Opinió
La DANA del 29 d’octubre de 2024 no sols va alterar el territori del Parc Natural de l’Albufera (PNA), sinó que va transformar el seu ecosistema investigador. L’augment d’estudis, l’ampliació d’enfocaments i l’aparició de noves col·laboracions revelen un impuls cap a formes de recerca més integrades. En un context on la Comissió Científica ja articula el coneixement del PNA, s’evidencia el valor d’avançar cap a una visió multidimensional per a millorar la comprensió i la gestió del territori. La DANA ha actuat com a factor integrador de l’ecosistema investigador vinculat al PNA. Ha impulsat una evolució en la comunitat científica, motivant que grups tradicionalment centrats en àrees específiques ampliïn o redefineixin els seus objectes d’estudi per a incorporar dimensions que prèviament quedaven fora del seu focus. Paral·lelament, ha incrementat la visibilitat social i institucional de l’activitat investigadora, reforçant el reconeixement del seu valor públic. Aquest procés s’ha concretat en noves contractacions, col·laboracions interdisciplinàries i espais de partit entre equips i actors que anteriorment operaven de manera fragmentada. Aquesta dinàmica emergent suggereix la possibilitat d’un canvi de paradigma: passar d’una producció de coneixement fragmentada a una recerca més integral, coordinada i orientada a la gestió del territori. No obstant això, persisteix el dubte de si aquesta tendència respon únicament a una reacció temporal davant la gravetat de l’esdeveniment o si constitueix l’inici d’una transformació més estructural en l’organització de la recerca al PNA. En un escenari on l’evolució fora passatgera, els efectes es limitarien a resoldre problemes concrets derivats de l’episodi, sense implicacions duradores. En canvi, si es tracta de l’inici d’una fase de canvi profund, els beneficis d’avançar cap a una major integració serien més amplis i sostinguts. Aquests beneficis, coherents amb els marcs conceptuals sobre recerca integral i interdisciplinària revisats, destacant els avantatges d’un enfocament coordinat enfront dels estudis parcials realitzats fins a la data. A partir de la nova tendència emergent descrita s’obren dos reptes: Avançar en aquesta direcció permetria construir una infraestructura robusta de coneixement aplicat, reforçar la resiliència del Parc Natural i aportar un model replicable en altres territoris exposats a riscos climàtics complexos. Per a consolidar aquesta transició cap a una recerca més integrada, resultaria clau el paper coordinador d’estructures ja existents, com la Comissió Científica del Parc Natural de l’Albufera i l’Estació Biològica de l’Albufera (EBA), que actuïn com a plataformes estables per a articular, donar continuïtat i facilitar la transferència del coneixement científic cap a la gestió del territori. O. Mayoral i P. Cotarelo Resum d’un pòster presentat en les II Jornades de la Comissió Científica de la Junta Rectora del Parc Natural de l’Albufera “L’Albufera. I llaura què?” celebrades en el Jardí Botànic de la Universitat de València els dies 26 i 27 de novembre de 2025.
