En un marc ideal els criteris de selecció per a accedir a les escoles infantils no serien necessaris perquè totes les persones que volguessin que les seves filles i fills acudissin a elles el tindrien garantit, sense procés de selecció. Mentrestant, en el camí que cal fer fins a arribar a aquesta situació és important que es tingui en compte, de manera central i prioritària, com i qui desenvolupa les tasques de sosteniment de la vida de la infància i quin és el nivell de càrrega de treball productiu i reproductiu que està assumint aquesta persona o aquest grup de persones. Per a això convé debatre i analitzar en profunditat les implicacions de la regulació dels preus públics de les escoles infantils des d’una mirada feminista.
Les regulacions econòmiques es basen, sovint per inèrcia, en un model familiar nuclear i heteronormatiu que contempla la figura de l’home com a proveïdor i de la dona com a cuidadora. L’hegemonia d’aquest model ha quedat obsoleta atès que actualment es reconeix que l’arquitectura social és diversa i es defensa l’existència de diferents models de famílies i/o nuclis de convivència.
El model patriarcal de repartiment de tasques entre homes i dones es basa en la idea binària i prescriptiva que dicta que tenim capacitats diferents i complementàries determinades pel nostre sexe. Així, la divisió sexual del treball atribueix a les dones aquelles tasques relacionades amb el sosteniment de la vida de les persones i la reproducció: cures, afectes, alimentació, higiene, salut, aprenentatge, criança, atenció completa a les situacions de dependència, el manteniment del funcionament de la llar, l’acompanyament i la gestió emocional de la família i el seu entorn, entre altres. Mentrestant, encàrrec als homes la realització de treball productiu i remunerat fora de la llar i la missió de mantenir econòmicament la família, la qual cosa es va traduir en l’assignació exclusiva de l’esfera pública als homes.
Aquesta configuració social heretada i basada en estereotips de gènere, provoca una clara desigualtat d’oportunitats entre homes i dones, privilegiant als primers en tant que els eximeix de responsabilitats afectives, de cures i de sosteniment de la vida mentre que els atorga l’accés a la vida social i política que se li ve negant a les dones. Els treballs anomenats reproductius i de cures normalment no són remunerats o ho són en condicions d’extrema precarietat. Tampoc són valorats socialment i es mantenen en l’espai de l’esfera privada, que roman invisibilitzada a l’interior de les llars pel que tampoc es concreta la càrrega que impliquen aquestes tasques.
Aquest fet dificulta l’autonomia de les dones, redueix el seu poder adquisitiu i les prescriu com a dependents durant tota la seva vida. Així doncs, podem dir que acabar amb el sexisme que tanca la divisió sexual del treball és un dels eixos crítics d’anàlisis per a observar la distribució de la riquesa entre la població des d’una perspectiva que promogui la igualtat de gènere. En aquest context s’emmarca l’anàlisi de les implicacions de la regulació dels preus públics de les escoles infantils.
En primer lloc és necessari assenyalar que des dels diferents moviments feministes es demanda que cal treballar per a anar més enllà de les polítiques de conciliació familiar. Aquestes estan pensades per a la reducció de la jornada laboral de les persones que s’encarreguen de l’atenció i de la cura de les seves filles i fills durant l’horari laborable, i ha quedat demostrat que no basten per a desestabilitzar la divisió sexual del treball i així acabar amb les desigualtats que genera. Pel que, a més, és necessari avançar cap a un model de corresponsabilització de la cura més àmplia i que impliqui a tota la població incloses les institucions públiques.
Posar la vida de les persones al centre de les polítiques públiques contribueix a trencar la divisió estricta, excloent i sexista entre les esferes pública i privada, treball productiu i reproductiu, criança i vida laboral, i altres rols de complementarietat atribuïts per sexe i que, en la pràctica, suposen una de les principals fonts de desigualtat.
L’objectiu és que tota persona pugui desenvolupar els diferents àmbits de la seva vida sense haver de renunciar a els uns o els altres en funció de l’ordenació sexista de les tasques necessàries per al sosteniment i cura de la vida. Per a aconseguir-ho, cal obrir espai a models d’organització de la vida complets i multidimensionals que puguin incloure les cures, la criança, el treball remunerat, la vida social, l’oci, i la resta de dimensions d’una forma integral i compatible, trencant amb les lògiques productivistes i de reproducció social que sovint regulen la política pública en general i els preus públics en aquest cas particular.
Tenint en compte que existeix una gran diversitat de tipus de famílies i d’enfocaments de les cures en les primeres etapes de la vida, una vegada que es pren la decisió, més o menys voluntària, d’accedir a les escoles infantils ens trobem amb una realitat que dista de ser la ideal en tant que continua reproduint desigualtats.
Reconeixent la diversitat de casos entre els diferents municipis, en termes generals, l’actual regulació dels preus públics de les escoles infantils té mancances i limitacions que ens plantegen la necessitat de continuar avançant cap a un model de corresponsabilització de l’administració pública en el treball de cures a la infància.
