No cal emetre deute per parar aquesta crisi

, 20/03/2020

L’expansió del Covid-19 està portant a la majoria de països desenvolupats a una crisi similar a la de 2008. El primer repte que ens trobem és trobar manera de tornar als nivells d’activitat econòmica habitual. Això passa imprescindiblement per trobar una solució a la crisi sanitària i, per tant, fa necessari que tots els estats mobilitzin el màxim de recursos possibles per a aturar-la. Necessitem, de manera urgent, dotar els serveis de salut pública de recursos materials, humans, tecnològics, etc., de forma massiva, sense pensar en la factura, només en les necessitats, i adaptar el nostre sistema de salut per tractar malalts crítics i epidèmies en quantitats inimaginades fins ara.

En paral·lel, l’aturada de l’activitat ens durà a una baixada sobtada de la demanda que reduirà enormement els ingressos dels autònoms, les empreses, els treballadors; que impossibilitarà pagar nòmines, subministraments, lloguers i deutes. En paral·lel, l’estat patirà una disminució d’ingressos fiscals i un increment de les despeses: en sanitat, recerca i desenvolupament, prestacions d’atur i altres estabilitzadors automàtics i polítiques discrecionals de compensació social als col·lectius i empreses més damnificats per l’aturada de l’economia.

Per evitar una espiral negativa molt més devastadora que la crisi del 2008 i les polítiques que van ajudar a aprofundir-la, necessitem actuar en molts fronts: garantint uns ingressos mínims a la ciutadania (una renda bàsica de pandèmia); liquiditat a les empreses, a les entitats financeres; decretant una moratòria de contractes (de lloguer, hipotecaris, préstecs…); bonificant despeses de subministraments o contribuint a pagar els salaris per evitar acomiadaments.

Tot això suposa una despesa massiva, molt superior al rescat bancari que ens va dur al canvi de l’article 135 i al rescat europeu, i ens cal usar totes les eines de les quals disposa la UE. Per finançar la massiva despesa necessària, cal que el BCE faciliti als estats fer despesa anticrisi, pel que ha de transferir-los els recursos necessaris sense generar deute ni imposar condicions. Altrament dit, això equival a què el banc central creï diners del no-res i els posi, incondicionalment, en mans dels estats, sense comptabilitzar-los com a dèficit ni sumar-los a obligacions futures. Fer un ‘Quantitative Easing’ fiscal que gestionin els estats és la manera que es puguin repartir els costos de la crisi de manera equilibrada.

En el context actual, aquesta creació incondicional de diner és una de les poques (i més potents) eines de les quals disposem per evitar una devastació socioeconòmica pròpia de temps de guerra. No és acceptable que, com va insinuar Christine Lagarde, el BCE abandoni el “whatever it takes” (compromís de Draghi en el sentit que el BCE faria ”el que calgui” per salvar l’euro) i passi a afirmar que “el BCE no és aquí per reduir les primes de risc” del deute dels països (la prima de risc dels països de la perifèria de l’Eurozona està pujant, en especial la d’Itàlia) i que “hi ha altres instruments per a això”, referint-se a la possibilitat que el govern italià demani un rescat al Mecanisme d’Estabilitat Europeu (MEDE), a canvi òbviament de les habituals reformes neoliberals, cosa que ja es va començar a discutir el divendres passat en una tele-conferència entre els ministres, segons informa el Financial Times. Aquest canvi de posicionament polític del BCE ha sigut interpretat a la perfecció pels inversors, que ja pressionen les primes de risc dels països perifèrics a l’alça. No és estrany, doncs, que enquestes recents mostrin que el 88% dels italians consideren que la UE no els ajuda en aquesta crisi i que gairebé un 67% cregui que formar part de la UE és un desavantatge per a Itàlia.

