Novament, la crisi del covid-19 ha fet emergir les febleses de l’Eurozona. Davant la despesa extraordinària que els diferents països hauran de fer per a afrontar la crisi, la pregunta torna a ser, com en 2010: això com es paga? O més concretament, això qui ho paga?
Davant aquesta pregunta ja comencen a sortir diferents propostes amb diversos mecanismes per a compartir els costos en major o menor mesura. Malgrat que Peter Altmaier (ministre d’economia alemany) ja els ha descartat, al voltant d’aquestes propostes torna a emergir el concepte d’eurobons, un significant buit que per a uns vol dir una cosa i per a uns altres, una molt diferent.
Tradicionalment, des de l’esquerra europeista, el concepte es considera progressista i ja s’ha produït una recollida de signatures (aquí) per a demanar-los, amb un text tan poc concret que no es poden saber les implicacions del que se signa, obrint la porta a propostes que no farien més que aprofundir en la crisi. En data d’avui, tres propostes semblen imposar-se en el debat, el resultat del qual marcarà el futur de la vida de desenes de milions de persones a Europa.
La primera proposta és que el Mecanisme d’Estabilitat Europeu (MEDE, informalment, el «fons de rescat europeu») financi l’esforç de la crisi amb els diners que té disponible (410.000 milions d’euros) a través d’una línia de crèdit per a aquells països que ho sol·licitin (veure proposta aquí) i emeti nous bons en cas de necessitar més recursos, cosa probable. Això implicaria que els països que ho necessitin hauran de sol·licitar un préstec al MEDE, associat a un MoU, document de compromisos macroeconòmics, com els que han servit per a imposar l’austeritat fins ara. L’Eurogrup del dimarts va arribar a l’acord que aquesta seria la manera de finançar als països que el necessitin i Itàlia i Espanya ja es preparen per a demanar préstecs.
Malgrat que, des de l’actual estat d’ànim solidari, s’afirma que aquests crèdits s’oferirien sense condicions, l’article 7 del reglament 472/2013, que regula la supervisió econòmica dels estats membres permet al Consell Europeu canviar les condicions del préstecs només amb una majoria qualificada (55% dels països, 65% de la població) si considerés que els Estat que ha demanat el préstec s’està desviant dels objectius macroeconòmics de reducció de deute. No resulta difícil pensar que això podria succeir quan les coses tornessin a una relativa normalitat, atès que els nivells d’endeutaments d’Itàlia, Espanya, Portugal o Grècia són molt elevats i qualsevol petit desviament podria servir d’excusa als països més ortodoxos de l’eurozona per a imposar receptes dràstiques de reducció de deute. Cal recordar que aquests estats gaudeixen de majoria i podria prendre la decisió d’intervenir els països que haguessin signat aquests MoU.
En definitiva, aquesta proposta equival a un rescat com els practicats durant la crisi financera de la qual encara ens estem recuperant, amb l’única diferència de la bona voluntat inicial d’oferir bones condicions. Per això, aquesta proposta és un perill enorme per a països com el nostre i absolutament inacceptable.
La segona proposta (veure aquí) seria que els Estats membres emetin bons sobirans amb venciments de 50 o 100 anys o, fins i tot, perpetus (sense venciment) a tipus d’interès pròxims a 0%, per exemple, del 0,5%. Aquests bons, malgrat ser emesos pels estats, estarien garantits per l’autoritat fiscal europea, és a dir, pel pressupost de l’Eurozona, que hauria d’ampliar-se en un futur pròxim per a donar credibilitat a aquests bons.
Nou Estats membres de l’Eurozona acaben de realitzar una crida per a llançar una iniciativa d’aquest tipus (veure aquí). Tal proposta és més interessant que l’anterior, però ens manté no obstant això dins del marc monetarista neoliberal. La teoria monetarista, ja demostrada com a falsa, és la teoria que hi ha darrere de la idea que els estats no han de gastar massa, ni intervenir en l’economia i molt menys si ho fan amb les seves pròpies monedes i els seus propis bancs centrals, perquè provoquen augments de la inflació. És la teoria que va promoure els tractats que han imposat l’austeritat a Europa, com el Pacte d’Estabilitat i Creixement, han justificat el ferri control dels dèficits i han forçat una reculada de l’estat del benestar en les últimes dècades.
També és aquesta teoria la que ha fonamentat la doctrina anti-inflació de bancs centrals com el Bundesbank o el BCE que tenen prohibit finançar dèficits públics i ha servit per a imposar la independència de la majoria de bancs centrals occidentals que han estat expropiats als ministeris d’Hisenda i Economia, posant-los al servei del sector bancari privat.
