pot actuar en aquests casos com a senyal, i objectiu de l’equilibri que és desitjable aconseguir per preservar o recuperar entorns urbans amb vida veïnal rica i complexa. Aquests entorns tendeixen a la no saturació dels espais públics, tant de pas com d’estada, per la qual cosa la reducció de la densitat hauria de tenir com a objectiu les 8 persones per minut i metre als espais de pas, i d’entre 3 i 5 persones per minut i metre en els de estada. Els barris també es caracteritzen per un percentatge molt majoritari d’habitants d’habitatges d’ús habitual o principal (població local), per la qual cosa la quantitat i el tipus de residus que es generen haurien de ser coherents amb aquest fet i amb un tipus d’activitat comercial dirigida a satisfer les necessitats d’aquesta població. El cas de les mercaderies està molt vinculat a això anterior, ja que el tipus i la quantitat de mercaderies que entra o s’emmagatzema en un entorn depèn del tipus d’activitat i població associada que hi hagi en aquest lloc. D’aquesta manera, trobem que els barris han de comptar amb un tipus de mercaderies que alimentin la vida veïnal, que no sol requerir grans quantitats de productes envasats, ni recreatius, ni d’un sol ús, i per tant, no necessita nombrosos espais amplis de magatzematge.
Si els ajuntaments que es troben amb aquest fenomen de la pressió turística decideixen considerar que els espais tenen una capacitat de càrrega que respectar, haurien de plantejar-se fixar uns objectius de càrrega anuals amb reduccions successives per aconseguir entorns veïnals rics i complexos. Encara que els objectius de reducció de mercaderies, residus i persones han de ser coherents entre si per conformar un objectiu general de reducció de la càrrega finalment sostenible, l’aplicació i els mecanismes de control hauran de ser independents. Dit d’una altra manera, s’ha d’actuar sobre l’oferta (quantitat i tipus de mercaderies i magatzems) i sobre la demanda (quantitat i tipus de persones), a més de sobre els subproductes (residus), per separat, de manera que es minimitzin els efectes de les possibles tensions entre oferta i demanda. Si les reduccions de cadascun dels àmbits es produeixen en paral·lel les tensions seran menors. S’evitarà que, per exemple, hi hagi més producte en venda per a visitants que el nombre de visitants que ha de passar per un espai.
Les actuacions i mecanismes que es poden engegar per fer efectius els objectius de càrrega poden tenir caràcter divers, i no s’hauria de descartar cap a priori. Poden ser actuacions normatives, relacionades amb les condicions de les llicències, relacionades amb les concessions públiques, de planificació, relacionades amb subvencions i altres incentius, i fins i tot de tipus expropiatori. Tot depèn de la fase en la qual es trobi l’entorn que rep la pressió turística, la velocitat a la qual es necessiti realitzar el reequilibri i les capacitats que es tinguin.