D’una banda, no existeixen ajudes ni bonificacions per a les persones que no opten o que queden excloses de les escoles infantils, la qual cosa limita les possibilitats de criança a un sol model i desatén a totes aquelles mares i pares que es queden fora de les llistes. Cal valorar que l’etapa de criança de 0 a 3 anys comporta un elevadíssim grau de dependència, la primera infància requereix atenció les 24 hores del dia i, en canvi, les polítiques públiques no garanteixen la possibilitat d’oferir una cura adequada.
L’educació primària obligatòria comença als 6 anys. Prèviament s’imparteix l’educació infantil, de 0 a 6 anys, dividida en dos cicles que no impliquen obligatorietat. El primer cicle infantil, de 0 a 3 anys, és el que denominem escoles infantils. En concret, està dirigit a nens i nenes de 0 a 3 anys que tinguin almenys 4 mesos en el moment d’iniciar el curs el mes de setembre.
En termes legislatius, les competències sobre les escoles infantils estan repartides entre els diferents nivells de l’administració. L’Estat es reserva l’ordenació i els ensenyaments mínims de l’etapa d’Educació Infantil (Reial decret 95/2022), així com els requisits mínims dels centres que imparteixin els ensenyaments del segon cicle de l’educació infantil (Reial decret 132/2010). Les Comunitats Autònomes estableixen les condicions específiques dels centres en els quals s’imparteix aquest cicle educatiu en el seu territori, el seu model de finançament i aspectes educatius concrets. I finalment, als municipis els correspon establir bonificacions o reduccions de les quotes que fixa la Comunitat Autònoma corresponent.
Històricament hi ha hagut ajuntaments que han estat oferint bonificacions o reduccions per motius de renda, monoparentalitat, família nombrosa, i altres factors de desigualtat social. Ha estat en els últims anys, en part arran de la reducció de la renda de les llars i en part per l’augment de les quotes, quan s’han accentuat en molts municipis les mesures de tarifació i bonificacions que tenen en compte la renda, la qual cosa permet acostar-se a la garantia d’accés universal a les escoles infantils.
Aquesta garantia d’accés universal a les escoles infantils (que no obligatorietat) podria ser un dels pilars que permeti construir la resta de les polítiques públiques relacionades amb un model de corresponsabilització de la cura.
Això es torna necessari en el moment en el qual constatem que les polítiques de conciliació familiar que s’ofereixen actualment continuen reproduint les desigualtats de gènere. Perquè malgrat estar pensades perquè les mares i els pares puguin reduir les seves jornades de treball assalariat per a dedicar-se al de cura de les seves filles i fills durant els horaris laborals sense que això repercuteixi negativament en el seu poder adquisitiu, la realitat és que el treball no remunerat de cures i sosteniment de la vida continua recaient majoritàriament sobre les dones. Són aquestes els qui sol·liciten en molta major mesura el seu dret a les mesures de conciliació, renunciant així al desenvolupament de les seves carreres professionals i a la seva independència econòmica, mentre que en general, els homes continuen reivindicant el major valor econòmic dels treballs que exerceixen, la qual cosa els serveix de justificació per a no renunciar a ells.
Aquest fet no només incrementa la bretxa salarial entre dones i homes sinó que a més contribueix a reforçar el seu rol privilegiat i de monopoli del poder en la presa de decisions econòmiques i d’organització familiar que afecten el conjunt de la unitat.
El camí cap a un model basat en la garantia d’accés universal a les escoles infantils s’inicia prioritzant l’accés de l’alumnat vulnerable i amb necessitats educatives específiques a l’educació infantil de primer cicle, incrementant al mateix temps l’oferta de places. Per a això, és imprescindible redefinir allò que es consideren les característiques d’una situació de vulnerabilitat, resignificant les necessitats bàsiques des d’un enfocament interseccional que a més inclogui la perspectiva de gènere. Així mateix, s’ha de contemplar la continuïtat coherent d’aquestes polítiques, garantint l’accés gratuït de la infància més travessada per les desigualtats, menys privilegiada i/o socialment desfavorida a l’educació infantil de segon cicle.
Al mateix temps, la construcció d’un model de corresponsabilització de la cura àmplia i integral requereix també analitzar les desigualtats de gènere latents respecte a l’ordenació pràctica de la quotidianitat. Això és, conèixer i analitzar qui es fa càrrec dels nens i nenes que no accedeixen a l’escola infantil, com es distribueixen les tasques de cures, qui s’acullen a la reducció de jornada, excedència o renúncia al desenvolupament de la seva carrera professional, entre altres variables que podem emprar per a mesurar la desigualtat real entre homes i dones.
Un enfocament de gènere en les polítiques públiques passarà també per analitzar els factors que operen en la decisió de les famílies a l’hora d’optar o no a la sol·licitud d’escoles infantils, considerant els motius de la seva elecció i promocionant mesures específiques i accessibles per a aquelles persones que es fan càrrec dels nens i nenes que no accedeixen a les escoles infantils.
P. Cotarelo y M. Adell Bris