Opinió
La crisi climàtica representa un dels desafiaments més urgents i complexos del nostre temps, amb implicacions ambientals, socials, polítiques i ètiques. Aquest capítol planteja que el canvi climàtic no ha d’abordar-se únicament com un contingut curricular, sinó que, a causa de les seves particularitats, es pot utilitzar com un indicador multidimensional i transversal per a avaluar la qualitat de la formació docent. Per a això, se centra l’atenció en el propòsit que persegueix el procés formatiu, com es construeix i de quines maneres es persegueix en el context de la realitat del món actual. En particular, s’analitza la noció d’agència política com a propòsit de la competència climàtica, encara poc present en la formació inicial del professorat. Es proposa que aquesta competència no es limiti a transmetre informació científica o fomentar conductes individuals, sinó que inclogui el desenvolupament de capacitats per a intervenir en els processos de presa de decisions i en el disseny de respostes públiques enfront de la crisi climàtica. El text s’estructura entorn de tres objectius principals: examinar les mancances actuals dels programes formatius en relació amb l’alfabetització climàtica; argumentar per què l’agència política ha de fonamentar el propòsit i formar part del nucli de competències docents; i proposar eines conceptuals i metodològiques per a la seva integració curricular. Al llarg del capítol, es presenten marcs analítics, mapes de necessitats formatives i metodologies actives que permeten avançar cap a una alfabetització crítica i situada. Finalment, es delineen possibles línies de recerca orientades a diagnosticar i millorar la incorporació d’aquesta competència en els diferents nivells i àmbits del sistema educatiu. O. Mayoral i P. Cotarelo El text anterior forma part del resum d’un article publicat en el següent enllaç (castellà): https://www.miteco.gob.es/content/dam/miteco/es/ceneam/grupos-de-trabajo-y-seminarios/investigacion/XVIII%20Seminario%20Investigaci%C3%B3n%20Educacion%20Ambiental%20y%20
Opinió
Nacions Unides ha destacat el paper de la Universitat en la promoció i implementació dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) definits en l’Agenda 2030. L’educació i recerca universitàries, la seva capacitat d’innovar, lideratge social i posició privilegiada per a trenar aliances intersectorials, la situen com un actor essencial de la transició ecosocial. En el context d’un projecte de creació i desenvolupament d’un Observatori universitari de seguiment de l’aplicació dels ODS de l’Agenda 2030 en la UCM, es realitza la creació d’un sistema de mesurament de l’acompliment de la universitat en aquesta aplicació de l’Agenda 2030, en coherència amb les inquietuds socials, les preocupacions de la comunitat universitària i les declaracions institucionals de les persones representants de la pròpia entitat. La metodologia emprada es va basar en el “Handbook on Constructing Compòsit Indicators” de la OECD i el JRC per a crear un indicador compost que permetés resumir fenòmens complexos de manera simple, comparar entre actors similars amb facilitat, i oferir informació representativa. Les fonts de les dades emprades van ser diverses: fonts en línia; consultes directes mitjançant els canals oferts per la Universitat; entrevistes a actors rellevants de la Universitat amb diferents perfils, experiències i aproximacions a la temàtica; obtenció directa de dades mitjançant l’observació in situ; i una enquesta dirigida mitjançant l’Observatori de l’Estudiant de la Universitat. Per a la definició dels indicadors, un grup de 30 investigadors i investigadores de diferents facultats van utilitzar tres nivells d’anàlisis de l’activitat universitària: campus, docència i recerca, discursos i pràctiques institucionals. Com a resultat d’això es van establir indicadors per a cadascun d’aquests tres nivells d’anàlisis referides a tots els ODS. Després del procés de normalització, ponderació i agregació es va consolidar un indicador compost de més de 400 indicadors, dividits equitativament en els tres nivells d’anàlisis. Únicament per a una tercera part d’aquests indicadors es van obtenir dades fiables en el primer any d’aplicació (2024). El resultat de l’indicador compost en