La baixa productivitat a Espanya genera preocupació des de fa temps pels seus efectes sobre l’economia. Segons les dades d’Eurostat, en l’última dècada (2013-2023) Espanya es troba a la cua dels països de la UE pel que fa a creixement del PIB per persona ocupada, lluny de la mitjana de la UE i molt lluny dels països líders (Irlanda i Romania).
Font: Instituto de Estudios Económicos a partir de Eurostat
Així mateix, la productivitat (PIB per hora treballada) en 2023 presenta uns resultats similars (encara que en aquest cas la posició respecte a la resta de països de la UE no sigui tan retardada). Considerant amb l’encallo 100 la mitjana de la UE, Espanya presenta un 96,3 en productivitat (PIB per hora treballada).
Font: Instituto de Estudios Económicos a partir de Eurostat
El primer pas per a realitzar una anàlisi de la productivitat comparada és reflexionar sobre la utilitat d’un indicador d’aquestes característiques i estudiar si realment és útil per a comparar l’eficiència de les economies nacionals. Si la productivitat es defineix com l’indicador d’eficiència que relaciona la quantitat de recursos utilitzats amb la quantitat de producció obtinguda, la seva utilitat hauria de restringir-se a sistemes productius comparables o similars. Per tant, comparar països amb matrius productives molt diferents, com ocorre fins i tot en el cas dels membres de la UE, podria mancar de sentit o d’utilitat real en el procés de presa de decisions de caràcter polític o estratègic. I tot això sense aprofundir massa en la divisió internacional del treball, que influeix també dins de la UE, i que condiciona (i gairebé determina) les característiques de les matrius productives dels diferents països.
Considerant l’anterior, que en la majoria de les ocasions en les quals es debat sobre productivitat es posi el focus en el costat del treball és molt inadequat. Ja sigui l’actitud de les persones enfront del seu treball, ja sigui el sistema de protecció dels drets laborals, sembla que la responsabilitat recau en les persones treballadores. Aquest tipus d’anàlisi no té en compte dues grans variables de caràcter estructural, a més de les febleses metodològiques comentades.
En primer lloc, la configuració sectorial de l’economia d’un país determina els límits o els paràmetres entre els quals pot desenvolupar-se la seva productivitat. La major dependència de sectors que poden desenvolupar baixes productivitats per les seves característiques intrínseques condueix a baixes productivitats com a país. Normalment correspon a unes certes activitats industrials i als serveis financers les productivitats més elevades, activitats que no predominen en l’economia espanyola. Aquest tipus de factor ajuda a comprendre millor algunes de les causes de les xifres de productivitat espanyoles al llarg de la història recent, i perquè sense un canvi significatiu en l’estructura sectorial de la nostra economia la seva productivitat no té la possibilitat de variar qualitativament.
D’altra banda, crida l’atenció que entre els factors que se solen seleccionar com a influents en la productivitat s’inclou el capital humà (així com el capital físic, el capital tecnològic, el capital empresarial, i el marc regulador i institucional), però no obstant això en ell només s’incorpora el grau d’educació superior de les persones treballadores, i no altres elements que es poden considerar en aquesta categoria. Cal preguntar-se llavors si les competències de les persones en el treball només depenen de la seva titulació acadèmica, quan l’experiència ens suggereix tota una sèrie d’altres factors igual o més importants que la titulació. La motivació, l’estrès, l’estat de salut, l’alimentació i l’entorn afectiu serien alguns dels factors a considerar en l’anàlisi de la productivitat, si es pretén realitzar una anàlisi rigorosa.
Font: Instituto de Estudios Económicos a partir de Eurostat
En alguns estudis, no obstant això, es considera la salut de les persones treballadores com un factor a tenir en compte en analitzar la productivitat, i això hauria de servir de guia per a introduir els altres factors esmentats prèviament. Les persones ocupades que estan sanes es presenten a treballar físicament capaces de fer el seu treball amb concentració i resistència. Si el personal se sent bé, podran participar millor i fer les tasques. Invertir en la salut i el benestar de les persones ocupades agrega costos a curt termini, però és més probable que l’empresa (i la societat) obtingui els beneficis d’aquestes despeses amb una major productivitat i una millor qualitat del treball.
