Ekona

Impagament feminista del deute

19 gen. 2018

La crisi del deute ha posat en evidència, més que mai, la naturalesa patriarcal del sistema capitalista. Des del feminisme es repeteix des de l’esclat de la crisi que les dones ja estàvem en crisi abans d’aquest esclat, però resulta evident que els impactes d’aquesta han aprofundit les desigualtats de gènere. Amaia Pérez Orozco, economista feminista, ho resumeix clarament i concisa: “la crisi provoca retallades de les polítiques d’igualtat i incrementa la desigualtat i el deute amb les dones, que sostenen la vida a través dels treballs de cura i no remunerats”. La crisi i els seus impactes no són neutres des d’una perspectiva de gènere.

La prioritat del pagament del deute i els seus interessos, sacralitzada a la Constitució Espanyola des de 2012, es fa clarament en detriment dels drets socials. L’austeritat i les retallades han suposat, sens dubte, un procés de feminització de la pobresa, de precarització de la vida de les dones i d’augment del pes de les tasques de cura i reproducció sobre les dones de les classes populars.

Per poder revertir aquest procés, cal doncs acabar amb el dogma de l’austeritat i les retallades, i per això caldrà abordar la problemàtica del deute. A més, si els impactes de la crisi del deute tenen una clara dimensió de gènere, també la te el camí que triem per sortir d’aquesta crisi.

Si la “sortida” de la crisi és en direcció de reforçar un sistema econòmic basat la rendibilitat, la productivitat, la competitivitat i el creixement econòmic, i no pas en la centralitat de la sostenibilitat de la vida, aquesta “sortida” suposarà un aprofundiment del sistema patriarcal. Si la “sortida” de la crisi és “cega” a les desigualtats de gènere, en realitat estarà aprofundint aquestes desigualtats i perpetuant el patriarcat.

Un escenari de continuïtat, de manteniment del règim del 78 i de les relacions amb l’Estat espanyol, ens condemnen a una situació de perpetuació del sistema econòmic i per tant del patriarcat. Un escenari de ruptura, però, no garanteix la construcció d’una república feminista.

El referèndum de l’1 d’Octubre suposa una oportunitat per poder trencar amb un sistema que condemna les dones a una crisi permanent, però per fer-ho cal anar més enllà i trencar no només amb l’Estat espanyol i el règim del 78, sinó també amb la deutecràcia.

No qüestionar el deute públic, i desenvolupar polítiques de creixement econòmic per generar els recursos econòmics per poder-lo pagar, ens manté lligades, esclaves al sistema, el perpetua i fins i tot l’aprofundeix. És, a més, una proposta inviable, ja que suposa “carregar-nos el planeta) i és impossible sense l’aportació de les dones a l’economia a través del treball no remunerat de cures i reproducció.

Plantejaments aparentment conciliadors com la necessitat de renegociar o refinançar el deute, o aconseguir reduccions i quites, sense abordar-ne la il·legitimitat, permeten en realitat regenerar i reforçar el capitalisme financer. Una “sortida” que permeti reduir el pes del deute, per tornar a posar el comptador a zero (o a un nivell “sostenible”) i permetre que els mercats finances segueixin dictant les polítiques públiques, és una “sortida” que perpetua l’actual relació de forces i, per tant, les desigualtats socials, econòmiques i de gènere.

A les antípodes de seguir mantenint la roda del capitalisme financer, estaria la proposta d’impagament del deute. No pagar per generar una situació de ruptura amb el sistema financer, que permeti donar-li la volta al conflicte capital-vida. Un impagament que ens permeti definir i decidir quin model productiu, financer, monetari, energètic, alimentari, fiscal, laboral o reproductiu necessitem i volem, per així construir un futur desconnectades del domini dels mercats financers.

No pagar el deute per a abordar el conflicte capital-vida i construir aquesta vida digna de ser viscuda, posant la sostenibilitat de la vida i les cures en el centre del sistema econòmic, polític i social, és el que podríem anomenar un “impagament feminista del deute”.

Una futura república que no abordi la ruptura amb el domini dels creditors i mercats financers, no podrà mai posar la vida i les cures al centre. Però fins i tot en l’escenari en el que l’impagament del deute sigui possible, si aquest es produeix simplement per alliberar recursos per reprendre dinàmiques de creixement econòmic insostenible i participació en els mercats globals amb major competitivitat, basada en l’espoli de recursos i l’explotació laboral, així com en l’assumpció dels treballs de cures i reproducció, de forma no remunerada per part de les dones, aquest impagament no serà mai feminista. I la república que en resulti tampoc.

El referèndum de l’1 d’Octubre és un primer pas d’un camí molt llarg fins aconseguir construir la república feminista que volem. Un camí que passa per prendre consciència col·lectiva dels impactes i lligams que suposa la deutecràcia. Un procés en el que són claus les auditories ciutadanes del deute i la gestió pública no només de la Generalitat de Catalunya, sinó també de la resta d’administracions públiques, com els ajuntaments i les empreses públiques que en depenen. Un camí que passa també per construir una altra forma de finançar les polítiques públiques, i per tant, d’un nou model de fiscalitat i de banca pública, així com un nou model productiu i financer. Un camí que passa per afrontar la necessària desobediència amb els creditors de deutes il·legítims, trencant amb ells a través del repudi i l’impagament d’aquests deutes. Un camí que ens porti, en el llarg termini, a acumular les forces suficients al voltant de la proposta de l’impagament feminista del deute. Un camí que ens ajudi a adonar-nos, col·lectivament, que no pot haver-hi sobirania ni vida digna en un sistema sota la dictadura del deute.

I. Fresnillo

També et pot interessar

Opinió

La necessitat d’una Plataforma Nacional per a la Reducció del Risc de Desastres

En un context marcat pel canvi climàtic i per una creixent exposició social, econòmica i ambiental al risc, la reducció del risc de desastres (RRD) s’ha convertit en una prioritat estratègica. Ja no parlem sol d’emergències puntuals, sinó d’un fenomen estructural que condiciona la seguretat humana, l’estabilitat econòmica i la sostenibilitat. Els desastres, cada vegada més freqüents i complexos, són el símptoma visible d’un sistema que necessita anticipació, cooperació i coneixement compartit. En aquest sentit, el Marc de Sendai per a la Reducció del Risc de Desastres 2015-2030 va ser adoptat pels Estats membres de l’ONU el 18 de març de 2015 en la Tercera Conferència Mundial de les Nacions Unides sobre la Reducció del Risc de Desastres a la ciutat japonesa de Sendai, Prefectura de Miyagi. Aquest marc té com a objectiu general aconseguir la reducció substancial del risc i de les pèrdues per desastres en vides, mitjans de vida i salut, així com en els actius econòmics, físics, socials, culturals i ambientals de persones, empreses, comunitats i països durant els pròxims anys. Les seves Metes específiques són les següents: Plataformes per a la Reducció de Riscos de Desastres La Plataforma Global és un fòrum per a l’intercanvi d’informació, la realització de debats sobre els últims esdeveniments, la socialització de coneixement i l’establiment d’aliances entre els diferents sectors, amb el propòsit d’augmentar la implementació de la reducció del risc de desastres mitjançant una millor comunicació i coordinació entre els diferents grups interessats. Aquesta plataforma permet que els governs, les ONG, els científics, els professionals en diferents camps i les organitzacions de les Nacions Unides comparteixin experiències i acordin lineamientos estratègics per a l’aplicació del Marc de Sendai. Les Plataformes Regionals són fòrums multisectorials que reflecteixen el compromís dels governs per a millorar la coordinació i la realització d’activitats per a la reducció del risc de desastres, mentre estableix nexes amb iniciatives nacionals i internacionals. Així mateix, l’Oficina de les Nacions Unides per a la Reducció del Risc de Desastres (UNDRR) fomenta l’establiment de mecanismes de coordinació multisectorial per a la RRD, com ara les Plataformes Nacionals per a la Reducció del Risc de Desastres, a fi de destacar la rellevància, el valor agregat i la rendibilitat d’un enfocament coherent i coordinat per a la reducció del risc de desastres en l’àmbit nacional. A Espanya, la creació d’aquesta Plataforma Nacional no partiria de zero ja que existeix el Pla Nacional de Reducció de Riscos de Desastres. Aquest pla, que forma part del Sistema Nacional de Protecció Civil, ja estableix l’arquitectura estratègica necessària per a, o bé utilitzar-la directament com l’espai des del qual dirigir les recerques i accions en matèria de RRD, o bé com un model inspirador per a crear un òrgan ad hoc específicament dedicat a aquesta missió. La urgència de crear aquesta Plataforma Anticipar el risc és avui una qüestió de responsabilitat pública i col·lectiva. La creixent freqüència de fenòmens extrems, l’exposició d’infraestructures crítiques i la desigualtat en la capacitat de resposta exigeixen una estructura estable de coordinació que funcioni de manera permanent i transversal. Només una visió integrada, que combini ciència, planificació territorial i cooperació institucional, pot oferir una resposta coherent als desafiaments d’aquesta nova realitat. La creació d’aquesta Plataforma és una necessitat estratègica. La justificació es basa en dos pilars interconnectats: 1. La nova realitat dels desastres: la complexitat, intensitat i freqüència d’alguns desastres estan augmentant degut, amb molta freqüència, al canvi climàtic. Els fenòmens meteorològics extrems, cada vegada més vinculats a aquest fenomen, no entenen de fronteres administratives ni de competències sectorials. Els desastres actuals no són esdeveniments aïllats, sinó crisis encadenades i interconnectades. Un incendi forestal no és només un problema per als bombers; afecta a la biodiversitat, a la qualitat de l’aire, a la salut pública, a l’economia local i a les infraestructures. Entendre aquesta xarxa d’interdependències és la clau per a anticipar i reduir els impactes abans que es transformin en catàstrofes. Gestionar-ho de manera efectiva requereix d’una visió integral que només pot aconseguir-se amb una coordinació multisectorial permanent. 2. La coherència i l’eficiència: actuar de forma aïllada i fragmentada és ineficient i costós. Una Plataforma Nacional permet un enfocament coherent i coordinat. Això significa: – Evitar duplicitats entre diferents administracions. – Compartir informació: crear un flux de dades i intel·ligència sobre riscos que beneficiï a tots els actors implicats. – Optimitzar recursos: invertir de forma més intel·ligent en prevenció, preparació i resposta, obtenint un major retorn en seguretat per a la ciutadania. – Donar rellevància: elevar la reducció del risc de desastres a la màxima prioritat política, reconeixent el seu valor crucial per al desenvolupament sostenible del país. Cap a una Cultura de la Prevenció El veritable valor d’una Plataforma Nacional per a la RRD va més enllà de la gestió de l’emergència quan el desastre ja ha ocorregut. La seva missió més important és fomentar una cultura de la prevenció. En lloc de limitar-ens a ser reactius —a esperar que ocorri el pitjor per a actuar—, aquesta Plataforma permetria un treball proactiu que permetria identificar els cingles abans que és materialitzin, d’enfortir els infraestructures crítiques, d’educar a la població, de planificar l’ús del territori de forma més segura i d’assegurar que els nostres sistemes d’alerta primerenca siguin el més robustos possibles. Fomentar la cultura de la prevenció és també fomentar l’equitat. Els desastres afectin amb major duresa als comunitats més vulnerables (els qui viuen en habitatges precaris, en zones de risc o amb menys accés a la informació). Una Plataforma Nacional pot convertir-s’en un instrument per a enfortir la justícia territorial i social, garantint que ningú quedi enrere davant els impactis climàtics i ambientals. A estar ancorada en estructuris ja existents com els derivades del Pla Nacional de Reducció de Cingles de Desastres, i amb el suport del Consell Nacional de Protecció Civil, la Plataforma tindria l’autoritat i la capacitat per a impulsar aquest canvi de mentalitat, traslladant la reducció del risc de l’àmbit tècnic al cor de la planificació estratègica del país. P. Cotarelo i O. Mayoral
Opinió

Governar la ciutat més enllà de la ciutat

Les grans àrees urbanes del segle XXI ja no caben dins dels límits dels seus municipis. L’expansió de les ciutats, la mobilitat diària entre localitats i els reptes compartits —des de l’habitatge fins al canvi climàtic— exigeixen una governança metropolitana, capaç de coordinar decisions que afecten milions de persones i a territoris interconnectats. Pensar en una escala metropolitana Les ciutats actuals funcionen com a xarxes vives. Les persones resideixen en un municipi, treballen en un altre, consumeixen recursos que venen d’un tercer i generen impactes ambientals que s’estenen molt més allà de les seves fronteres administratives. En aquest context, els problemes urbans —mobilitat, contaminació, habitatge, gestió de l’aigua o residus— ja no poden resoldre’s de forma aïllada. D’altra banda, el canvi climàtic agreuja aquesta situació. Les emergències associades a fenòmens extrems, com les DANA (depressions aïllades en nivells alts) que afecten recurrentment el Mediterrani, o els incendis, revelen les limitacions de la gestió fragmentada. Quan cada ajuntament actua pel seu compte, s’alenteix la resposta i es perden recursos valuosos. La gestió de riscos climàtics, com a inundacions, onades de calor o incendis forestals, exigeix una visió que transcendeixi els límits municipals i abordi els fenòmens a escala territorial. Les decisions sobre urbanització, infraestructures o usos del sòl en un municipi poden tenir efectes directes sobre els territoris veïns. Una planificació metropolitana permet delimitar els usos del sòl amb una visió àmplia, garantir una proporció adequada de superfícies permeables i infraestructures capaces d’absorbir i retenir l’aigua, assegurar espais de laminació i drenatge, i revisar infraestructures supramunicipals que poden actuar com a barreres o paranys d’avingudes. Al mateix temps, aquesta escala de gestió facilita coordinar la disponibilitat de refugis climàtics de distinta tipologia, organitzar xarxes de centres sanitaris i logístics per a atendre població desplaçada, i preveure espais d’apilament i distribució d’ajuda en emergències de gran escala. Aquesta mirada integral amplia el focus de la gestió del territori i permet respondre amb major eficàcia i equitat davant la complexitat dels riscos contemporanis. Un òrgan metropolità ofereix un marc institucional comú per a coordinar polítiques, compartir infraestructures, optimitzar serveis i anticipar riscos climàtics, orientat a governar el territori real, i no sols el nivell administratiu. Barcelona com a referència: una gestió integrada L’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) és l’exemple més avançat d’aquesta mena de governança a Espanya. Agrupa 36 municipis i gestiona competències àmplies que van des de l’urbanisme fins a la mobilitat, l’habitatge, el medi ambient o el desenvolupament econòmic. Algunes de les seves àrees clau són les següents: • Ordenació del territori i urbanisme: planifica el creixement urbà amb criteris de sostenibilitat, equilibri social i eficiència territorial. • Transport i mobilitat: coordina autobusos, metre i xarxes metropolitanes, fomentant la intermodalitat i la reducció d’emissions. • Medi ambient i sostenibilitat: gestiona el cicle de l’aigua, els residus i programes de protecció ambiental i biodiversitat, incloent-hi un pla metropolità de lluita contra el canvi climàtic. • Energies renovables: impulsa instal·lacions sostenibles i dona suport a la transició energètica dels municipis. • Habitatge i cohesió social: actua per delegació dels ajuntaments per a garantir una política de sòl solidària entre municipis. • Desenvolupament econòmic i ocupació: fomenta la innovació, la creació d’empreses i la competitivitat regional. Aquest model demostra que la cooperació institucional amplia la capacitat d’acció enfront de desafiaments que cap municipi pot resoldre per si sol, encara que la capital sigui tan important com Barcelona. Una oportunitat per aprofitar enfront dels desafiaments actuals El contrast entre AMB i les mancomunitats de municipis que existeixen mostra com un òrgan metropolità integra la planificació estratègica i coordina els recursos, mentre que les mancomunitats actuals es limiten a la gestió de serveis puntuals, la qual cosa no aconsegueix l’escala estratègica necessària per a abordar els grans reptes urbans i ambientals de la regió que abasten. Ciutats com València i el seu entorn formen una de les àrees metropolitanes més dinàmiques del Mediterrani, amb un metabolisme social integrat: els fluxos de persones, recursos, energia i residus circulen diàriament entre municipis. Però manca d’un òrgan polític capaç de coordinar aquest metabolisme i transformar-lo cap a la sostenibilitat. Una cosa similar succeeix en altres àrees metropolitanes, que existeixen en la realitat socioeconòmica però no en l’administrativa. Crear un ens metropolità de gestió —amb competències clares en mobilitat, habitatge, planificació territorial i adaptació climàtica— permetria millorar l’eficiència institucional, reduir duplicitats i anticipar riscos ambientals com els derivats del canvi climàtic. Adaptació al canvi climàtic: una visió integrada La creació d’òrgans metropolitans no és només una qüestió de governança, sinó una estratègia d’adaptació climàtica. Les aglomeracions urbanes concentren població, infraestructures crítiques i emissions, però també concentren capacitat d’innovació i d’acció col·lectiva. Un sistema metropolità ben dissenyat pot: • Coordinar plans d’emergència i protecció civil davant fenòmens extrems, integrant la gestió de riscos climàtics (inundacions, onades de calor i incendis…) mitjançant infraestructures de refugi, sistemes d’alerta primerenca i xarxes supramunicipals d’assistència i suport. • Gestionar el cicle de l’aigua i els residus de forma integrada. • Reduir les emissions mitjançant transport públic i energia neta. • Planificar l’expansió urbana evitant zones de risc climàtic. • Impulsar la resiliència econòmica i social, garantint igualtat territorial. En definitiva, permet passar de la reacció a la prevenció estratègica, amb decisions basades en dades i cooperació, i a la cultura de la resiliència, amb estructures i mecanismes dissenyats per a garantir la capacitat de resistir. P. Cotarelo i O. Mayoral
Opinió

Coneixement del territori enfront de la crisi climàtica

L’actualitat ens col·loca davant aparents paradoxes com el fet que vivim en un món de connexions globals amb quantitats ingents d’informació disponible sobre qualsevol tema gairebé en temps real, però sovint desconeixem els detalls del lloc que trepitgem i del qual depenem per a les activitats més bàsiques. Potser sabem més de les capitals del món occidental que de la història geològica de la nostra vall, riu o muntanya, i estem més familiaritzats amb les tendències internacionals que amb els patrons de pluja, els vents dominants o els processos de regressió o avanç de la nostra línia de costa després dels temporals. No obstant això, en un context de canvi climàtic, aquest desconeixement del nostre territori s’ha convertit en un luxe molt arriscat. Més enllà del mapa: un coneixement viu i multidimensional Ara bé, conèixer un territori no és només poder assenyalar les seves fronteres en un mapa. Significa comprendre la seva ecologia, la seva història, la seva cultura i les seves relacions humanes. És entendre, per exemple, per què un ecosistema és resilient al foc i un altre no, o com la gestió del territori del passat condiciona els riscos del present. Es tracta d’apreciar la seva antropologia, la seva memòria col·lectiva i els seus relats, han sabut llegir els senyals del clima al llarg de les generacions. Conèixer el territori també implica reconèixer els diferents “sabers situats” que l’expliquen: el coneixement científic, el tècnic, el pagès, el tradicional o l’emocional. El coneixement situat, el que neix de l’experiència directa amb l’entorn, complementa la ciència acadèmica i enriqueix la presa de decisions locals. Tots ells aporten peces essencials d’una mateixa realitat, on l’observació quotidiana i l’experiència directa són tan valuoses com les dades satel·litàries o els informes tècnics. L’objectiu d’un millor i més comprehensivo coneixement del territori és dotar a les persones d’una “lent territorial” amb la qual interpretar la seva realitat, comprenent, per exemple, que un barri construït sobre un llit natural sec no és només una dada urbanística, sinó un futur risc d’inundació. Aquesta “lent” permet connectar coneixement i responsabilitat, i entendre que cada decisió local forma part d’un sistema interconnectat. Eines per a una revolució educativa local La necessitat d’una “lent territorial” per a interpretar la realitat interpel·la al conjunt de la societat. Per això, el coneixement sobre l’entorn local ha de basar-se en un ecosistema educatiu adaptat a les realitats socials i generacionals. En aquest context, el desenvolupament d’una “competència climàtica–territorial” es torna clau. Aquesta competència pot definir-se com la capacitat per a comprendre el territori que s’habita, identificar riscos i vulnerabilitats associats al clima, i actuar de manera individual i col·lectiva per a prevenir, mitigar i adaptar-se, participant en la gestió i governança local. El marc europeu GreenComp sobre competències en sostenibilitat proporciona una referència útil per a orientar aquesta competència. Entre les seves 12 competències destaquen el pensament sistèmic, la contextualització dels problemes i l’acció col·lectiva, totes elles estretament vinculades al coneixement territorial. La integració d’aquests elements en el currículum educatiu assegura que qualsevol persona que passi pel nostre sistema educatiu adquirís una base sòlida de lectura del paisatge, anàlisi del risc i compromís amb el seu entorn. Una pedagogia d’aquest tipus hauria de comprendre elements com ara: El coneixement com a antídot contra la vulnerabilitat Encara que sigui incòmode fer-ho, és necessari reconèixer que la vulnerabilitat és desigual. La vulnerabilitat a l’efecte del canvi climàtic o a altres fenòmens no és la mateixa per a totes les persones ni en totes les etapes de la vida. Aquesta depèn de factors socials, econòmics i de gènere. Per exemple, una persona major que viu sola en una planta baixa, sense xarxa familiar i amb mobilitat reduïda, és intrínsecament més vulnerable a una inundació que un jove en un pis alt. El coneixement del territori és un “igualador crític” ja que empodera a les persones més vulnerables, donant-los els recursos cognitius i pràctics per a entendre el seu risc i saber com actuar. La justícia climàtica comença reconeixent que no totes les comunitats enfronten les mateixes amenaces ni disposen dels mateixos recursos per a afrontar-les. Conèixer el territori, llavors, no és només una qüestió educativa, sinó també ètica i política. Cap a una ciutadania arrelada i resilient Un pla integrat de coneixement del territori és una estratègia fonamental d’adaptació al canvi climàtic i de construcció de resiliència social. És la diferència entre ser espectadors passius dels desastres i ser agents actius de la nostra pròpia seguretat. Es tracta d’una iniciativa profundament democràtica que retorna el poder del saber a la societat. Ho és perquè fomenta una ciutadania “arrelada”, amb arrels profundes en la comprensió del seu entorn, capaç de gaudir d’ell i de llegir els senyals d’alarma, de participar en les solucions i de cuidar el lloc que considera la seva llar. Sentir el territori com a propi és el primer pas per a cuidar-lo col·lectivament, per a reconèixer en ell una extensió de la nostra pròpia història i de la nostra vida compartida. En un món d’emergència climàtica, el coneixement hiperlocal, el que s’adquireix caminant, observant i escoltant, es converteix en la primera línia de defensa, en la base de la nostra seguretat. O. Mayoral i P. Cotarelo
Opinió

Adaptar el territori als seus límits: una nova mirada a la sostenibilitat regional

En el context del canvi climàtic, en el qual el desenvolupament humà empeny cada dia més els límits biofísics, pensar el territori des de la seva capacitat de càrrega ja no és una qüestió acadèmica, sinó una necessitat urgent. Les ciutats i regions han d’aprendre a funcionar com a organismes sostenibles, capaços de mantenir la seva vitalitat sense esgotar els recursos naturals ni deteriorar l’entorn del qual depenen. El metabolisme social: entendre la vida del territori Així com un organisme necessita energia i nutrients per a sobreviure, les societats humanes també tenen un metabolisme: extreuen recursos, els transformen, produeixen béns i generen residus. Aquest flux constant de matèria, energia i informació configura l’anomenat metabolisme social. Aplicar aquest enfocament al territori permet mesurar la seva capacitat de càrrega, és a dir, determinar fins a quin punt pot suportar una determinada pressió humana sense deteriorar-se. En identificar unitats metabòliques regionals, es poden analitzar els intercanvis entre la naturalesa i la societat i, a partir d’aquí, orientar les polítiques públiques cap a una adaptació realista. L’objectiu és alinear el funcionament de la societat amb els ritmes i límits de l’ecosistema. Quan una regió consumeix més del que el seu entorn pot regenerar, s’afebleix a llarg termini. Per contra, una planificació que respecta el seu metabolisme construeix resiliència i benestar durador. Més enllà de l’urbanisme clàssic El disseny urbà tradicional ha tendit a centrar-se en la relació entre població i sòl construït, però ho ha fet de manera parcial. Les ciutats creixen empeses per necessitats demogràfiques, econòmiques o polítiques, i aquesta expansió sovint genera impactes ambientals i socials difícils de revertir. La història dels últims segles és la història en la qual el desenvolupament urbà i la distribució de la població estan profundament entrellaçats. No es tracta només d’on viuen les persones, sinó de com es distribueixen les funcions del territori, quina mobilitat requereixen, quin consum energètic impliquen i com transformen el paisatge. Els sistemes urbans són combinacions complexes de factors econòmics, socials, ecològics i culturals. Comprendre la seva sostenibilitat exigeix veure’ls com un tot, no com a peces separades. En aquest sentit, l’enfocament metabòlic permet integrar aquesta complexitat: mesurar els fluxos, entendre les seves interaccions i dissenyar polítiques coherents amb la realitat material de cada regió. Urbanització i resiliència El mode en què s’urbanitza un territori defineix la seva resiliència enfront de fenòmens tan disruptius com el canvi climàtic. Mentre que una expansió dispersa incrementa el consum energètic i la fragmentació de l’hàbitat, una densificación excessiva pot col·lapsar els serveis bàsics. En tots dos extrems, es trenca l’equilibri del metabolisme urbà. Per contra, analitzar la relació entre població i sòl edificat permet detectar aquestes tensions i redissenyar els patrons d’ocupació, en relació, per exemple, amb la reducció de la dependència del transport motoritzat, amb la promoció de l’autosuficiència energètica o amb la integració dels espais verds en l’estructura urbana. El resultat de la incorporació d’una visió resilient a l’urbanisme permet passar de ciutats que consumeixen el territori a ciutats que conviuen amb ell. Cap a un nou pacte territorial Adequar l’adaptació a la capacitat de càrrega significa, en el fons, redefinir la relació entre la societat i el seu entorn. Implica reconèixer que el benestar humà no depèn de dominar-lo, sinó de conviure amb ell dins de límits sostenibles. Aquest enfocament dona lloc al que podríem dir un pacte metabòlic. És a dir, un acord implícit entre la població i el seu territori per a mantenir un equilibri funcional. Quan aquest pacte es trenca —per sobreexplotació, contaminació o desigualtat territorial—, el sistema entra en crisi. Adoptar una metodologia basada en el metabolisme social permet reconstruir aquest pacte amb bases científiques i polítiques sòlides orientant-lo cap a la sostenibilitat funcional, on la prosperitat no es mesuri només en creixement econòmic, sinó en estabilitat ecològica, equitat social i qualitat de vida. Una metodologia amb vocació pràctica La forma concreta d’incorporar el metabolisme social a la planificació territorial i climàtica podria basar-se en quatre passos essencials: 1. Delimitar unitats metabòliques regionals Espais on els fluxos d’energia, aigua, materials i població es comporten de manera coherent. Aquestes unitats permeten analitzar cada territori com un sistema viu. 2. Avaluar la capacitat de càrrega Determinar el punt en què la pressió humana —urbana, industrial, agrícola o turística— supera la capacitat de l’entorn per a regenerar-se. Aquest càlcul integra factors ecològics, socials i econòmics. 3. Ajustar les polítiques públiques Traduir els resultats de l’anàlisi en decisions concretes: on expandir o densificar, com planificar la mobilitat, quins usos del sòl prioritzar o quins límits imposar al consum de recursos. 4. Monitorar i adaptar Els territoris canvien, i les polítiques han de canviar amb ells. Per això és necessari un sistema de seguiment continu, amb indicadors que permetin ajustar les estratègies en temps real. P. Cotarelo i O. Mayoral
Opinió

Drets més enllà de l’humà

Durant segles, el concepte “drets” s’ha reservat a les persones. No obstant això, el segle XXI està ampliant aquest horitzó i la naturalesa comença a ser reconeguda com a subjecte de drets. Aquest canvi, que pot semblar simbòlic, suposa una veritable revolució jurídica, ètica i política. Significa passar de protegir el medi ambient “per utilitat” a reconèixer-li valor propi i capacitat d’existència. El punt de partida és un cas pioner: la Llei 19/2022, que va atorgar personalitat jurídica a la Mar Menor i la seva conca. A partir d’aquesta experiència, s’obre un debat més ampli: què significa reconèixer drets a un ecosistema?, què canvia en la gestió ambiental quan el territori deixa de ser un objecte i es converteix en un subjecte? El precedent de la Mar Menor: quan la naturalesa parla en primera persona La Llei 19/2022, aprovada pel Congrés dels Diputats en 2022, va convertir a la Mar Menor en el primer ecosistema europeu reconegut com a subjecte de drets. Aquest pas històric es va inspirar en models internacionals -com els rius Whanganui a Nova Zelanda o Atrato a Colòmbia-, on comunitats i juristes havien defensat que els ecosistemes havien de comptar amb mecanismes legals propis de defensa. Segons la llei espanyola, la Mar Menor té reconeguts quatre drets fonamentals: 1. Dret a existir i evolucionar naturalment Implica respectar les lleis ecològiques que sustenten el seu equilibri. No es tracta només de “conservar” la llacuna, sinó de permetre-li regenerar-se i evolucionar segons les seves dinàmiques naturals, lliures de pressions humanes desmesurades. 2. Dret a la protecció Suposa detenir o no autoritzar activitats que representin un risc per a la seva integritat, com a abocaments, construccions o sobreexplotacions. 3. Dret a la conservació Exigeix accions actives per a preservar espècies, hàbitats i espais protegits associats a la llacuna i la seva conca. 4. Dret a la restauració Obliga a reparar els danys causats, retornant a l’ecosistema la seva funcionalitat i els serveis naturals que ofereix a la societat. Per a fer efectius aquests drets, la llei va crear un sistema de representació institucional: un Comitè de Representants, una Comissió de Seguiment i un Comitè Científic. En conjunt, actuen com la “veu” de la Mar Menor davant les administracions i els tribunals. Amb aquesta estructura, la llacuna deixa de ser un mer espai natural gestionat per polítiques sectorials i es converteix en una entitat política i jurídica amb legitimitat pròpia. De la protecció a la convivència: cap a una nova cultura jurídica El reconeixement de drets a entitats més que humanes marca un gir radical en la manera d’entendre la relació entre societat i naturalesa. Fins llaura, la legislació ambiental s’ha centrat a regular l’ús dels recursos: quant és pot extreure, abocar, ocupar o transformar. Però en un context de crisi climàtica i col·lapse ecològic, aquest model ha mostrat els seus límits. Reconèixer a un ecosistema com a subjecte de drets significa superar la visió instrumental —la naturalesa com a “propietat” o “recurs”— per a situar-la com a part de la comunitat de la vida, amb dignitat i veu pròpia. Aquest canvi te conseqüències profundes: • Introdueix nous criteris ètics en la presa de decisions públiques. • Reforça la responsabilitat ecològica dels institucions i empreses. • Permet accions legals en nom de l’ecosistema, fins i tot quan no hi hagi afectació directa a personis. • Àmplia la noció de justícia cap a un pla ecològic i col·lectiu. El concepte de “entitats més que humanes” abasta no sols rius o llacunes, sinó també boscos, muntanyes, sòls, aiguamolls o espècies clau que sostenen la vida en una regió. Cadascuna podria, en determinades condicions, ser reconeguda com a subjecte de dret ecològic, especialment aquelles essencials per a l’adaptació climàtica. Aquest canvi també és recolza en una comprensió més profunda de la pròpia naturalesa. Els ecosistemes no són simples agregats d’elements biològics o geogràfics, sinó sistemes complexos amb propietats emergents (com l’autoregulació, la resiliència o la capacitat d’adaptació) que els permeten mantenir el seu equilibri i sostenir la vida. Aquestes propietats sorgeixen de la interacció entre els seus components, i no podin entendre’s a partir de la suma dels parts. Així, aquests nous drets no sols amplien el marc legal, sinó que reflecteixen una evolució en la comprensió científica i ètica del planeta: reconèixer a la naturalesa com un conjunt d’éssers interdependents, dotats de capacitat de resposta i valor intrínsec. Adaptació climàtica amb drets La inclusió del reconeixement formal de drets de les entitats més que humanes en les polítiques d’adaptació al canvi climàtic podia garantir una adaptació més justa, duradora i coherent amb els límits biofísics. Per exemple, atorgar drets a ecosistemes estratègics —com a aiguamolls, rius o boscos— permetria: • Establir mecanismes de defensa legal automàtics enfront d’amenaces. • Assegurar la prioritat ecològica en els processos de planificació. • Fomentar la cogestió entre institucions i comunitats locals. • Impulsar una visió territorial integrada que transcendeixi la divisió administrativa. D’aquesta manera, l’adaptació al canvi climàtic deixaria de ser només una política tècnica i passaria a ser una qüestió de justícia ecològica. Un corrent global en expansió El reconeixement de drets a la naturalesa no és una raresa aïllada. En els últims anys, aquest corrent s’ha estès per tot el món: • l’Equador va ser el primer país a consagrar en la seva Constitució (2008) els “drets de la naturalesa” (Pachamama). • Bolívia va aprovar la Llei de la Mare Terra (2010), reconeixent el seu valor intrínsec. • A Colòmbia, la Cort Constitucional va declarar al riu Atrato subjecte de drets. • A Nova Zelanda, el riu Whanganui i el Mont Taranaki compten amb personalitat jurídica i guardians designats. • A l’Índia, els rius Ganges i Yamuna van rebre estatus similar (encara que amb controvèrsies judicials posteriors). Cap a una democràcia més que humana En última instància, explorar i reconèixer nous drets per a les entitats més que humanes és una manera de democratitzar la relació amb els ecosistemes, que deixen de ser simples escenaris on ocorre la vida humana, convertint-se en actors
Opinió

Cap al reconeixement del dret a un medi ambient sa

Vivim temps de transformació profunda. Mentre els efectes del canvi climàtic es fan cada vegada més palpables en el nostre dia a dia – des d’onades de calor més intenses fins a fenòmens meteorològics extrems –, una transformació silenciosa està tenint lloc en l’àmbit del dret que busca respondre a la pregunta fonamental sobre si tenim dret a un medi ambient sa. La resposta afirmativa a aquesta qüestió ha posat en marxa un moviment jurídic i polític internacional que està redefinint les obligacions dels Estats i els drets de la ciutadania. L’emergència climàtica com a qüestió de Drets Humans Tradicionalment, s’ha conceptualitzat el canvi climàtic com un problema ambiental, energètic o econòmic. No obstant això, aquesta perspectiva s’està quedant tala. La crisi climàtica és, abans de res, una crisi de drets humans, i la percepció social sobre ella s’acosta progressivament a aquesta interpretació. Perquè un entorn i un clima estables constitueixen la base sobre la qual se sostenen tots els altres drets. Sense això, el dret a la salut es veu compromès per les malalties propagades per la calor o la contaminació; el dret a l’habitatge, amenaçat pels desallotjaments forçosos després d’una inundació; el dret a la vida, en risc per la violència dels fenòmens meteorològics extrems; el dret a l’alimentació, assetjat per les sequeres que arrasen els cultius; i el dret a la igualtat, en estat crític perquè són els més vulnerables – les persones empobrides, les persones majors, els pobles indígenes – els qui sofreixen de manera desproporcionada els efectes d’un clima inestable. La comunitat científica porta temps assenyalant que la degradació dels ecosistemes, la desforestació i la pèrdua de biodiversitat tenen conseqüències directes sobre la salut humana, en alterar els equilibris ecològics que ens sostenen. No es tracta només d’evitar els danys que recauen sobre nosaltres, sinó de comprendre que formem part del mateix sistema viu. Aquesta comprensió desafia el paradigma antropocèntric tradicional, que ha situat històricament a la humanitat per sobre de la resta de la naturalesa. Aquesta visió integral, recolzada per l’enfocament d’Una Sola Salut, impulsada per l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i per la comunitat científica, ens recorda que la salut humana, la salut animal i la salut dels ecosistemes estan íntimament interrelacionades, i reforça la necessitat de polítiques que reconeguin la continuïtat entre la salut humana, la salut dels ecosistemes i el dret a un entorn sa. La recerca i la ciència han treballat les últimes dècades per a comprovar aquesta connexió entre el canvi climàtic i la vulneració de drets a través dels seus impactes. El següent pas per a la protecció d’aquests drets correspon a l’àmbit jurídic, que haurà de traduir aquest repte en drets exigibles i obligacions concretes. És en aquest punt on l’Opinió Consultiva OC-32/25 de la Cort Interamericana de Drets Humans (IDH) marca un abans i un després. El dictamen de la Cort IDH: un nou paradigma legal Al maig de 2025, a petició de Xile i Colòmbia, la Cort IDH es va pronunciar sobre les obligacions dels Estats en el marc de l’Emergència Climàtica. La seva opinió no és una mera recomanació; és un full de ruta jurídic detallat i vinculant per als països que formen part del sistema interamericà. La Cort desglossa les obligacions dels Estats en quatre pilars fonamentals: 1. Obligacions generals en el marc de l’emergència climàtica La Cort deixa clar que els Estats tenen el deure de prevenir els efectes catastròfics del canvi climàtic. Això ja no és una opció política, sinó una obligació legal. Els governs han de prendre totes les mesures necessàries –legislatives, administratives, judicials– per a garantir que les activitats sota la seva jurisdicció no causin un mal transfronterer significatiu. La inacció, o l’acció insuficient, pot constituir una violació dels drets humans. 2. Obligacions derivades dels drets substantius La Cort vincula explícitament l’emergència climàtica amb drets ja consagrats, com el dret a la vida i a la integritat personal. Un medi ambient sa és una condició essencial per al seu gaudi. En la pràctica, això podria significar que una persona o una comunitat podria demandar a l’Estat si, per exemple, la contaminació de l’aire d’una central tèrmica pròxima està afectant greument la seva salut, argumentant una violació del seu dret a la integritat personal per la inacció de l’Estat a regular adequadament aquesta font d’emissions. 3. Obligacions de procediment: transparència i participació Els Estats no sols han d’actuar, sinó que han de fer-ho d’una manera determinada. Això inclou: a. Accés a la informació: garantir que la ciutadania tingui accés a informació clara, oportuna i comprensible sobre els impactes climàtics i les polítiques per a enfrontar-los. b. Participació pública: permetre que les persones intervinguin de manera significativa en la presa de decisions ambientals, com l’aprovació d’un projecte amb elevada petjada de carboni c. Accés a la justícia: assegurar que existeixin mecanismes judicials o administratius accessibles per a impugnar accions o omissions que afectin el medi ambient. 4. El Principi d’igualtat i no discriminació La Cort és contundent davant el fet que la crisi climàtica és una crisi de desigualtat. Les obligacions estatals han d’aplicar-se amb una perspectiva d’equitat, prioritzant la protecció dels grups en situació de vulnerabilitat que es veuen afectats de manera desproporcionada. Les polítiques climàtiques han de ser dissenyades per a protegir-los específicament, evitant que la càrrega del canvi climàtic recaigui sobre els qui menys han contribuït a causar-lo. Cap a un nou contracte social L’exploració per a incloure aquests drets implica un canvi profund en la relació entre la ciutadania, l’Estat i l’entorn. Per a la ciutadania: significaria comptar amb una eina legal que podria permetre a les persones i col·lectius exigir judicialment als seus governs que compleixin amb les seves metes climàtiques, que detinguin projectes contaminants o que implementin plans d’adaptació al canvi climàtic i els seus efectes. Per a la societat en el seu conjunt: representa l’oportunitat de teixir un nou contracte social que situï la sostenibilitat i la justícia intergeneracional en el seu centre. Per als Estats: implica una rendició de comptes molt
Opinió

La productivitat contra les cures, una història mal contada

La baixa productivitat a Espanya genera preocupació des de fa temps pels seus efectes sobre l’economia. Segons les dades d’Eurostat, en l’última dècada (2013-2023) Espanya es troba a la cua dels països de la UE pel que fa a creixement del PIB per persona ocupada, lluny de la mitjana de la UE i molt lluny dels països líders (Irlanda i Romania). Font: Instituto de Estudios Económicos a partir de Eurostat Així mateix, la productivitat (PIB per hora treballada) en 2023 presenta uns resultats similars (encara que en aquest cas la posició respecte a la resta de països de la UE no sigui tan retardada). Considerant amb l’encallo 100 la mitjana de la UE, Espanya presenta un 96,3 en productivitat (PIB per hora treballada). Font: Instituto de Estudios Económicos a partir de Eurostat El primer pas per a realitzar una anàlisi de la productivitat comparada és reflexionar sobre la utilitat d’un indicador d’aquestes característiques i estudiar si realment és útil per a comparar l’eficiència de les economies nacionals. Si la productivitat es defineix com l’indicador d’eficiència que relaciona la quantitat de recursos utilitzats amb la quantitat de producció obtinguda, la seva utilitat hauria de restringir-se a sistemes productius comparables o similars. Per tant, comparar països amb matrius productives molt diferents, com ocorre fins i tot en el cas dels membres de la UE, podria mancar de sentit o d’utilitat real en el procés de presa de decisions de caràcter polític o estratègic. I tot això sense aprofundir massa en la divisió internacional del treball, que influeix també dins de la UE, i que condiciona (i gairebé determina) les característiques de les matrius productives dels diferents països. Considerant l’anterior, que en la majoria de les ocasions en les quals es debat sobre productivitat es posi el focus en el costat del treball és molt inadequat. Ja sigui l’actitud de les persones enfront del seu treball, ja sigui el sistema de protecció dels drets laborals, sembla que la responsabilitat recau en les persones treballadores. Aquest tipus d’anàlisi no té en compte dues grans variables de caràcter estructural, a més de les febleses metodològiques comentades. En primer lloc, la configuració sectorial de l’economia d’un país determina els límits o els paràmetres entre els quals pot desenvolupar-se la seva productivitat. La major dependència de sectors que poden desenvolupar baixes productivitats per les seves característiques intrínseques condueix a baixes productivitats com a país. Normalment correspon a unes certes activitats industrials i als serveis financers les productivitats més elevades, activitats que no predominen en l’economia espanyola. Aquest tipus de factor ajuda a comprendre millor algunes de les causes de les xifres de productivitat espanyoles al llarg de la història recent, i perquè sense un canvi significatiu en l’estructura sectorial de la nostra economia la seva productivitat no té la possibilitat de variar qualitativament. D’altra banda, crida l’atenció que entre els factors que se solen seleccionar com a influents en la productivitat s’inclou el capital humà (així com el capital físic, el capital tecnològic, el capital empresarial, i el marc regulador i institucional), però no obstant això en ell només s’incorpora el grau d’educació superior de les persones treballadores, i no altres elements que es poden considerar en aquesta categoria. Cal preguntar-se llavors si les competències de les persones en el treball només depenen de la seva titulació acadèmica, quan l’experiència ens suggereix tota una sèrie d’altres factors igual o més importants que la titulació. La motivació, l’estrès, l’estat de salut, l’alimentació i l’entorn afectiu serien alguns dels factors a considerar en l’anàlisi de la productivitat, si es pretén realitzar una anàlisi rigorosa. Font: Instituto de Estudios Económicos a partir de Eurostat En alguns estudis, no obstant això, es considera la salut de les persones treballadores com un factor a tenir en compte en analitzar la productivitat, i això hauria de servir de guia per a introduir els altres factors esmentats prèviament. Les persones ocupades que estan sanes es presenten a treballar físicament capaces de fer el seu treball amb concentració i resistència. Si el personal se sent bé, podran participar millor i fer les tasques. Invertir en la salut i el benestar de les persones ocupades agrega costos a curt termini, però és més probable que l’empresa (i la societat) obtingui els beneficis d’aquestes despeses amb una major productivitat i una millor qualitat del treball. La deterioració de la salut, treballar en condicions de malaltia (aguda i/o crònica), dedicar temps vital de més a preocupar-se de la gestió de la pròpia salut (i de la de les persones pròximes) són càrregues que empitjoren l’acompliment en el treball. Per tant, el “encariment” de l’accés a la sanitat (per reducció de recursos públics, llistes d’espera indefinides, falta de professionals, etc.) suposa un empitjorament de les condicions en les quals les persones arriben i exerceixen el seu treball. Això succeeix tant en termes individuals com en termes agregats, i suposa un problema estructural per a l’economia.  Per a una determinada estructura econòmica, com la d’un país, la pèrdua de productivitat relativa respecte al seu òptim soscava les seves possibilitats de progrés socioeconòmic. Quants més recursos dedica una societat a proporcionar persones treballadores en bones condicions als processos productius, tant en termes econòmics (monetaris) com en termes d’esforç, menys eficient és en la generació de béns i serveis. Aquesta situació empitjora en la mesura en la qual es perden o desaprofiten recursos en el procés de mantenir la salut de les persones treballadores. En el cas de l’educació i la formació ocorre una cosa similar. Quant millor i menys costosa sigui l’educació i la formació de les persones d’una societat, millor pot arribar a ser la seva productivitat. I això depèn de dos àmbits interconnectats: el benestar familiar i les condicions del sistema educatiu i formatiu. Del benestar de la família, o de l’entorn més pròxim, que realitza les labors de criança i cures en les primeres etapes de la vida depèn en bona part el rendiment acadèmic de les persones al seu càrrec. Les persones adultes que tenen suficient
Opinió

Cap a la institucionalització de la col·laboració públic-comunitària en l’àmbit energètic

De l’energia en depenen els complexos processos econòmics contemporanis que permeten el sosteniment material i simbòlic de les persones. És un recurs de primeríssima necessitat i això​​ fa que estigui fortament relacionat amb el poder i el conflicte. L’accés a l’energia i el seu control ha estat històricament una qüestió política fonamental. El desenvolupament de les nostres economies fòssils ha donant lloc a la preponderància d’esquemes de propietat de l’energia (públics i privats) coherents amb la visió liberal de la propietat (exclusiva i excloent) i amb la dinàmica de despossessió pròpia del capitalisme. Però la transició energètica cap les renovables contribueix a experimentar formes alternatives a les tradicionals propietat pública (estatal) i privada de l’energia. Això és gràcies al fet que en aquest impàs agafa rellevància l’energia elèctrica renovable, que permet la implicació d’una àmplia diversitat d’actors: des de grans grups financers passant per PIMES de diferent naturalesa jurídica (incloent empreses de l’economia social i solidària), organismes públics d’àmbit local o regional o fins i tot la ciutadania. No obstant això, el fet que l’energia sigui un element tan absolutament estratègic per a un país fa que estigui altament intervinguda pels Estats i per organismes supraestatals com la Unió Europea, fonamentalment per garantir la seguretat de subministrament en un marc de competitivitat econòmica internacional i de crisi energètica i climàtica global. La intervenció passa principalment per un elevadíssim grau de regulació i per la participació en titularitats en el sector energètic global, ja sigui a través de l’adquisició d’actius o a través d’empreses de propietat estatal, especialment en el sector elèctric. Segons l’informe State-Owned Enterprises and the Low-Carbon Transition publicat per l’OCDE (2018), 31 de les 51 elèctriques més grans del món tenen una participació pública majoritària, sent la majoria xineses i russes. Pel que fa a l’entorn europeu, l’anomenat «consens neoliberal» del darrer quart de segle XX va fer retrocedir el pes estatal en l’empresariat elèctric i per això avui només destaquen la sueca Vattenfall, totalment pública, la francesa EDF (el 85% propietat de l’Estat francès) i, en segon terme, la francesa ENGIE i la italiana ENEL, amb una participació minoritària dels seus Estats (del 33% i el 24%, respectivament). Per altra banda, també és cert que per la pròpia naturalesa de l’energia es fa indispensable la intervenció pública. Si ens centrem en l’electricitat, cal subratllar que, a diferència dels hidrocarburs, una vegada generada circula per les xarxes sense -o amb escassíssima- possibilitat de ser emmagatzemada. Aquest detall clau condiciona la seva gestió perquè requereix una coordinació precisa per equiparar en cada moment oferta i demanda. Per fer-ho cal a més tenir en compte els condicionants que imposen les diferents tecnologies o processos de generació: des de la seva capacitat per regular la producció (per exemple, una central nuclear no pot aturar-se de cop o la producció d’un aerogenerador varia en funció del vent que bufi) fins a la seva ubicació geogràfica (la distància entre el punt de generació i el punt d’ús). Tampoc cal oblidar la gestió de la connectivitat internacional de la xarxa amb països veïns. En resum, aquestes qüestions no poden obviar-se a l’hora de discutir models possibles -i desitjables- de propietat de l’energia. L’energètic, és un recurs difícilment equiparable a qualsevol altre i la no intervenció pública és inexcusable per a adaptar-se a les seves peculiaritats. La propietat de l’energia a l’Estat espanyol Abans de continuar, cal remarcar que, segons com es miri, posar en relació propietat i energia no significa únicament abordar la qüestió de la possessió de títols jurídicament segellats en el sector energètic. Des d’una perspectiva republicana, parlar de propietat és parlar de l’accés al conjunt de recursos materials i immaterials considerats rellevants -de naturalesa i quantitat contingents a cada context espaitemporal- per garantir a les persones una sustentació digne. La funció social de la propietat té a veure en permetre a les persones viure una vida amb una independència socioeconòmica.  S’assumeix també que les úniques interdependències amb els altres siguin les que estiguin absents d’interferències arbitràries. Així, la propietat també ve definida pel dret de controlar aquests recursos d’existència. Ningú dubte que l’energia -i més l’electricitat en l’actual transició- està dins aquesta categoria de recursos d’existència i que es necessiten els poders públics per garantir-ne el dret. Ara bé, la ciutadania ha de disposar dels mecanismes per controlar aquests poders públics. Per una banda, perquè no permetin que determinats actors privats interfereixin arbitràriament sobre uns altres, donant lloc a relacions de dependència; i per l’altra, perquè no alimentin pràctiques amiguistes o clientelars que desemboquin en lògiques oligàrquiques i despòtiques. Fent una repassada al cas espanyol, podem concloure que el model de propietat de l’energia està lluny de complir la seva funció social: per un cantó, la regulació no confereix a l’electricitat la definició de bé essencial sota una visió d’accessibilitat universal, i per l’altre, l’estructura de drets de propietat sobre les infraestructures energètiques està controlada per un petit i poderós bloc d’empreses privades. Com que l’accessibilitat a l’electricitat no està garantida de forma ex ante, el que sí trobem a Espanya són mesures correctores ex post, el nivell d’efectivitat de les quals per universalitzar l’accés raonable és discutible: bo social, Llei 24/2015 contra talls, ajudes d’emergència, serveis d’assessorament sobre drets, generació i optimització de consums, incentius fiscals o subvencions a les renovables, o comercialització municipal. Aquestes mesures no ataquen un problema que és estructural i està relacionat amb l’ordenament jurídic. Més enllà de la intervenció pública ex post, és just recordar que hi ha iniciatives privades l’acció de les quals no està orientada a lucre i que ofereixen un servei de comercialització amb certs tints de servei públic ja que anteposen la cobertura de necessitats energètiques dels seus associats o clients a l’obtenció de rendibilitats. És el cas de les cooperatives energètiques, entre les quals destaca Som Energia. En el seu cas, també és un actor que promou i facilita la participació popular en projectes de generació renovable així com una cultura energètica basada en els valors de la sostenibilitat,