aquestes condicions va concedir a la Universitat un grau d’acompliment mig-baix. Si bé el nombre d’indicadors utilitzats per a la construcció de l’indicador compost és suficient per a donar valor a la qualificació mitjana-baixa de la universitat, aquests resultats han de ser corroborats en anys successius amb el treball de recopilació de dades per a aconseguir graus de representativitat més pròxims al 100%. D’altra banda, és necessari assenyalar que, tant el nombre d’indicadors que conformen l’indicador compost com els seus estàndards, també formen part d’un procés viu que s’alimentarà cada any a partir dels resultats inicials. La revisió dels estàndards dels indicadors del sistema establirà objectius progressivament més ambiciosos fins a aconseguir l’òptim per a cadascun d’ells i en conjunt en 2030. P. Cotarelo El text anterior forma part del resum d’un article publicat en el següent enllaç (pàgines. 349-358): https://www.miteco.gob.es/content/dam/miteco/es/ceneam/grupos-de-trabajo-y-seminarios/investigacion/XVIII%20Seminario%20Investigaci%C3%B3n%20Educacion%20Ambiental%20y%2
Opinió
El Ministeri de Ciència, Innovació i Universitats ha reconegut el paper que ha jugat Ekona en col·laboració amb Olga Mayoral, subdirectora del Jardí Botànic i professora de la Universitat de València, en organitzar espais de diàleg i trobada entre investigadores i investigadors de disciplines molt diverses que treballen en territoris afectats per la DANA. Aquesta labor inclou múltiples entrevistes i espais de treball amb més de 80 persones de l’àmbit de la recerca, de la gestió, així com d’organitzacions de la societat civil, amb la finalitat d’extreure aprenentatges sòlids sobre les causes, els impactes i els processos de gestió d’un fenomen tan multidimensional com la DANA de 2024. Aquestes sessions han permès construir una lectura complexa i diversa de la DANA, combinant diferents aproximacions i marcs analítics que enriqueixen la comprensió profunda del fenomen i els seus efectes en el territori. Més informació: https://www.jardibotanic.org/?apid=cultura_i_comunicacio&id=721 P. Cotarelo i O. Mayoral
Opinió
Les grans àrees urbanes del segle XXI ja no caben dins dels límits dels seus municipis. L’expansió de les ciutats, la mobilitat diària entre localitats i els reptes compartits —des de l’habitatge fins al canvi climàtic— exigeixen una governança metropolitana, capaç de coordinar decisions que afecten milions de persones i a territoris interconnectats. Pensar en una escala metropolitana Les ciutats actuals funcionen com a xarxes vives. Les persones resideixen en un municipi, treballen en un altre, consumeixen recursos que venen d’un tercer i generen impactes ambientals que s’estenen molt més allà de les seves fronteres administratives. En aquest context, els problemes urbans —mobilitat, contaminació, habitatge, gestió de l’aigua o residus— ja no poden resoldre’s de forma aïllada. D’altra banda, el canvi climàtic agreuja aquesta situació. Les emergències associades a fenòmens extrems, com les DANA (depressions aïllades en nivells alts) que afecten recurrentment el Mediterrani, o els incendis, revelen les limitacions de la gestió fragmentada. Quan cada ajuntament actua pel seu compte, s’alenteix la resposta i es perden recursos valuosos. La gestió de riscos climàtics, com a inundacions, onades de calor o incendis forestals, exigeix una visió que transcendeixi els límits municipals i abordi els fenòmens a escala territorial. Les decisions sobre urbanització, infraestructures o usos del sòl en un municipi poden tenir efectes directes sobre els territoris veïns. Una planificació metropolitana permet delimitar els usos del sòl amb una visió àmplia, garantir una proporció adequada de superfícies permeables i infraestructures capaces d’absorbir i retenir l’aigua, assegurar espais de laminació i drenatge, i revisar infraestructures supramunicipals que poden actuar com a barreres o paranys d’avingudes. Al mateix temps, aquesta escala de gestió facilita coordinar la disponibilitat de refugis climàtics de distinta tipologia, organitzar xarxes de centres sanitaris i logístics per a atendre població desplaçada, i preveure espais d’apilament i distribució d’ajuda en emergències de gran escala. Aquesta mirada integral