De l’energia en depenen els complexos processos econòmics contemporanis que permeten el sosteniment material i simbòlic de les persones. És un recurs de primeríssima necessitat i això fa que estigui fortament relacionat amb el poder i el conflicte. L’accés a l’energia i el seu control ha estat històricament una qüestió política fonamental.
El desenvolupament de les nostres economies fòssils ha donant lloc a la preponderància d’esquemes de propietat de l’energia (públics i privats) coherents amb la visió liberal de la propietat (exclusiva i excloent) i amb la dinàmica de despossessió pròpia del capitalisme. Però la transició energètica cap les renovables contribueix a experimentar formes alternatives a les tradicionals propietat pública (estatal) i privada de l’energia. Això és gràcies al fet que en aquest impàs agafa rellevància l’energia elèctrica renovable, que permet la implicació d’una àmplia diversitat d’actors: des de grans grups financers passant per PIMES de diferent naturalesa jurídica (incloent empreses de l’economia social i solidària), organismes públics d’àmbit local o regional o fins i tot la ciutadania.
No obstant això, el fet que l’energia sigui un element tan absolutament estratègic per a un país fa que estigui altament intervinguda pels Estats i per organismes supraestatals com la Unió Europea, fonamentalment per garantir la seguretat de subministrament en un marc de competitivitat econòmica internacional i de crisi energètica i climàtica global. La intervenció passa principalment per un elevadíssim grau de regulació i per la participació en titularitats en el sector energètic global, ja sigui a través de l’adquisició d’actius o a través d’empreses de propietat estatal, especialment en el sector elèctric.
Segons l’informe State-Owned Enterprises and the Low-Carbon Transition publicat per l’OCDE (2018), 31 de les 51 elèctriques més grans del món tenen una participació pública majoritària, sent la majoria xineses i russes. Pel que fa a l’entorn europeu, l’anomenat «consens neoliberal» del darrer quart de segle XX va fer retrocedir el pes estatal en l’empresariat elèctric i per això avui només destaquen la sueca Vattenfall, totalment pública, la francesa EDF (el 85% propietat de l’Estat francès) i, en segon terme, la francesa ENGIE i la italiana ENEL, amb una participació minoritària dels seus Estats (del 33% i el 24%, respectivament).
Per altra banda, també és cert que per la pròpia naturalesa de l’energia es fa indispensable la intervenció pública. Si ens centrem en l’electricitat, cal subratllar que, a diferència dels hidrocarburs, una vegada generada circula per les xarxes sense -o amb escassíssima- possibilitat de ser emmagatzemada. Aquest detall clau condiciona la seva gestió perquè requereix una coordinació precisa per equiparar en cada moment oferta i demanda. Per fer-ho cal a més tenir en compte els condicionants que imposen les diferents tecnologies o processos de generació: des de la seva capacitat per regular la producció (per exemple, una central nuclear no pot aturar-se de cop o la producció d’un aerogenerador varia en funció del vent que bufi) fins a la seva ubicació geogràfica (la distància entre el punt de generació i el punt d’ús). Tampoc cal oblidar la gestió de la connectivitat internacional de la xarxa amb països veïns.
En resum, aquestes qüestions no poden obviar-se a l’hora de discutir models possibles -i desitjables- de propietat de l’energia. L’energètic, és un recurs difícilment equiparable a qualsevol altre i la no intervenció pública és inexcusable per a adaptar-se a les seves peculiaritats.
La propietat de l’energia a l’Estat espanyol
Abans de continuar, cal remarcar que, segons com es miri, posar en relació propietat i energia no significa únicament abordar la qüestió de la possessió de títols jurídicament segellats en el sector energètic. Des d’una perspectiva republicana, parlar de propietat és parlar de l’accés al conjunt de recursos materials i immaterials considerats rellevants -de naturalesa i quantitat contingents a cada context espaitemporal- per garantir a les persones una sustentació digne. La funció social de la propietat té a veure en permetre a les persones viure una vida amb una independència socioeconòmica. S’assumeix també que les úniques interdependències amb els altres siguin les que estiguin absents d’interferències arbitràries.
Així, la propietat també ve definida pel dret de controlar aquests recursos d’existència. Ningú dubte que l’energia -i més l’electricitat en l’actual transició- està dins aquesta categoria de recursos d’existència i que es necessiten els poders públics per garantir-ne el dret.
Ara bé, la ciutadania ha de disposar dels mecanismes per controlar aquests poders públics. Per una banda, perquè no permetin que determinats actors privats interfereixin arbitràriament sobre uns altres, donant lloc a relacions de dependència; i per l’altra, perquè no alimentin pràctiques amiguistes o clientelars que desemboquin en lògiques oligàrquiques i despòtiques. Fent una repassada al cas espanyol, podem concloure que el model de propietat de l’energia està lluny de complir la seva funció social: per un cantó, la regulació no confereix a l’electricitat la definició de bé essencial sota una visió d’accessibilitat universal, i per l’altre, l’estructura de drets de propietat sobre les infraestructures energètiques està controlada per un petit i poderós bloc d’empreses privades.
