Malgrat els postulats i la propaganda de l’economia neoliberal que promouen els seus seguidors i adeptes, la fiscalitat té un paper central en les societats europees pel que fa a la redistribució de riqueses i la reducció de la desigualtat social. De fet, es podria afirmar que és un dels pilars més importants que sostenen el model de vida europeu de les últimes dècades, permetent, d’una banda, el manteniment dels drets socials i, per tant, un sistema que promou una certa igualtat d’oportunitats; i d’altra banda, la pau social i la conservació d’amplis espais de seguretat.
No obstant això, la tradició de la doctrina fiscal a Europa ha obviat en massa ocasions i aspectes corregir una de les discriminacions més evidents i antigues, la desigualtat de gènere. Cal assumir que una fiscalitat que obviï les desigualtats actuals i històriques basades en el gènere no sols no és equitativa o reequilibradora sinó que tampoc serà neutral, ja que els seus efectes reprodueixen les desigualtats que impactaran de manera diferent en homes i dones.
Aquest fet s’ha començat a esmenar en els últims anys de manera voluntariosa des de diverses instàncies, encara que continua sent incompleta i no prou extensa. L’àmbit local, per exemple, és un espai en el qual s’han pogut experimentar avanços interessants des del moment en el qual s’han identificat i reconegut les seves potencialitats.
El canvi de plantejament comença des del primer pas d’obtenció de dades fiables en els quals basar les mesures fiscals. Per a aconseguir el seu desenvolupament és necessari disposar de dades desagregades per sexe, tal com ja marca la llei. Aquesta desagregació és obligatòria per a les estadístiques, enquestes i recollida de dades dels poders públics (d’acord amb l’article 20 de la Llei orgànica 3/2007, de 22 de març, per a la igualtat efectiva de dones i homes). No obstant això, es torna necessari incloure noves variables que permetin conèixer la complexa diversitat social actual, perquè emprar únicament la variable «sexe» resulta insuficient per a analitzar la dimensió de les desigualtats socials. Una vegada aconseguits les dades desagregades, es procedeix al disseny de les polítiques fiscals.
Però abans de posar-se a això és necessari advertir que el disseny de normatives o polítiques neutrals no existeix; tampoc pel que fa a la igualtat de gènere. Les polítiques percebudes com a neutrals són sovint polítiques «cegues al gènere» perquè no estan tenint en compte els diferents rols, responsabilitats i capacitats, determinades socialment, que s’assignen a les dones i als homes. Les intervencions cegues al gènere no perceben les necessitats diferenciades dels diferents col·lectius socials ni tenen en compte les desigualtats que produeixen les normatives i polítiques sobre la vida dels homes i les dones.
Per tant, un sistema fiscal amb perspectiva de gènere és aquell que té en compte durant el disseny de les seves polítiques principalment les següents idees:
• Existeixen necessitats diferenciades entre homes i dones que sovint es tradueixen en un impacte diferenciat de l’aplicació d’una mateixa política.
• Cal atendre les diferents necessitats amb la finalitat de visibilitzar i analitzar les possibles desigualtats i promoure la igualtat real de gènere.
• Existeixen contribucions econòmiques no remunerades realitzades en l’esfera no mercantil, i realitzades majoritàriament per dones, que són fonamentals per a la producció de béns i serveis, així com per al sosteniment de la vida.
Si tornem a l’exemple de la fiscalitat municipal, trobem que l’Impost de béns immobles urbans (IBI) és el principal impost propi dels municipis quant a la quantitat de recursos que s’ingressen. És un impost directe i real que recau, essencialment, sobre la propietat dels béns immobles: terrenys i edificació, i que es calcula a partir del valor cadastral de l’immoble. El valor cadastral és, aproximadament, la meitat del valor de mercat del bé immoble i és calculat per la Direcció General del Cadastre.
L’IBI és un impost directe perquè recau sobre una persona física o jurídica, la persona titular del bé immoble, i no sobre una transacció o acte determinat. És real o objectiu perquè grava una renda a partir de les condicions d’un objecte, en aquest cas el valor cadastral del bé immoble, i no té en compte les circumstàncies personals del subjecte passiu contribuent.
L’IBI, a més de ser cec fins ara a la desigualtat de gènere també ho és a l’acumulació. Això es deu al fet que malgrat tractar-se d’un impost objectiu que reflecteix la tinença d’immobles i, per tant, un dels elements que conformen la riquesa del subjecte passiu, no obstant això, no té en compte les condicions personals de renda o riquesa a l’hora d’establir el tipus de gravamen. És a dir, es paga el mateix percentatge independentment del número i valor de béns immobles que es tinguin en propietat.
L’impost és regulat en els articles 60 a 77 de la Llei d’hisendes locals que, d’una banda, especifica els tipus de gravàmens de l’impost (general, especial, recàrrecs), i d’altra banda, estableix els tipus de bonificacions possibles. És precisament en aquest últim aspecte on el disseny de l’impost ofereix, en principi, marge per a la introducció de mesures per a corregir la desigualtat de gènere.
Per a això cal plantejar-se la següent pregunta: hi ha desigualtat de gènere en la distribució dels béns immobles? Respondre a aquesta pregunta primer requereix conèixer la distribució entre dones i homes de les propietats en relació al seu valor per a veure quin és el tipus d’habitatge de la qual són titulars i observar si existeixen diferències substancials. Per a completar l’anàlisi s’ha de creuar aquesta informació amb el nombre de persones que cohabiten la llar, el seu gènere i el seu grau d’autonomia/dependència, per a valorar les condicions de vida i el repartiment dels treballs dins de la llar.
Amb l’objectiu que no s’exclogui a ningú en el disseny de l’impost amb perspectiva de gènere, ens hem de preguntar quines persones quedarien fora del concepte d’unitat familiar, revisar si el concepte de família que s’està tenint en compte ha quedat o no obsolet o, fins i tot, si no és el més adequat a l’hora d’analitzar i distribuir les obligacions fiscals de la ciutadania.
Analitzar les dades de les persones que componen la unitat familiar individualment, no com una renda familiar unificada permet observar amb més detall les relacions de poder dins de la unitat de convivència: qui té ingressos propis, quins nivells de dependència/autonomia tenen les persones que conformen la unitat de convivència i qui es fa càrrec de les persones en situació de dependència, són alguns dels factors que caldria tenir en compte.
En definitiva, tenir en compte que les realitats dins de cada llar varien substancialment en funció de factors que van molt més allà del valor cadastral de l’immoble ajuda a dissenyar polítiques tributàries que promoguin la igualtat de gènere.
P. Cotarelo y M. Adell Bris