amplia el focus de la gestió del territori i permet respondre amb major eficàcia i equitat davant la complexitat dels riscos contemporanis. Un òrgan metropolità ofereix un marc institucional comú per a coordinar polítiques, compartir infraestructures, optimitzar serveis i anticipar riscos climàtics, orientat a governar el territori real, i no sols el nivell administratiu. Barcelona com a referència: una gestió integrada L’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) és l’exemple més avançat d’aquesta mena de governança a Espanya. Agrupa 36 municipis i gestiona competències àmplies que van des de l’urbanisme fins a la mobilitat, l’habitatge, el medi ambient o el desenvolupament econòmic. Algunes de les seves àrees clau són les següents: • Ordenació del territori i urbanisme: planifica el creixement urbà amb criteris de sostenibilitat, equilibri social i eficiència territorial. • Transport i mobilitat: coordina autobusos, metre i xarxes metropolitanes, fomentant la intermodalitat i la reducció d’emissions. • Medi ambient i sostenibilitat: gestiona el cicle de l’aigua, els residus i programes de protecció ambiental i biodiversitat, incloent-hi un pla metropolità de lluita contra el canvi climàtic. • Energies renovables: impulsa instal·lacions sostenibles i dona suport a la transició energètica dels municipis. • Habitatge i cohesió social: actua per delegació dels ajuntaments per a garantir una política de sòl solidària entre municipis. • Desenvolupament econòmic i ocupació: fomenta la innovació, la creació d’empreses i la competitivitat regional. Aquest model demostra que la cooperació institucional amplia la capacitat d’acció enfront de desafiaments que cap municipi pot resoldre per si sol, encara que la capital sigui tan important com Barcelona. Una oportunitat per aprofitar enfront dels desafiaments actuals El contrast entre AMB i les mancomunitats de municipis que existeixen mostra com un òrgan metropolità integra la planificació estratègica i coordina els recursos, mentre que les mancomunitats actuals es limiten a la gestió de serveis puntuals, la qual cosa no aconsegueix l’escala estratègica necessària per a abordar els grans reptes urbans i ambientals de la regió que abasten. Ciutats com València i el seu entorn formen una de les àrees metropolitanes més dinàmiques del Mediterrani, amb un metabolisme social integrat: els fluxos de persones, recursos, energia i residus circulen diàriament entre municipis. Però manca d’un òrgan polític capaç de coordinar aquest metabolisme i transformar-lo cap a la sostenibilitat. Una cosa similar succeeix en altres àrees metropolitanes, que existeixen en la realitat socioeconòmica però no en l’administrativa. Crear un ens metropolità de gestió —amb competències clares en mobilitat, habitatge, planificació territorial i adaptació climàtica— permetria millorar l’eficiència institucional, reduir duplicitats i anticipar riscos ambientals com els derivats del canvi climàtic. Adaptació al canvi climàtic: una visió integrada La creació d’òrgans metropolitans no és només una qüestió de governança, sinó una estratègia d’adaptació climàtica. Les aglomeracions urbanes concentren població, infraestructures crítiques i emissions, però també concentren capacitat d’innovació i d’acció col·lectiva. Un sistema metropolità ben dissenyat pot: • Coordinar plans d’emergència i protecció civil davant fenòmens extrems, integrant la gestió de riscos climàtics (inundacions, onades de calor i incendis…) mitjançant infraestructures de refugi, sistemes d’alerta primerenca i xarxes supramunicipals d’assistència i suport. • Gestionar el cicle de l’aigua i els residus de forma integrada. • Reduir les emissions mitjançant transport públic i energia neta. • Planificar l’expansió urbana evitant zones de risc climàtic. • Impulsar la resiliència econòmica i social, garantint igualtat territorial. En definitiva, permet passar de la reacció a la prevenció estratègica, amb decisions basades en dades i cooperació, i a la cultura de la resiliència, amb estructures i mecanismes dissenyats per a garantir la capacitat de resistir. P. Cotarelo i O. Mayoral
Opinió