La deterioració de la salut, treballar en condicions de malaltia (aguda i/o crònica), dedicar temps vital de més a preocupar-se de la gestió de la pròpia salut (i de la de les persones pròximes) són càrregues que empitjoren l’acompliment en el treball. Per tant, el “encariment” de l’accés a la sanitat (per reducció de recursos públics, llistes d’espera indefinides, falta de professionals, etc.) suposa un empitjorament de les condicions en les quals les persones arriben i exerceixen el seu treball. Això succeeix tant en termes individuals com en termes agregats, i suposa un problema estructural per a l’economia.
Per a una determinada estructura econòmica, com la d’un país, la pèrdua de productivitat relativa respecte al seu òptim soscava les seves possibilitats de progrés socioeconòmic. Quants més recursos dedica una societat a proporcionar persones treballadores en bones condicions als processos productius, tant en termes econòmics (monetaris) com en termes d’esforç, menys eficient és en la generació de béns i serveis. Aquesta situació empitjora en la mesura en la qual es perden o desaprofiten recursos en el procés de mantenir la salut de les persones treballadores.
En el cas de l’educació i la formació ocorre una cosa similar. Quant millor i menys costosa sigui l’educació i la formació de les persones d’una societat, millor pot arribar a ser la seva productivitat. I això depèn de dos àmbits interconnectats: el benestar familiar i les condicions del sistema educatiu i formatiu.
Del benestar de la família, o de l’entorn més pròxim, que realitza les labors de criança i cures en les primeres etapes de la vida depèn en bona part el rendiment acadèmic de les persones al seu càrrec. Les persones adultes que tenen suficient capital cultural i temps per a llegir als seus fills i filles des dels primers anys de vida permeten que aquests/as puguin comprendre millor el món que els envolta, se sentin benvolguts/as, comptin amb un ampli vocabulari i sàpiguen com usar-lo, tinguin més capacitat per a expressar les seves emocions, es desenvolupin més felices i tinguin més facilitat per a l’empatia cap a altres persones. Tot això contribueix, entre altres factors, a construir una bona base per a l’aprenentatge al llarg dels anys, i depèn del fet que aquestes persones adultes que els crien també es trobin relaxades i amb temps a conseqüència que les seves condicions bàsiques de supervivència no es vegin en risc.
D’altra banda, la deterioració del nivell educatiu reglat a través de la privatització (directa o encoberta mitjançant la concertació) i, d’altra banda, l’encariment de l’educació superior a conseqüència del procés de privatització dels màsters i de la formació professional, empitjora les condicions formatives en les quals les persones accedeixen als seus llocs de treball.
Pel que fa a l’educació superior, el Pla Bolonya comença a mostrar els seus profunds efectes, que no per previsibles deixen de ser extremadament negatius per a les classes menys afavorides. Des del primer moment de la implantació del Pla Bolonya, ja es va observar com el tipus d’exigències de presencialitat obligatòria que comporta va suposar l’expulsió de milers d’estudiants que no van poder continuar compaginant el seu manteniment a través de la vida laboral amb uns estudis travessats, a més, pel dràstic augment de les taxes universitàries. Una altra conseqüència notable, és que les universitats privades es queden amb el negoci dels màsters. Durant 2021 van baixar els estudiants en la pública un 5,7%, mentre pujaven un 15,4% als campus de pagament[1]. Això suposa que en 10 anys els màsters privats els lleven al 21% dels alumnes als públics[2].
