Les grans àrees urbanes del segle XXI ja no caben dins dels límits dels seus municipis. L’expansió de les ciutats, la mobilitat diària entre localitats i els reptes compartits —des de l’habitatge fins al canvi climàtic— exigeixen una governança metropolitana, capaç de coordinar decisions que afecten milions de persones i a territoris interconnectats.
Pensar en una escala metropolitana
Les ciutats actuals funcionen com a xarxes vives. Les persones resideixen en un municipi, treballen en un altre, consumeixen recursos que venen d’un tercer i generen impactes ambientals que s’estenen molt més allà de les seves fronteres administratives. En aquest context, els problemes urbans —mobilitat, contaminació, habitatge, gestió de l’aigua o residus— ja no poden resoldre’s de forma aïllada.
D’altra banda, el canvi climàtic agreuja aquesta situació. Les emergències associades a fenòmens extrems, com les DANA (depressions aïllades en nivells alts) que afecten recurrentment el Mediterrani, o els incendis, revelen les limitacions de la gestió fragmentada. Quan cada ajuntament actua pel seu compte, s’alenteix la resposta i es perden recursos valuosos.
La gestió de riscos climàtics, com a inundacions, onades de calor o incendis forestals, exigeix una visió que transcendeixi els límits municipals i abordi els fenòmens a escala territorial. Les decisions sobre urbanització, infraestructures o usos del sòl en un municipi poden tenir efectes directes sobre els territoris veïns. Una planificació metropolitana permet delimitar els usos del sòl amb una visió àmplia, garantir una proporció adequada de superfícies permeables i infraestructures capaces d’absorbir i retenir l’aigua, assegurar espais de laminació i drenatge, i revisar infraestructures supramunicipals que poden actuar com a barreres o paranys d’avingudes. Al mateix temps, aquesta escala de gestió facilita coordinar la disponibilitat de refugis climàtics de distinta tipologia, organitzar xarxes de centres sanitaris i logístics per a atendre població desplaçada, i preveure espais d’apilament i distribució d’ajuda en emergències de gran escala. Aquesta mirada integral amplia el focus de la gestió del territori i permet respondre amb major eficàcia i equitat davant la complexitat dels riscos contemporanis.
Un òrgan metropolità ofereix un marc institucional comú per a coordinar polítiques, compartir infraestructures, optimitzar serveis i anticipar riscos climàtics, orientat a governar el territori real, i no sols el nivell administratiu.
Barcelona com a referència: una gestió integrada
L’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) és l’exemple més avançat d’aquesta mena de governança a Espanya. Agrupa 36 municipis i gestiona competències àmplies que van des de l’urbanisme fins a la mobilitat, l’habitatge, el medi ambient o el desenvolupament econòmic.
Algunes de les seves àrees clau són les següents:
• Ordenació del territori i urbanisme: planifica el creixement urbà amb criteris de sostenibilitat, equilibri social i eficiència territorial.
• Transport i mobilitat: coordina autobusos, metre i xarxes metropolitanes, fomentant la intermodalitat i la reducció d’emissions.
• Medi ambient i sostenibilitat: gestiona el cicle de l’aigua, els residus i programes de protecció ambiental i biodiversitat, incloent-hi un pla metropolità de lluita contra el canvi climàtic.
• Energies renovables: impulsa instal·lacions sostenibles i dona suport a la transició energètica dels municipis.
• Habitatge i cohesió social: actua per delegació dels ajuntaments per a garantir una política de sòl solidària entre municipis.
• Desenvolupament econòmic i ocupació: fomenta la innovació, la creació d’empreses i la competitivitat regional.
Aquest model demostra que la cooperació institucional amplia la capacitat d’acció enfront de desafiaments que cap municipi pot resoldre per si sol, encara que la capital sigui tan important com Barcelona.
Una oportunitat per aprofitar enfront dels desafiaments actuals
El contrast entre AMB i les mancomunitats de municipis que existeixen mostra com un òrgan metropolità integra la planificació estratègica i coordina els recursos, mentre que les mancomunitats actuals es limiten a la gestió de serveis puntuals, la qual cosa no aconsegueix l’escala estratègica necessària per a abordar els grans reptes urbans i ambientals de la regió que abasten.
Ciutats com València i el seu entorn formen una de les àrees metropolitanes més dinàmiques del Mediterrani, amb un metabolisme social integrat: els fluxos de persones, recursos, energia i residus circulen diàriament entre municipis. Però manca d’un òrgan polític capaç de coordinar aquest metabolisme i transformar-lo cap a la sostenibilitat. Una cosa similar succeeix en altres àrees metropolitanes, que existeixen en la realitat socioeconòmica però no en l’administrativa.
Crear un ens metropolità de gestió —amb competències clares en mobilitat, habitatge, planificació territorial i adaptació climàtica— permetria millorar l’eficiència institucional, reduir duplicitats i anticipar riscos ambientals com els derivats del canvi climàtic.
Adaptació al canvi climàtic: una visió integrada
La creació d’òrgans metropolitans no és només una qüestió de governança, sinó una estratègia d’adaptació climàtica. Les aglomeracions urbanes concentren població, infraestructures crítiques i emissions, però també concentren capacitat d’innovació i d’acció col·lectiva.
Un sistema metropolità ben dissenyat pot:
• Coordinar plans d’emergència i protecció civil davant fenòmens extrems, integrant la gestió de riscos climàtics (inundacions, onades de calor i incendis…) mitjançant infraestructures de refugi, sistemes d’alerta primerenca i xarxes supramunicipals d’assistència i suport.
• Gestionar el cicle de l’aigua i els residus de forma integrada.
• Reduir les emissions mitjançant transport públic i energia neta.
• Planificar l’expansió urbana evitant zones de risc climàtic.
• Impulsar la resiliència econòmica i social, garantint igualtat territorial.
En definitiva, permet passar de la reacció a la prevenció estratègica, amb decisions basades en dades i cooperació, i a la cultura de la resiliència, amb estructures i mecanismes dissenyats per a garantir la capacitat de resistir.
P. Cotarelo i O. Mayoral