L’actualitat ens col·loca davant aparents paradoxes com el fet que vivim en un món de connexions globals amb quantitats ingents d’informació disponible sobre qualsevol tema gairebé en temps real, però sovint desconeixem els detalls del lloc que trepitgem i del qual depenem per a les activitats més bàsiques. Potser sabem més de les capitals del món occidental que de la història geològica de la nostra vall, riu o muntanya, i estem més familiaritzats amb les tendències internacionals que amb els patrons de pluja, els vents dominants o els processos de regressió o avanç de la nostra línia de costa després dels temporals. No obstant això, en un context de canvi climàtic, aquest desconeixement del nostre territori s’ha convertit en un luxe molt arriscat. Més enllà del mapa: un coneixement viu i multidimensional Ara bé, conèixer un territori no és només poder assenyalar les seves fronteres en un mapa. Significa comprendre la seva ecologia, la seva història, la seva cultura i les seves relacions humanes. És entendre, per exemple, per què un ecosistema és resilient al foc i un altre no, o com la gestió del territori del passat condiciona els riscos del present. Es tracta d’apreciar la seva antropologia, la seva memòria col·lectiva i els seus relats, han sabut llegir els senyals del clima al llarg de les generacions. Conèixer el territori també implica reconèixer els diferents “sabers situats” que l’expliquen: el coneixement científic, el tècnic, el pagès, el tradicional o l’emocional. El coneixement situat, el que neix de l’experiència directa amb l’entorn, complementa la ciència acadèmica i enriqueix la presa de decisions locals. Tots ells aporten peces essencials d’una mateixa realitat, on l’observació quotidiana i l’experiència directa són tan valuoses com les dades satel·litàries o els informes tècnics. L’objectiu d’un millor i més comprehensivo coneixement del territori és dotar a les persones d’una “lent territorial” amb la qual interpretar la seva realitat, comprenent, per exemple, que un barri construït sobre un llit natural sec no és només una dada urbanística, sinó un futur risc d’inundació. Aquesta “lent” permet connectar coneixement i responsabilitat, i entendre que cada decisió local forma part d’un sistema interconnectat. Eines per a una revolució educativa local La necessitat d’una “lent territorial” per a interpretar la realitat interpel·la al conjunt de la societat. Per això, el coneixement sobre l’entorn local ha de basar-se en un ecosistema educatiu adaptat a les realitats socials i generacionals. En aquest context, el desenvolupament d’una “competència climàtica–territorial” es torna clau. Aquesta competència pot definir-se com la capacitat per a comprendre el territori que s’habita, identificar riscos i vulnerabilitats associats al clima, i actuar de manera individual i col·lectiva per a prevenir, mitigar i adaptar-se, participant en la gestió i governança local. El marc europeu GreenComp sobre competències en sostenibilitat proporciona una referència útil per a orientar aquesta competència. Entre les seves 12 competències destaquen el pensament sistèmic, la contextualització dels problemes i l’acció col·lectiva, totes elles estretament vinculades al coneixement territorial. La integració d’aquests elements en el currículum educatiu assegura que qualsevol persona que passi pel nostre sistema educatiu adquirís una base sòlida de lectura del paisatge, anàlisi del risc i compromís amb el seu entorn. Una pedagogia d’aquest tipus hauria de comprendre elements com ara: El coneixement com a antídot contra la vulnerabilitat Encara que sigui incòmode fer-ho, és necessari reconèixer que la vulnerabilitat és desigual. La vulnerabilitat a l’efecte del canvi climàtic o a altres fenòmens no és la mateixa per a totes les persones ni en totes les etapes de la vida. Aquesta depèn de factors socials, econòmics i de gènere. Per exemple, una persona major que viu sola en una planta baixa, sense xarxa familiar i amb mobilitat reduïda, és intrínsecament més vulnerable a una inundació que un jove en un pis alt. El coneixement del territori és un “igualador crític” ja que empodera a les persones més vulnerables, donant-los els recursos cognitius i pràctics per a entendre el seu risc i saber com actuar. La justícia climàtica comença reconeixent que no totes les comunitats enfronten les mateixes amenaces ni disposen dels mateixos recursos per a afrontar-les. Conèixer el territori, llavors, no és només una qüestió educativa, sinó també ètica i política. Cap a una ciutadania arrelada i resilient Un pla integrat de coneixement del territori és una estratègia fonamental d’adaptació al canvi climàtic i de construcció de resiliència social. És la diferència entre ser espectadors passius dels desastres i ser agents actius de la nostra pròpia seguretat. Es tracta d’una iniciativa profundament democràtica que retorna el poder del saber a la societat. Ho és perquè fomenta una ciutadania “arrelada”, amb arrels profundes en la comprensió del seu entorn, capaç de gaudir d’ell i de llegir els senyals d’alarma, de participar en les solucions i de cuidar el lloc que considera la seva llar. Sentir el territori com a propi és el primer pas per a cuidar-lo col·lectivament, per a reconèixer en ell una extensió de la nostra pròpia història i de la nostra vida compartida. En un món d’emergència climàtica, el coneixement hiperlocal, el que s’adquireix caminant, observant i escoltant, es converteix en la primera línia de defensa, en la base de la nostra seguretat. O. Mayoral i P. Cotarelo
Opinió
En el context del canvi climàtic, en el qual el desenvolupament humà empeny cada dia més els límits biofísics, pensar el territori des de la seva capacitat de càrrega ja no és una qüestió acadèmica, sinó una necessitat urgent. Les ciutats i regions han d’aprendre a funcionar com a organismes sostenibles, capaços de mantenir la seva vitalitat sense esgotar els recursos naturals ni deteriorar l’entorn del qual depenen. El metabolisme social: entendre la vida del territori Així com un organisme necessita energia i nutrients per a sobreviure, les societats humanes també tenen un metabolisme: extreuen recursos, els transformen, produeixen béns i generen residus. Aquest flux constant de matèria, energia i informació configura l’anomenat metabolisme social. Aplicar aquest enfocament al territori permet mesurar la seva capacitat de càrrega, és a dir, determinar fins a quin punt pot suportar una determinada pressió humana sense deteriorar-se. En identificar unitats metabòliques regionals, es poden analitzar els intercanvis entre la naturalesa i la societat i, a partir d’aquí, orientar les polítiques públiques cap a una adaptació realista. L’objectiu és alinear el funcionament de la societat amb els ritmes i límits de l’ecosistema. Quan una regió consumeix més del que el seu entorn pot regenerar, s’afebleix a llarg termini. Per contra, una planificació que respecta el seu metabolisme construeix resiliència i benestar durador. Més enllà de l’urbanisme clàssic El disseny urbà tradicional ha tendit a centrar-se en la relació entre població i sòl construït, però ho ha fet de manera parcial. Les ciutats creixen empeses per necessitats demogràfiques, econòmiques o polítiques, i aquesta expansió sovint genera impactes ambientals i socials difícils de revertir. La història dels últims segles és la història en la qual el desenvolupament urbà i la distribució de la població estan profundament entrellaçats. No es tracta només d’on viuen les persones, sinó de com es distribueixen les funcions del territori, quina mobilitat requereixen, quin consum energètic impliquen i com transformen el paisatge. Els sistemes urbans són combinacions complexes de factors econòmics, socials, ecològics i culturals. Comprendre la seva sostenibilitat exigeix veure’ls com un tot, no com a peces separades. En aquest sentit, l’enfocament metabòlic permet integrar aquesta complexitat: mesurar els fluxos, entendre les seves interaccions i dissenyar polítiques coherents amb la realitat material de cada regió. Urbanització i resiliència El mode en què s’urbanitza un territori defineix la seva resiliència enfront de fenòmens tan disruptius com el canvi climàtic. Mentre que una expansió dispersa incrementa el consum energètic i la fragmentació de l’hàbitat, una densificación excessiva pot col·lapsar els serveis bàsics. En tots dos extrems, es trenca l’equilibri del metabolisme urbà. Per contra, analitzar la relació entre població i sòl edificat permet detectar aquestes tensions i redissenyar els patrons d’ocupació, en relació, per exemple, amb la reducció de la dependència del transport motoritzat, amb la promoció de l’autosuficiència energètica o amb la integració dels espais verds en l’estructura urbana. El resultat de la incorporació d’una visió resilient a l’urbanisme permet passar de ciutats que consumeixen el territori a ciutats que conviuen amb ell. Cap a un nou pacte territorial Adequar l’adaptació a la capacitat de càrrega significa, en el fons, redefinir la relació entre la societat i el seu entorn. Implica reconèixer que el benestar humà no depèn de dominar-lo, sinó de conviure amb ell dins de límits sostenibles. Aquest enfocament dona lloc al que podríem dir un pacte metabòlic. És a dir, un acord implícit entre la població i el seu territori per a mantenir un equilibri funcional. Quan aquest pacte es trenca —per sobreexplotació, contaminació o desigualtat territorial—, el sistema entra en crisi. Adoptar una metodologia basada en el metabolisme social permet reconstruir aquest pacte amb bases científiques i polítiques sòlides orientant-lo cap a la sostenibilitat funcional, on la prosperitat no es mesuri només en creixement econòmic, sinó en estabilitat ecològica, equitat social i qualitat de vida. Una metodologia amb vocació pràctica La forma concreta d’incorporar el metabolisme social a la planificació territorial i climàtica podria basar-se en quatre passos essencials: 1. Delimitar unitats metabòliques regionals Espais on els fluxos d’energia, aigua, materials i població es comporten de manera coherent. Aquestes unitats permeten analitzar cada territori com un sistema viu. 2. Avaluar la capacitat de càrrega Determinar el punt en què la pressió humana —urbana, industrial, agrícola o turística— supera la capacitat de l’entorn per a regenerar-se. Aquest càlcul integra factors ecològics, socials i econòmics. 3. Ajustar les polítiques públiques Traduir els resultats de l’anàlisi en decisions concretes: on expandir o densificar, com planificar la mobilitat, quins usos del sòl prioritzar o quins límits imposar al consum de recursos. 4. Monitorar i adaptar Els territoris canvien, i les polítiques han de canviar amb ells. Per això és necessari un sistema de seguiment continu, amb indicadors que permetin ajustar les estratègies en temps real. P. Cotarelo i O. Mayoral
Opinió
Durant segles, el concepte “drets” s’ha reservat a les persones. No obstant això, el segle XXI està ampliant aquest horitzó i la naturalesa comença a ser reconeguda com a subjecte de drets. Aquest canvi, que pot semblar simbòlic, suposa una veritable revolució jurídica, ètica i política. Significa passar de protegir el medi ambient “per utilitat” a reconèixer-li valor propi i capacitat d’existència. El punt de partida és un cas pioner: la Llei 19/2022, que va atorgar personalitat jurídica a la Mar Menor i la seva conca. A partir d’aquesta experiència, s’obre un debat més ampli: què significa reconèixer drets a un ecosistema?, què canvia en la gestió ambiental quan el territori deixa de ser un objecte i es converteix en un subjecte? El precedent de la Mar Menor: quan la naturalesa parla en primera persona La Llei 19/2022, aprovada pel Congrés dels Diputats en 2022, va convertir a la Mar Menor en el primer ecosistema europeu reconegut com a subjecte de drets. Aquest pas històric es va inspirar en models internacionals -com els rius Whanganui a Nova Zelanda o Atrato a Colòmbia-, on comunitats i juristes havien defensat que els ecosistemes havien de comptar amb mecanismes legals propis de defensa. Segons la llei espanyola, la Mar Menor té reconeguts quatre drets fonamentals: 1. Dret a existir i evolucionar naturalment Implica respectar les lleis ecològiques que sustenten el seu equilibri. No es tracta només de “conservar” la llacuna, sinó de permetre-li regenerar-se i evolucionar segons les seves dinàmiques naturals, lliures de pressions humanes desmesurades. 2. Dret a la protecció Suposa detenir o no autoritzar activitats que representin un risc per a la seva integritat, com a abocaments, construccions o sobreexplotacions. 3. Dret a la conservació Exigeix accions actives per a preservar espècies, hàbitats i espais protegits associats a la llacuna i la seva conca. 4. Dret a la restauració Obliga a reparar els danys causats, retornant a l’ecosistema la seva funcionalitat i els serveis naturals que ofereix a la societat. Per a fer efectius aquests drets, la llei va crear un sistema de representació institucional: un Comitè de Representants, una Comissió de Seguiment i un Comitè Científic. En conjunt, actuen com la “veu” de la Mar Menor davant les administracions i els tribunals. Amb aquesta estructura, la llacuna deixa de ser un mer espai natural gestionat per polítiques sectorials i es converteix en una entitat política i jurídica amb legitimitat pròpia. De la protecció a la convivència: cap a una nova cultura jurídica El reconeixement de drets a entitats més que humanes marca un gir radical en la manera d’entendre la relació entre societat i naturalesa. Fins llaura, la legislació ambiental s’ha centrat a regular l’ús dels recursos: quant és pot extreure, abocar, ocupar o transformar. Però en un context de crisi climàtica i col·lapse ecològic, aquest model ha mostrat els seus límits. Reconèixer a un ecosistema com a subjecte de drets significa superar la visió instrumental —la naturalesa com a “propietat” o “recurs”— per a situar-la com a part de la comunitat de la vida, amb dignitat i veu pròpia. Aquest canvi te conseqüències profundes: • Introdueix nous criteris ètics en la presa de decisions públiques. • Reforça la responsabilitat ecològica dels institucions i empreses. • Permet accions legals en nom de l’ecosistema, fins i tot quan no hi hagi afectació directa a personis. • Àmplia la noció de justícia cap a un pla ecològic i col·lectiu. El concepte de “entitats més que humanes” abasta no sols rius o llacunes, sinó també boscos, muntanyes, sòls, aiguamolls o espècies clau que sostenen la vida en una regió. Cadascuna podria, en determinades condicions, ser reconeguda com a subjecte de dret ecològic, especialment aquelles essencials per a l’adaptació climàtica. Aquest canvi també és recolza en una comprensió més profunda de la pròpia naturalesa. Els ecosistemes no són simples agregats d’elements biològics o geogràfics, sinó sistemes complexos amb propietats emergents (com l’autoregulació, la resiliència o la capacitat d’adaptació) que els permeten mantenir el seu equilibri i sostenir la vida. Aquestes propietats sorgeixen de la interacció entre els seus components, i no podin entendre’s a partir de la suma dels parts. Així, aquests nous drets no sols amplien el marc legal, sinó que reflecteixen una evolució en la comprensió científica i ètica del planeta: reconèixer a la naturalesa com un conjunt d’éssers interdependents, dotats de capacitat de resposta i valor intrínsec. Adaptació climàtica amb drets La inclusió del reconeixement formal de drets de les entitats més que humanes en les polítiques d’adaptació al canvi climàtic podia garantir una adaptació més justa, duradora i coherent amb els límits biofísics. Per exemple, atorgar drets a ecosistemes estratègics —com a aiguamolls, rius o boscos— permetria: • Establir mecanismes de defensa legal automàtics enfront d’amenaces. • Assegurar la prioritat ecològica en els processos de planificació. • Fomentar la cogestió entre institucions i comunitats locals. • Impulsar una visió territorial integrada que transcendeixi la divisió administrativa. D’aquesta manera, l’adaptació al canvi climàtic deixaria de ser només una política tècnica i passaria a ser una qüestió de justícia ecològica. Un corrent global en expansió El reconeixement de drets a la naturalesa no és una raresa aïllada. En els últims anys, aquest corrent s’ha estès per tot el món: • l’Equador va ser el primer país a consagrar en la seva Constitució (2008) els “drets de la naturalesa” (Pachamama). • Bolívia va aprovar la Llei de la Mare Terra (2010), reconeixent el seu valor intrínsec. • A Colòmbia, la Cort Constitucional va declarar al riu Atrato subjecte de drets. • A Nova Zelanda, el riu Whanganui i el Mont Taranaki compten amb personalitat jurídica i guardians designats. • A l’Índia, els rius Ganges i Yamuna van rebre estatus similar (encara que amb controvèrsies judicials posteriors). Cap a una democràcia més que humana En última instància, explorar i reconèixer nous drets per a les entitats més que humanes és una manera de democratitzar la relació amb els ecosistemes, que deixen de ser simples escenaris on ocorre la vida humana, convertint-se en actors