Font: El País a partir de Ministeri d’Universitats i INE
En el cas de la formació professional, recentment s’han superat els 1,1 milions d’alumnes i alumnes, havent crescut més d’un 55% en l’última dècada. Aquest creixement, no obstant això, s’ha produït de manera molt desigual si analitzem el tipus de centres en els quals s’ha matriculat l’alumnat. Mentre que la presència d’estudiants en l’educació pública s’ha incrementat un 31% en una dècada, i en l’educació privada concertada ho ha fet un 23%, en els centres privats sense subvencionar ha augmentat un 468%. L’ensenyament públic encara matricula actualment a dos terços de l’alumnat d’FP, però fa 10 anys aquesta proporció rondava el 80%. El problema d’equitat que reflecteixen les dades radica en el fet que l’educació pública (responsabilitat de les Comunitats Autònomes) s’ha quedat lluny de respondre a l’augment de la demanda que s’ha produït en els últims anys.[3]
La pregunta que sorgeix arran d’aquestes dades és si l’objectiu de la privatització de l’educació (inclosa l’educació superior) és que la societat aprofiti les qualitats de les persones que consideri més competents per a realitzar activitats determinades o si el seu objectiu és mantenir la rigidesa d’una estructura social impermeable a membres de les classes més baixes. Els resultats de la privatització de l’educació a Espanya parlen que si l’objectiu és el primer, el procés per a aconseguir-lo no funciona. En altres paraules, la privatització de l’educació impedeix que la societat aprofiti les qualitats de les persones amb més habilitats productives ja que expulsa a les persones amb menys capital monetari de les oportunitats de formació.
En referència al benestar familiar per a millorar les condicions educatives, un dels factors que més pot influir en la disponibilitat de les persones adultes de realitzar adequadament les labors de criança, entre les quals es troben les educatives, és el relatiu a les dificultats d’accés a l’habitatge. Encara que aquesta problemàtica, per desgràcia, afecta a sectors molt més amplis de la societat com mostren les dades actuals. Durant 2023[4], les llars van gastar una mitjana del 43% dels seus ingressos bruts al pagament del lloguer. Aquesta xifra del 43% està molt per sobre del recomanat pels organismes de control europeus, que estableixen que no s’ha de destinar més del 30% del sou al pagament de l’habitatge. Per tant, la situació en moltes de les províncies espanyoles, on aquest percentatge és major, és encara més greu. És el cas de Barcelona (65% del sou brut), seguida d’illes Balears (63%), Madrid (62%), Guipúscoa (60%), Las Palmas (53%), Biscaia (52%), València (50%), Santa Cruz de Tenerife (50%), Màlaga (49%) i Girona (48%). Aquestes són les conseqüències d’un fenomen que es basa en la consideració de l’habitatge com un actiu financer i, com hem vingut analitzant, juga en contra de les condicions que permetrien les millores de la productivitat.
En el procés de deterioració de les condicions en les quals les persones arriben al seu treball trobem un element comú a tots els àmbits que afecten aquestes condicions, que és la privatització de diferents fases o dimensions de cadascun d’ells. Les privatitzacions, en general, empitjoren la productivitat global de l’economia a través de l’extracció de recursos en processos socioeconòmics altament eficients i, en molts casos, molt complexos amb equilibris socioeconòmics sostinguts mil·limètricament. Així mateix, augmenten l’activitat econòmica de manera artificial, això és, introduint els marges de benefici privat que, en massa casos, excedeixen els marges industrials degudament establerts per les normes. Per tant, les privatitzacions empitjoren les condicions a partir de les quals podria millorar-se la productivitat.
Algú amb interès a contrariar aquesta última afirmació podria argumentar que les activitats que es privatitzen o aquelles relatives a l’especulació immobiliària comporten unes productivitats tals que podrien compensar les baixades de la mateixa produïdes per l’empitjorament de les condicions de vida de les persones treballadores. En tots dos casos, es produeix un augment del PIB i una reducció de les hores dedicades a això, amb el que la productivitat, mesura com el quocient entre aquestes dues variables, augmenta. En la privatització de serveis públics trobem un augment de la rendibilitat econòmica d’aquesta activitat a costa de reduir les hores treballades, la qual cosa augmenta la seva productivitat a costa, moltes vegades, de la qualitat del servei. En l’especulació immobiliària ocorre una cosa similar, pujar artificialment el preu de l’habitatge provoca augments del PIB i no requereix a penes inversió de temps, la qual cosa augmenta la productivitat.