Així doncs, aquesta proposta, malgrat anar associada a menys lligams d’austeritat, admet que són els mercats els que han de donar permís als estats per a finançar l’esforç per a sortir de la crisi, atès que serien aquests mercats els que comprarien el deute emès i permetrien al BCE no fer-se càrrec de manera discrecional i indefinida de l’esforç de la crisi. Equivaldria, en definitiva, a augmentar el deute a través de mecanismes de mercat.
És cert que aquests «actius segurs» que serien els eurobons podrien servir per a trencar la dependència entre els bancs i el sector públic d’un mateix estat, permetent una major internacionalització bancária i així una major integració dels mercats europeus. No obstant això, és molt discutibles que necessitem major globalització financera i més mecanismes de mercat per a poder finançar aquest esforç de crisi. I també és molt perillós utilitzar les pressions de la crisi per a associar la sort del projecte d’integració de la UE a la resolució reeixida de la crisi.
Resumint, en la nostra opinió, l’emissió d’eurobons en el mercat legitimaria aquest marc teòric neoliberal que hauríem d’enterrar per sempre. Aquesta proposta, a més, continua allunyant les eines econòmiques amb les quals compten els estats de la seva ciutadania, cosa que aprofundiria el dèficit democràtic que ja sofrim a Europa.
Finalment, la tercera i última proposta seria que els estats emetin bons per a combatre la crisi, en la mesura en què sigui necessari i centrant-se en les «quantitats humanes», i que els bancs centrals els comprin a perpetuïtat i a tipus d’interès 0%. Tal com afirma l’ex-director de recerca del Banc Mundial, Branko Milanovic aquí, en una situació de guerra (equiparable a l’actual) no són els paràmetres financers els que han de comptar, sinó la quantitat de vides de malalts salvades i la quantitat de treballadors en les diferents ocupacions que ens permetin salvar aquestes vides i mantenir el subministrament de l’economia mentre aquestes no torni a la normalitat. Això significa no estalviar a l’hora de mantenir la societat dempeus per por de que després caldrà pagar la factura. És per això que el marc conceptual que ens fa falta és el d’un «jubileu modern», un rescat per a la majoria.
Aquest tipus de proposta en aquests dies ha tingut suport amb diferents matisos de veus molt transversals en el món, des de Zapatero que sol·licita cancel·lacions de deute per als països llatinoamericans (veure aquí) fins al catedràtic de la UPF Jordi Galí, que, de manera similar a nosaltres, demana el finançament directe dels dèficits de la crisi del covid-19, sense que aquests computin com a deute (veure aquí).
Aquesta despesa que tots els estats han de fer per a afrontar la mateixa amenaça ha de ser cancel·lada o, si es prefereix, no ha de computar com a deute. Això és ben fàcil de fer. Actualment, el BCE ja ha posat en marxa un programa extraordinari de compra de bons, anomenat Programa de Compra d’Emergència per la Pandèmia (PEPP). Aquest programa comprarà el deute dels Estats membres en el mercat secundari (és a dir, als bancs) i serà flexible respecte a les proporcions que pot comprar de cada Estat, obviant temporalment el mandat de comprar només en la mateixa proporció en què els Estats són socis del BCE. Això anirà acompanyat de l’aixecament de les restriccions de dèficit establertes en el Pacte d’Estabilitat i Creixement. En la nostra opinió, aquestes ja són mesures adequades de solidaritat europees i cal barallar perquè el BCE les mantingui de manera perpètua per al deute emès durant el període de crisi, no permetent que es pugui descarregar la responsabilitat en mecanismes de mercat quan passi la crisi, cosa que podria provocar noves pressions als nostres països amb alts nivells d’endeutament que podrien portar a nous programes d’ajust o fallides estatals.
Com a conclusió, considerem que aquesta última versió d’eurobons o coronabons, que serien comprats directament pel BCE a perpetuïtat amb interès 0% i limitats a aquest període de lluita contra la crisi del Covid-19, són els únics eurobons que van més enllà del marc conceptual neoliberal i, per tant, de les lògiques de poder i negociació neoliberal que han hipotecat les vides de moltes persones, principalment en el sud d’Europa.
Després d’anys de tensions institucionals dins de la UE s’ha aconseguit que una institució comunitària, el BCE, hagi transcendit el marc neoliberal i hagi despolititzat a nivell europeu els dèficits públics. Els esforços dels moviments europeistes no han d’anar en la direcció de llevar pressió al BCE per a posar-la en les institucions intergovernamentals, on les diferències ideològiques en política econòmica són evidents i la repolitització europea de la despesa pública seria qüestió de temps. Alertem que aquest ha estat un moviment poc prudent per a preservar el terreny guanyat al Pacte d’Estabilitat i Creixement. Esperem que estiguem a l’altura en aquest debat complex i ple de subtileses que se’ns presenta.
S. Cutillas, A. Medina, P.Cotarelo y M. Lascorz
Article originalment publicat a Público: https://blogs.publico.es/dominiopublico/31492/coronabonos-de-entrada-no/