Com que l’accessibilitat a l’electricitat no està garantida de forma ex ante, el que sí trobem a Espanya són mesures correctores ex post, el nivell d’efectivitat de les quals per universalitzar l’accés raonable és discutible: bo social, Llei 24/2015 contra talls, ajudes d’emergència, serveis d’assessorament sobre drets, generació i optimització de consums, incentius fiscals o subvencions a les renovables, o comercialització municipal. Aquestes mesures no ataquen un problema que és estructural i està relacionat amb l’ordenament jurídic.
Més enllà de la intervenció pública ex post, és just recordar que hi ha iniciatives privades l’acció de les quals no està orientada a lucre i que ofereixen un servei de comercialització amb certs tints de servei públic ja que anteposen la cobertura de necessitats energètiques dels seus associats o clients a l’obtenció de rendibilitats. És el cas de les cooperatives energètiques, entre les quals destaca Som Energia. En el seu cas, també és un actor que promou i facilita la participació popular en projectes de generació renovable així com una cultura energètica basada en els valors de la sostenibilitat, la justícia social i la democràcia.
Les comunitats energètiques i la participació del sector públic
Els esquemes d’accés a l’energia es produeixen en un context en el qual s’introdueixen noves figures que poden tenir incidència en la propietat de l’energia. És el cas de les comunitats energètiques. Són un format de participació en el sector que difumina la frontera entre els conceptes de propietat pública i privada de l’energia ja que barregen actors de naturalesa pública amb altres de privada (desenvolupin activitat econòmica o no, siguin a associacions o altres entitats socials), i fins i tot amb persones físiques. De fet, en les comunitats energètiques, l’administració pública (generalment, la local) tendeix a fer-se més present del que tradicionalment ho ha estat en el sector energètic i a combinar-se amb actors que pertanyen a l’àmbit del dret privat.
La finalitat d’aquestes comunitats (que principalment tenen la forma jurídica de cooperatives, associacions o societats mercantils) no és la cerca de la rendibilitat financera, sinó proporcionar beneficis mediambientals, econòmics o socials als seus membres o a les zones on operen. El seu àmbit d’activitat és molt variat: generació renovable, distribució, subministrament, consum, serveis de recàrrega per a vehicles elèctrics o altres serveis energètics.
Per tant, amb les comunitats energètiques es fa més evident que la importància del sector públic en relació a la propietat de l’energia no se circumscriu únicament a la titularitat pública de les infraestructures energètiques, sinó al fet que és l’actor que pot (i deu, sota el nostre punt de vista) treballar des de múltiples fronts -incloent l’impuls i desenvolupament d’aquestes comunitats- per millorar l’accés a l’energia sota els principis d’universalitat (sense excloure a ningú) i incondicionalitat (ex ante).
En aquest sentit, les comunitats energètiques poden trobar-se entre les fórmules més innovadores per acostar-se a aquest objectiu, i amb un lideratge més fort del sector públic per posar-les en pràctica allà on el seu desenvolupament autònom per part d’actors privats sigui més dificultós per factors biofísics o socioeconòmics i culturals. De fet, l’escenari actual col·loca a les administracions públiques més pròximes a la ciutadania en un lloc proactiu en l’àmbit de la propietat de l’energia i no únicament com a impulsores o gestores de mesures correctores ex post com les esmentades.
L’efecte democratitzador de la col·laboració públic-comunitària
Tots aquests ingredients generen un context on la presència d’acords entre el sector públic i les comunitats locals poden agafar protagonisme. Les comunitats energètiques afavoreixen l’expansió formal d’aquests models mixtes en entorns de proximitat, ¿però no hi hauria d’haver espai pel desenvolupament de la col·laboració públic-comunitària més enllà de l’àmbit local? Si la correlació de forces és favorable, és probable que aquest tipus de col·laboració guanyi terreny a nivells administratius més elevats, especialment en l’estatal. Però es toparà amb fortes resistències. L’aliança públic-comunitària que no cerca la rendibilitat financera pot suposar alterar les posicions de poder existents en el sector energètic i atacar frontalment el règim d’acumulació energètic establert temps enrere.
Per a l’entramat empresarial que domina el sector, la institucionalització de col·laboracions públic-comunitàries a distints nivells significa passar a un nivell d’alerta més elevat del que ja significa haver de conviure amb actors empresarials que pretenen -i en una certa manera aconsegueixen- erosionar gradualment la seva hegemonia (sobretot aquells que persisteixen de manera particular. Aquest és el cas de Som Energia, un model de negoci no mercantilista amb suficient solvència tècnica i econòmica per a sostenir-se en el temps i que té una gran capil·laritat territorial i creixent base social.
Tot i les resistències per part de l’statu quo, en la conjuntura actual de crisi ecològica i d’agressió de la «internacional reaccionària» no és moment perquè els poders públics renunciïn a avançar en esquemes de propietat de l’energia que permetin assolir majors quotes d’accés i control democràtic d’aquest recurs, aturar la privatització d’un sector estratègic, fomentar una desenvolupament local planificat i de participació social, o promoure esquemes de flexibilització de la demanda.
Aquest text és una adaptació de l’original dels mateixos autors: «El complejo debate sobre la propiedad de la energía. Aproximación para el caso español», a Laín, B. (coord.), Ni público ni privado, ¿sino común? Usos, conceptos y comunidades en torno a los bienes comunes y la(s) propiedad(es), Bellaterra Edicions, Manresa, p. 253-273.