No obstant això, aquest argument queda invalidat quan atenem l’anàlisi de la realitat des d’una perspectiva que tingui en compte tot el necessari perquè existeixi aquesta productivitat, és a dir, no sols el PIB i nombre d’hores treballades, sinó la cura i sosteniment de la vida. D’aquesta manera, la quantificació monetària de les labors de cures[5] necessàries per a millorar la productivitat de les persones treballadores, de realitzar-se, excediria amb escreix (i per diversos ordres de magnitud) els potencials guanys de productivitat de la privatització i del mercat immobiliari.
En definitiva, s’evidencia que les persones treballadores han d’accedir al seu lloc de treball en bones condicions perquè la seva labor sigui el més eficient possible, i sense unes bones condicions de vida (extralaboral), la productivitat laboral disminueix. La pròpia reproducció de la força de treball és un factor fonamental en el procés productiu, per la qual cosa les seves condicions materials determinen el resultat d’aquest procés, el qual se sol mesurar en termes de productivitat.
Aquesta concussió concorda amb els postulats de l’economia feminista (també de l’ecològica i l’ecofeminista), que considera que el centre de la societat són els processos que sostenen la vida –els quals generalment no són remunerats i són duts a terme per dones-. En conseqüència, les activitats de sosteniment de la vida són prèvies a les activitats productives (i financeres), ja que sense que aquelles es trobin ben ateses (i a baix cost/esforço) aquestes últimes es veuen substancialment afectades negativament (per l’augment global dels costos). Sense aquest treball fonamental i els productes bàsics procedents de la naturalesa no hi hauria cap activitat econòmica, ni els éssers humans hauríem pogut sobreviure per a continuar evolucionant[6]. Així mateix, a l’ésser l’esfera de cures prèvia a la productiva, l’argument de la compensació en termes de productivitat de les activitats privatitzades, assenyalat prèviament, manca de fonament.
Per a finalitzar, es detecta una paradoxa difícil de comprendre ja que, en moltes ocasions, els mateixos actors que promulguen i reivindiquen mesures dràstiques per a millorar la productivitat promoguin activament actuacions (com les privatitzacions) que perjudiquen el desenvolupament de l’àmbit reproductiu i del treball de cures. Com a resultat trobem conseqüències nefastes per a la pròpia productivitat, a més de per als diversos tipus d’organització social i familiar i, en definitiva, per al contracte social en el seu conjunt i en el seu sentit més ampli.
Per tant, els processos de privatització, en empitjorar les condicions de vida de les persones que han de sostenir amb el seu treball l’esfera productiva de l’economia, actuen en contra de la productivitat. Per a afavorir aquesta última és necessari impedir les privatitzacions i, en el millor dels casos, revertir-les en un procés de revaloració dels treballs de cures que fan possible el sosteniment de la vida.
P. Cotarelo
[1] https://elpais.com/educacion/2022-12-14/las-universidades-privadas-se-quedan-con-el-negocio-de-los-masteres-a-punto-de-sobrepasar-a-la-publica.html#
[2] https://cincodias.elpais.com/cincodias/2022/05/13/economia/1652453474_915964.html#
[3] https://elpais.com/educacion/2024-08-21/los-estudiantes-de-la-fp-privada-se-disparan-un-460-en-una-decada-por-la-falta-de-plazas-en-la-educacion-publica.html?ssm=whatsapp_CC#
[4] https://www.infobae.com/america/agencias/2024/05/13/los-espanoles-dedicaron-el-43-de-su-sueldo-bruto-al-pago-del-alquiler-en-2023-el-dato-mas-alto-en-5-anos/
[5] Independentment del tipus de mètode que s’utilitzi per al seu càlcul.