Si això continua, Itàlia es pot trobar davant del risc de fallida. Com a solució per evitar-la ja està emergint el relat que cal emetre un bo comunitari de deute per crear una fiscalitat comunitària com a salvació. Com ja s’ha dit, no cal emetre deute per sortir d’una situació tan greu com l’actual, sinó que les institucions amb capacitat d’emissió de diner senzillament creïn el diner del no-res i el transfereixin als estats. Si les elits europeistes intenten aprofitar aquesta situació de crisi per forçar més graus d’integració europea a través de la creació d’aquesta fiscalitat comuna, correm el risc que una nova crisi de l’euro es desencadeni. Per tant, per evitar una repetició de la crisi de deute que van patir els nostres països en el període 2010-12, hem de tenir clar que aquest bo de deute no és necessari en aquests moments.

Si la pressió puja a Itàlia, el contagi d’Espanya seria immediat. De fet, aquest dilluns, en la reunió de l’Eurogrup, Itàlia i Espanya van demanar poder usar els 410 mil milions d’euros disponibles al MEDE de forma incondicional per afrontar la crisi, però la proposta va ser rebutjada. De moment, l’acord en el marc de la UE és el de destinar un minso 1% del PIB de despesa afegida i un 10% garanties de crèdit i ajornaments d’impostos, sempre “dins de les normes pressupostàries de la UE i respectant sostenibilitat financera a mitjà termini”. Aquesta és la lògica dels paquets anticrisi que han anunciat els governs fins al moment, els quals no seran suficients. Si la UE no fa un gir de 180º, garantint que els estats tinguin total llibertat per afrontar la crisi, aquesta serà la seva fi.

Així, doncs, és altament probable, que com va passar el 2008, l’expansió de la crisi del Covid-19, serveixi de detonador de les debilitats institucionals de l’euro. Les paraules de Lagarde la setmana passada i la decisió de l’Eurogrup de dilluns, ens donen raons pel pessimisme en el mitjà termini. Alguns Estats Membres ja han pres i altres s’hauran de preparar per seguir prenent decisions excepcionals, lluny de l’ortodòxia neoliberal que ha governat la UE les darreres dècades. En aquest sentit, veiem convenient que s’activi una taula de diàleg social, amb forces polítiques i màxims representants d’actors econòmics de tota mena, davant la possibilitat de signar uns Nous Pactes de la Moncloa, que amorteixin els costos polítics de la presa de decisions, distribueixin ponderadament els costos socials i facin possible el manteniment de l’estabilitat política del país. A mesura que s’allarguin les mesures d’excepció anirem veient millor la gravetat de la crisi, però no podem perdre temps. Com defensen fins i tot economistes ortodoxos com Jordi Galí o Olivier Blanchard en comentaris recents, aquest acord transversal ha de tenir al centre la mobilització de tots els recursos necessaris a través del finançament directe dels dèficits (sigui del BCE, sense condicions, o del banc central propi), que permeti evitar que l’economia s’enfonsi. Parafrasejant Bernanke (expresident de la Reserva Federal) “o actuem ara o demà no tindrem economia”. L’objectiu de tot plegat ha de ser la ràpida recuperació econòmica i evitar una recessió com la del 2010.

Per això, és imprescindible trobar espais comuns amb altres agents econòmics i polítics per arribar a acords històrics en favor d’un nou marc polític i social que ens faci convergir a nivells de prosperitat amb els millors països europeus. El coronavirus ha demostrat que, efectivament, sí que es pot. El govern sí que pot prendre mesures socials, en pro del bé comú (Salvador Illa ens ho confirmà diumenge en posar la sanitat privada sota control de la pública) i no podem renunciar-hi abandonant els ciutadans i deixant que l’economia espanyola s’enfonsi en un pou del qual necessitaríem més d’una generació per sortir.

Article originalment publicat a CTXT: https://ctxt.cat/ca/20200301/Politica/28526/bce-deute-coronavirus-economia-pacte-lagarde-quantitative-easing.htm

CompárteloShare on FacebookShare on Google+Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn