El xoc del coronavirus ha sacsejat les borses mundials, imposant la necessitat de rescats massius estatals. Però les mesures per afrontar la crisi provoquen el risc d’un capitalisme controlat autoritari, que protegeixi els interessos corporatius mentre ens carreguen els costos a la resta de nosaltres.
L’emergència de salut pública COVID-19 s’ha convertit ràpidament en una crisi al nucli de l’economia mundial, que també amenaça els països en desenvolupament de la perifèria. Ha canviat l’equilibri entre estat i mercat, exposant una vegada més el buit de la ideologia neoliberal. Aquesta crisi econòmica ens ofereix una dura evidència sobre el capitalisme contemporani – i és probable que resulti encara més important que el cop per a la salut pública.
De fet, aquesta crisi té arrels en el funcionament malalt del capitalisme financiaritzat i globalitzat de l’última dècada. La Gran Crisi del 2007-2009 va posar fi a la “era daurada” de les finances entre els anys 1990s i els 2000s i els que van seguir van ser marcats pel mal creixement del nucli de l’economia mundial. La rendibilitat va ser feble, el creixement de la productivitat baix i la inversió no va mostrar cap dinamisme. Les finances també van tenir problemes, mostrant una rendibilitat més baixa i cap del dinamisme extraordinari de la dècada anterior. Quan la crisi històricament sense precedents del 2007–9 va marcar el pic de la financera, la igualment nova crisi del coronavirus cristal·litza el seu deteriorament.
Per descomptat, el desencadenant immediat de la crisi foren les accions dels estats nació per enfrontar l’epidèmia. Després d’haver ignorat l’emergència mèdica, diversos estats van aturar frenèticament països i zones geogràfiques senceres, restringint els desplaçaments, tancant escoles i universitats, etc. Això va afectar durament les ja debilitades economies del nucli, provocant un col·lapse general de la demanda, la interrupció de les cadenes de subministrament, la caiguda de la producció, milions d’acomiadaments de treballadors i la pèrdua d’ingressos empresarials. Tot això va provocar un enfonsament de les principals borses i una situació de pànic als mercats monetaris.
És com si la Pesta Negra del segle XIV hagués produït un retorn i les societats del segle XXI responguessin amb una barreja similar de por cega i aïllament de les comunitats. Però la Pesta va matar un terç de la població europea quan els seus estats eren monarquies feudals pobres i endarrerides. En canvi, el coronavirus sembla tenir una baixa taxa de mortalitat i ha colpejat estats capitalistes avançats d’èxits tecnològics sense igual. No és estrany que hi hagi un intens debat entre els epidemiòlegs sobre si el bloqueig massiu és una resposta adequada i sostenible, o si els estats s’haurien d’haver concentrat en proves intensives a la població.
No correspon als economistes polítics valorar les polítiques epidemiològiques. Però no hi ha dubte que les reaccions dels diversos estats i el consegüent col·lapse de l’activitat econòmica són de la mateixa naturalesa fonamentalment defectuosa del capitalisme financeritzat neoliberal. Un sistema econòmic basat en la competència i la crua cerca de beneficis, garantits per un estat poderós, s’ha mostrat incapaç de tractar amb calma i efectivitat un xoc per a la salut pública de gravetat desconeguda.
Diversos països avançats no han comptat amb la infraestructura sanitària bàsica per tractar els malalts greus, alhora que no tenien equips per testar la població a gran escala i per protegir els més propensos a patir la malaltia. El bloqueig i l’aïllament generals d’enormes seccions de la societat és probable que tinguin implicacions molt severes tant per als treballadors assalariats com per a les capes més pobres, les més febles i les més marginals. Les repercussions mentals i psicològiques també seran devastadores. L’organització social del capitalisme contemporani es demostra disfuncional fins i tot des del punt vista de la tècnica i l’enginy.
No obstant això, igualment sorprenents han estat les poderoses accions dels estats després que la magnitud del col·lapse econòmic que es desencadenava es feia evident. Al març, els bancs centrals dels Estats Units, la Unió Europea i el Japó van dedicar-se a fer injeccions massives de liquiditat i van reduir els tipus d’interès fins a zero, intentant estabilitzar els mercats borsaris i evitar l’escassetat de liquiditat. La Reserva Federal dels Estats Units, per exemple, va anunciar que compraria volums il·limitats de bons del tresor i fins i tot d’obligacions corporatives privades recentment emeses. Els governs dels Estats Units, de la Unió Europea i d’altres països, alhora, van planificar expansions fiscals massives, en forma de garanties de préstecs i crèdits per a les empreses, subvencions d’ingressos per a treballadors afectats, ajornaments d’impostos, ajornaments de la seguretat social o subvencions, moratòries en l’amortització de deutes, etcètera.
En un moviment extraordinari, l’administració de Trump va anunciar plans per proporcionar 1.200 dòlars per adult, o 2.400 dòlars per parella, amb pagaments addicionals per als nens, començant amb les famílies més pobres. Aquest desemborsament forma part d’un paquet que pot superar els 2 bilions de dòlars –aproximadament el 10 per cent del PIB dels Estats Units–, aportant a més 500.000 milions de dòlars de préstecs a empreses afectades, 150.000 milions de dòlars a hospitals i treballadors sanitaris i 370.000 milions de dòlars a préstecs i ajuts a petites i mitjanes empreses. empreses. En una actuació igualment extraordinària, el govern conservador de Gran Bretanya va declarar efectivament la seva intenció d’esdevenir l’empleador d’últim recurs pagant fins a un 80 per cent dels salaris dels treballadors, si les empreses els mantenien en nòmina. Aquests pagaments arriben fins a un màxim de 2.500 £ al mes, just per sobre de la renda mediana. No satisfet amb això, el govern britànic també ha nacionalitzat eficaçment els ferrocarrils durant sis mesos i es parla de nacionalització de companyies aèries.
Pocs dies abans, fins i tot acadèmics d’esquerres haurien considerat aquestes mesures radicals. Els costums de la ideologia neoliberal de les darreres quatre dècades s’han deixat a un costat ràpidament i l’Estat s’ha convertit en el regulador de l’economia comandant amb un enorme poder. No ha sigut difícil per a molts a l’esquerra acollir aquesta acció d’estat, pensant que indicava el “retorn del keynesianisme” i les campanades a morts del neoliberalisme. Però seria precipitat arribar a aquesta conclusió.
De fet, l’estat nació sempre ha estat al centre del capitalisme neoliberal garantint el govern de classe del bloc corporatiu i financer dominant mitjançant intervencions selectives en moments crítics. A més, aquestes intervencions van acompanyades de mesures fortament autoritàries, de confinament massiu de la gent a l’interior de les seves cases i de tancament d’enormes metròpolis. L’estat també ha demostrat el seu gran poder d’exerci de policia social, mitjançant la recollida d’informació a través del BIG DATA. Per exemple, el govern d’extrema dreta d’Israel va aprovar el seguiment dels telèfons mòbils per part de la policia de seguretat amb l’objectiu d’enviar missatges a persones que involuntàriament havien entrat en contacte amb pacients confirmats amb coronavirus. No només sabem on esteu, sinó que sabem millor que vosaltres amb qui heu estat.
Aquest autoritarisme s’ajusta plenament a la ideologia neoliberal dominant de les darreres quatre dècades. La confiança dipositada en l’estat es combina amb la fragmentació de la societat a mesura que les persones queden tancades a les seves cases i es posa un gran èmfasi en la “responsabilitat individual” per mantenir el distanciament social. Al mateix temps, encara es requereix que un gran nombre de persones vagi a treballar amb el transport públic, mentre que els drets laborals són enderrocats, els acomiadament improcedents es disparen i el treball a distància destrueix tots els límits de la setmana laboral.
Així, encara no se sap quina direcció prendrà el capitalisme mundial a mesura que pren forma sota el xoc del coronavirus, més quan encara perdurarem les llargues conseqüències de la Gran Crisi del 2007-2009. El poder colossal de l’estat i la seva capacitat d’intervenir tant en l’economia com en la societat podrien resultar, per exemple, en una forma més autoritària de capitalisme de control, en què els interessos de l’elit corporatiu i financer serien primordials. Això exigeix que els socialistes avaluïn detingudament i críticament les accions que els estats estan duent a terme per fer front a la crisi del coronavirus.
La crisi fins al moment
El primer pas és tenir un resum analític senzill del transcurs de la crisi fins al moment. Les crisis sempre són esdeveniments històrics molt concrets que reflecteixen el desenvolupament institucional del capitalisme. Els principals passos en la crisi del coronavirus es poden extreure a partir de les publicacions (que sovint queden ràpidament obsoletes) per organitzacions multilaterals, premsa i altres llocs. Així:
La COVID-19 va sorgir a la Xina a finals del 2019, però la resposta de l’estat xinès va ser inicialment lenta, fet que potser es pot atribuir a la manca de coneixement sobre la gravetat del virus. Tot i això, després de la completa erupció de l’epidèmia a la Xina, altres estats també hi van respondre lentament. Fins a principis de març del 2020, per exemple, el nombre de casos diaris confirmats al Regne Unit estava en dos dígits baixos. I fins i tot amb l’experiència xinesa, el govern del Regne Unit no va fer res.
Finalment, l’estat xinès va tancar àmplies zones del país i altres estats van seguir amb els seus propis bloquejos, restringint el moviment de centenars de milions de persones. La demanda de turisme, els viatges aeris, l’hostaleria, restaurants i bars va caure totalment. La demanda d’aliments, roba, articles per a la llar, etc., també s’ha vist afectada significativament, encara que l’impacte general encara no és clar. La incertesa creada pel retrocés del consum ha afectat inevitablement els plans d’inversió, però, de nou, és impossible avaluar l’impacte global en aquesta primera etapa.
El bloqueig i la restricció de moviments de treballadors i treballadores ha interromput greument les cadenes de subministrament, inicialment a la Xina, que proporcionen un gran volum d’inputs de producció a tot el món i, després, a altres parts d’Àsia, Europa i els Estats Units. Això, sumat al cop en la demanda, ha comportat una reducció de la producció.
La reducció de la producció, la reducció de la demanda i la creixent incertesa han destruït els ingressos de les empreses. Una onada massiva de fallides és imminent. Els llocs de treball de milions de treballadors i treballadores estan amenaçats, especialment en el sector serveis, i milions han estat acomiadats el mes de març. La pèrdua d’ocupació ha empitjorat el consum i ha minat encara més la producció. A mesura que els ingressos han disminuït, les empreses són menys capaces de pagar els seus deutes, el crèdit comercial s’esvaeix, i a mitjans de març la liquiditat (és a dir, l’efectiu) escassejava. La crisi ha adquirit una severa dimensió de crèdit, que ha agreujat encara més l’efecte sobre la producció i les vendes.
Es pot obtenir una idea de la potencial devastació econòmica de l’experiència de la Xina. Segons les estadístiques oficials, el valor afegit de la producció de gener i febrer va caure un 13,5 per cent respecte al mateix període del 2019 (la fabricació va disminuir un 15,7 per cent). A més, les inversions, les exportacions i les importacions es van reduir, respectivament, en un 24,5, 15,9 i 2,4 per cent. Només la contracció xinesa hauria tingut un fort impacte en l’economia mundial. Juntament amb altres països centrals amb processos de confinament i bloqueig, les conseqüències seran enormes, sobretot en sectors com el turisme i les companyies aèries.
Les repercussions per a la classe treballadora seran destrosses. Són especialment vulnerables els sectors de la població afectats per anys de polítiques neoliberals, per exemple, les persones amb contractes flexibles, els treballadors informals i els treballadors autònoms. També són vulnerables els treballadors amb nivells d’endeutament alts (o els que no tenen estalvis) que tenen un accés limitat a prestacions o serveis públics. Probablement les dones seran les més afectades perquè estan sobrerepresentades en aquests grups de població, però també per l’increment del treball de cures que comporta l’existència de problemes de salut en entorns familiars, amb els infants que no van a l’escola, etc.
Les condicions globals han empitjorat encara més quan la crisi ha provocat un enorme col·lapse borsari. Durant anys, els principals mercats borsaris a tot el món s’han inflat molt i el risc d’una greu crisi ja es va fer evident el 2018. El xoc del coronavirus ha provocat una caiguda espectacular de més d’una tercera part de febrer a març. El resultat ha estat un encongiment dramàtic de la liquiditat que ha provocat una crisi del mercat monetari als Estats Units, el centre de les finances mundials, a mitjans de març. El xoc s’ha transformat en una crisi capitalista en la seva màxima expressió.
A mesura que la por ha arribat als mercats mundials, el flux de capital a través de les fronteres, especialment des del centre cap a la perifèria de l’economia mundial, també s’ha vist afectat. Les evidències existents no permeten treure conclusions fermes, però existeix la possibilitat d’una «aturada sobtada» que faria que els països en desenvolupament no poguessin pagar les importacions i els deutes, augmentant així la perspectiva de noves crisis monetàries. Enmig de la crisi, s’està produint una guerra de preus entre els productors de petroli, que entre finals de febrer i finals de març ha reduït el preu un 50 per cent. Aquesta gegantina caiguda ha amenaçat directament la viabilitat d’una gran bossa de productors a tot el món, inclosa a la indústria del fracking nord-americana.
Aquest fenomen de crisi en cadena té sentit analític partint de la Gran Crisi del 2007-2009. Després d’aquesta crisi, el capitalisme financeritzat va perdre dinamisme als països del centre, tot i que va continuar sota la seva forma subordinada als països en desenvolupament. Les estimacions, basades en dades del Banc Mundial, suggereixen que els índexs de creixement de mitjans del període 2010-2019 van ser els més baixos dels últims quaranta anys: l’1,4% a Japó, l’1,8% a la Unió Europea, el 2,5% als Estats Units i el 8,5% a la Xina (on el creixement es va debilitar de manera sorprenent a la segona meitat de la dècada). Aquestes taxes apunten a l’esgotament de les forces impulsores de l’acumulació capitalista, especialment durant l’última dècada. Per aprofundir en les arrels més profundes de la crisi, per tant, n’hi ha prou amb considerar alguns aspectes clau del rendiment de l’economia dels Estats Units: l’origen matern de la globalització i la financerització.
Feblesa en l’acumulació
La manera més senzilla de resumir el rendiment subjacent del capitalisme estatunidenc és considerar la taxa de benefici de les empreses no financeres, que es mostra a la figura 1:
Fig. 1 Taxa de benefici de les empreses no financeres, EUA, 1980-2018
Font: elaboració pròpia amb dades BEA i NIPA.
La trajectòria de la taxa de benefici ha sigut fortament cíclica i, en general, en línia amb les fluctuacions generals de l’economia dels Estats Units. Després de la gran crisi del 2007-2009, la taxa de benefici es va recuperar dèbilment, assolint el pic el 2014 i després davallant. És evident que el xoc del coronavirus ha afectat l’economia dels EUA en un moment en què ja era feble i l’acumulació mostrava signes d’esgotament. La debilitat subjacent també es desprèn de diverses dades. Així, després del 2007-2009, la productivitat laboral va créixer amb prou feines l’1 per cent de l’any; la inversió es va mantenir plana i baixa al voltant del 18 per cent del PIB; i l’estoc de capital s’ha reduït.
Aquí és instructiva una comparació amb la Xina, la segona economia més gran del món. Després de la crisi del 2007–9, la taxa de benefici mitjana estimada a la Xina va augmentar durant diversos anys, però va començar a disminuir el 2014. La debilitat subjacent de l’acumulació també apareix en altres dades, tot i que el rendiment de la Xina es va mantenir substancialment més fort que el dels Estats Units. Així, després del 2007-2009, la productivitat laboral va augmentar al voltant del 7-8 per cent anual, la inversió és generalment plana al 45 per cent del PIB i la utilització de la capacitat industrial va caure ràpidament. El coronavirus va colpejar l’economia xinesa en un dels moments més febles des de l’inici de la seva transformació capitalista.
La comparació amb la Unió Europea, que és col·lectivament més gran que la Xina però més petita que la dels Estats Units, aporta una visió més àmplia. Després del 2007–9 el creixement de la productivitat va ser pitjor que als Estats Units, sobretot per als estats de la Unió Monetària Europea (UME), amb els països líders situant-se per sota de l’1 per cent a l’any (Polònia, que no es troba a la UME, destaca amb un creixement de la productivitat superior al 3 per cent). La producció industrial va augmentar substancialment a Alemanya, malgrat el seu feble creixement de la productivitat, ja que la seva classe capitalista va continuar aprofitant l’avantatge competitiu obtingut a partir d’un llarg període de supressió salarial. No obstant això, el 2019 va caure, posant de manifest la debilitat subjacent d’Alemanya.
La Unió Europea, lligada pel marc de l’austeritat de l’euro, s’ha mantingut en un estancament durant l’última dècada. Durant el mateix període va començar a sorgir un nou complex industrial a Europa de l’Est, en especial a Polònia, estretament relacionat amb la indústria alemanya. La part salarial del PIB es s’ha mantingut estancada, ja que el capital ha defensat els seus interessos, tret d’Alemanya, on el creixement salarial ha sigut significatiu per primera vegada durant dècades. Atès l’absència d’un creixement sostingut amb la productivitat, la competitivitat alemanya va disminuir. Amb tot plegat, el coronavirus ha arribat així a la Unió Europea en un moment de gran debilitat econòmica.
Les arrels de la crisi econòmica provocada pel coronavirus es troben en el debilitament de l’acumulació capitalista del període precedent, cosa que es fa evident als Estats Units, la Xina i la Unió Europea. L’impacte de la crisi serà, a més, probablement molt diferent en aquestes economies per les seves diferents estructures. Xina s’ha convertit en el taller del món, amb un valor afegit en la fabricació que representa aproximadament el 30 per cent del PIB – la xifra corresponent als Estats Units és de poc més del 10 per cent. El valor afegit als serveis ha augmentat substancialment a la Xina a mesura que l’economia s’ha tornat més madura, però encara es troba només al 50 per cent del PIB, mentre que als Estats Units se situa per sobre del 75%. Com que el xoc del bloqueig impacta desproporcionadament en els serveis, és probable que els Estats Units es vegin més afectats que la Xina, almenys en primera instància.
El mateix és vàlid per a la Unió Europea, l’economia de la qual es basa fortament en els serveis, especialment en països de la perifèria sud com Espanya, Portugal i Grècia, que tenen una indústria feble i depenen del turisme. Probablement el xoc serà encara més gran per a Itàlia, que fa dues dècades que es troba estancada i des del 2010 no està lluny de situar-se en fallida estatal. Així, els líders de la UE tenen raó de percebre la crisi de coronavirus com una amenaça existencial. Aquesta és la raó de la intervenció massiva del Banc Central Europeu (BCE), però també de les accions de diversos estats nació, les despeses anti-crisi dels quals, a la pràctica, han significat l’aixecament la gàbia de ferro de l’austeritat a Europa.
Els esdeveniments a les finances
Es pot copsar la debilitat del capitalisme financeritzat als Estats Units si es considera la taxa de benefici dels bancs comercials estatunidencs a la figura 2:
Fig. 2 Taxa de benefici dels bancs comercials (rendibilitat del patrimoni net), EUA, 1980–2018
Font: elaboració pròpia amb dades FDIC.
La rendibilitat dels bancs comercials estatunidencs, el pivot del sistema financer, va assolir els màxims històrics des de principis dels anys 90 fins poc abans de la crisi del 2007-2009. Aquesta va ser la «era d’or» de la financerització als Estats Units. Dos factors expliquen els beneficis excepcionals dels bancs: en primer lloc, la seva capacitat per aconseguir diferencials considerables entre el tipus d’interès dels préstecs i el tipus d’interès dels dipòsits i, segon, la seva capacitat de guanyar grans sumes a través de les comissions mediant transaccions financeres entre empreses, llars i altres empreses financeres. Després del 2007–9, la rendibilitat bancària mai va assolir la mateixa alçada. Això va ser perquè la Reserva Federal va disminuir els tipus d’interès fins prop de zero, de manera que va comprimir els diferencials bancaris i també perquè els ingressos de comissions van disminuir a mesura que el nombre de les transaccions financeres va disminuir. La rendibilitat bancària va tenir un breu repuntament el 2018, però es va deure sobretot a que la Reserva Federal va augmentar suaument els tipus d’interès el 2017–8.
Es pot obtenir més llum sobre la dècada posterior al 2007-2009 considerant la trajectòria del deute als Estats Units a la figura 3, dividida en el deute de i) les empreses no financeres, ii) les llars, iii) el govern i iv) les empreses financeres, totes relatives al PIB:
Fig. 3 Deute sectorial dels EUA en relació al PIB
Font: elaboració pròpia amb dades de St Louis FRED
El deute privat dels Estats Units (en proporció al PIB) va caure després del 2007-2009, al contrari dels incansables comentaris sobre una «muntanya de deute». El deute hipotecari va disminuir substancialment, ja que les llars van resultar greument afectades durant la Gran Crisi. El deute entre les empreses financeres nacionals també va disminuir, deixant així menys marge per als bancs per cobrar comissions. En canvi, el deute de les corporacions no financeres va començar a augmentar el 2015 i va superar el seu pic màxim d’abans de la Gran Crisi. L’augment del deute empresarial ha facilitat la supervivència de multitud d’empreses febles amb rendibilitat baixa i molt vulnerables als xocs. Aquestes “empreses zombis” es calcula que representaven el 12% de totes les empreses de catorze economies desenvolupades. Cal veure com afectarà la crisi del coronavirus a la seva capacitat de pagar els seus deutes, tenint en compte que les taxes d’interès zero disminueixen els costos financers.
El veritable augment durant aquest període va ser, però, el deute estatal, deixant el govern dels Estats Units més endeutat que en cap moment des de la Segona Guerra Mundial. La financerització després de la Gran Crisi, en la mesura que no demostra cap dinamisme, s’ha convertit en un procés d’explosió de l’endeutament estatal que també està relacionat amb l’endeutament empresarial en els mercats financers oberts, inclòs el mercat de valors.
El paper de l’Estat i el crac de la borsa
Després de la Gran Crisi, el govern dels Estats Units va fer un pas endavant i va utilitzar la seva força massiva per defensar el capitalisme financeritzat i globalitzat. Sobretot, ho ha fet amb un gran dèficit fiscal al llarg de la dècada, però sobretot el 2009-2012 i, de nou, el 2018-1919, donant suport al creixement del PIB, alhora que augmentava enormement el seu deute. L’augment del deute públic va fer possible que la Reserva Federal mantingués una enorme tasca de creació de diners, mantenint els tipus d’interès prop de zero. L’oferta monetària (M3) va passar del 50 per cent del PIB el 2007 al 70 per cent el 2017-2019.
Els baixos tipus d’interès i l’abundant liquiditat van permetre que les empreses no financeres es poguessin endeutar a baix cost en mercats oberts i s’impliquessin en el clàssic joc de “recompra d’accions”, aconseguint grans beneficis per als accionistes i augmentant els preus de les accions. Amb diners fàcilment disponibles, altres operadors borsaris, sobretot, els Exchange-Traded Funds (ETF) i Hedge Funds, també van ampliar les seves activitats. El resultat va ser un augment sostingut i gradual del mercat de valors, amb l’índex Standard and Poor’s (S&P) passant de 735 al febrer del 2009 als 3.337 punts al febrer del 2020. En definitiva, després del 2007-2009, la intervenció de l’estat dels Estats Units per donar suport al capitalisme financeritzat va provocar una bombolla borsària que no tenia relació amb la debilitat subjacent de la rendibilitat, de les taxes de creixement, del creixement de la productivitat, etc.
Tot això fa que el xoc financer causat pel coronavirus sigui més fàcil d’entendre. El 2017-2018 ja va quedar palès que la bombolla borsària no perduraria, ja que la Fed va començar a pujar els tipus d’interès lentament per sobre de zero, intentant recuperar condicions més normals als mercats financers. Al desembre de 2018, l’índex S&P es va esfondrar breument fins a 2.416, però la Fed va revertir ràpidament l’augment dels tipus d’interès i la bombolla es va reprendre. No obstant això, per raons ja explicades, el coronavirus va produir un cop d’ordre força diferent i el mercat borsari es va esfondrar de forma espectacular, caient fins a 2.237 el 23 de març del 2020. L’anunci posterior de l’administració Trump d’una enorme intervenció fiscal va provocar que la S&P rebotés, encara que la volatilitat continua sent molt elevada.
L’esfondrament borsari va revelar altres operacions especulatives que van empitjorar dramàticament les condicions als mercats financers. [1] Els preus a la baixa van posar una pressió enorme sobre els ETF i els fons d’inversió, obligant-los a buscar diners en efectiu per complir amb les seves obligacions. A continuació, es va saber que s’havien creat cadenes especulatives mitjançant les quals aquests fons s’havien endeutat al mercat repo (el principal mercat de liquiditat entre les entitats financeres) mitjançant la venda de bons del tresor dels Estats Units i substituint-los comprant futurs dels mateixos bons del tresor, aprofitant-se així discrepàncies menors de preus. Les sumes eren enormes. A mesura que els preus de les accions es van esfondrar, els fons van vendre els bons del tresor cada vegada més desesperats i, van fer augmentar els tipus d’interès.
Així, la Reserva Federal es va enfrontar amb l’estranya situació aguda d’escassetat de liquiditat i un augment dels tipus d’interès en els mercats monetaris, tot i que l’economia estatunidenca havia estat inundada de dòlars des de fa més d’una dècada. L’absurditat capitalista poques vegades s’ha demostrat amb més intensitat. La Fed va haver d’intervenir urgentment prometent comprar volums il·limitats d’obligacions públiques i fins i tot de bons privats, augmentant així l’oferta de diners. La seva intervenció massiva es va veure aviat igualada pel paquet fiscal igualment massiu del govern dels Estats Units. Una vegada més, l’estat dels Estats Units va posar puntals sota el capitalisme financeritzat en col·lapse.
En aquest sentit, és important tenir en compte la diferència entre els EUA i la UE. La Comissió Europea ha permès tàcitament als estats membres ignorar el Pacte d’Estabilitat i Creixement, mentre que el BCE ha abandonat les seves regles de compra d’obligacions per tal d’evitar un incompliment italià, que catalitzaria immediatament en una nova crisi per l’euro. Es tracta d’accions importants que han permès que els estats nació de la UE funcionin sense impediments innecessaris. Però no hi ha hagut cap intervenció fiscal coordinada per part de les institucions de la UE que sigui remotament comparable als EUA, ni tan sols al Regne Unit.
De fet, la crisi ha obligat la UE a emprendre una política econòmica que sortegi el seu propi llibre d’instruccions. Els estats nació han estat fent la feina fins ara, amb molt poca cooperació o disciplina mútua. El problema dels conflictes i la jerarquia entre ells des de fa temps no s’ha esvaït, i és per això que les propostes per emetre “coronabons” de la UE per finançar la despesa fiscal s’enfronten amb una forta resistència. Si es posa diners a disposició dels estats afectats, pot ser mitjançant el Mecanisme Europeu d’Estabilitat, amb condicions associades. Simplement, no hi ha comparació amb la resposta de l’estat dels Estats Units.
El que ve ara
La crisi del coronavirus representa un moment crític en el desenvolupament del capitalisme contemporani. Segurament, la crisi durarà més i s’ha de veure el seu impacte total als EUA, la UE, la Xina, el Japó i els països en desenvolupament. Però no hi ha dubte que amenaça amb causar una depressió massiva de l’economia mundial. L’emergència sanitària pública va revelar els fracassos sistèmics de la financerització i la globalització, i l’estat s’ha implicat cada cop més en el manteniment d’aquest sistema que falla. Tanmateix, el caràcter de les seves intervencions no dóna cap raó per pensar que es produirà una transformació al capdamunt de la jerarquia política i social amb el resultat de polítiques que afavoreixin els interessos de les persones treballadores.
La decisió del govern dels Estats Units d’augmentar massivament el seu dèficit i, per tant, el seu endeutament, alhora que ampliar l’oferta de diners i conduir els tipus d’interès a zero, és essencialment la mateixa que després del 2007-2009. Tot i que s’eviti una depressió, els resultats a mitjà termini poden ser els mateixos si no s’afronta la debilitat subjacent de l’acumulació capitalista. Però, certament, hi haurà contradiccions polítiques derivades de la defensa de l’ordre neoliberal, sobretot per la demostració del poder dels estats nació d’intervenir en l’economia. Aquestes seran especialment importants a la UE, on la resposta fiscal i d’emergència sanitària a la crisi han arribat fins ara dels estats nacionals individuals en lloc de institucions col·lectives.
Amb llum reveladora sobre les insuficiències del capitalisme neoliberal, aquesta crisi ha plantejat directament el problema de la reorganització democràtica tant de l’economia com de la societat en l’interès dels treballadors. Hi ha una necessitat urgent d’afrontar el caos de la globalització i la financerització plantejant propostes radicals concretes. Això també requereix formes d’organització capaces d’alterar l’equilibri social i polític en favor de les persones treballadores.
La pandèmia ha posat en relleu qüestions vitals de la transformació social. Ha il·lustrat vívidament l’imperatiu de disposar d’un sistema sanitari públic organitzat racionalment i capaç d’afrontar xocs epidèmics. També ha plantejat la necessitat urgent de la solidaritat, l’acció comunitària i les polítiques públiques per donar suport als treballadors i als més pobres afectats per les aturades, l’atur i el col·lapse econòmic.
De manera més àmplia, ha reafirmat la necessitat històrica d’afrontar un sistema en decadència tancat en els seus propis absurds. No capaç de transformar-se racionalment, el capitalisme globalitzat i financeritzat segueix recorrent a dosis cada cop més grans de paliatius desastrosos. El primer requisit al respecte, és defensar els drets democràtics d’un estat amenaçador i insistir que les persones que treballen tinguin una veu poderosa en tota presa de decisions. Només sobre aquesta base es podran proposar alternatives radicals, incloent mesures a gran escala com ara dissenyar polítiques industrials per afrontar la debilitat de la producció, facilitar una transició verda, afrontar les desigualtats d’ingressos i riquesa i afrontar la financerització creant institucions financeres públiques. La crisi del coronavirus ja ha transformat els termes de la lluita política i els socialistes han de respondre amb urgència.
Costas Lapavitsas
Aquest article es basa en alguns dels treballs de l’equip de recerca establert per EReNSEP-Ekona per examinar les implicacions a llarg termini de la crisi actual. Gràcies a N. Águila, i a T. Moraitis per fer càlculs mitjançant dades de BEA. Gràcies a Y. Shi pels càlculs que utilitzen les dades de Wind, el National Statistical Yearbook de la Xina, la FRED St. Louis i el Banc Mundial, a A. Medina, P. Cotarelo i S. Cutillas pels càlculs mitjançant dades de l’OCDE i el BCE, i a Shehryar Qazi per ajudar a establir alguns dels mecanismes especulatius en els mercats monetaris dels Estats Units. L’article és responsabilitat exclusiva de l’autor.
Article originalment publicat a Jacobin: https://www.jacobinmag.com/2020/03/coronavirus-pandemic-great-recession-neoliberalism