El servei d’atenció domiciliària (SAD) és una de les polítiques públiques destinades a les cures de les persones amb dependència intensiva, especialment utilitzat per persones majors i de suport a la seva unitat de convivència. Implica l’atenció personal i, en alguns casos, el suport a la neteja i el manteniment de la llar de persones residents derivades des dels Serveis Socials bàsics de l’ajuntament i el suport per a les persones que presenten majors dificultats en el desenvolupament de les activitats de la vida diària, dificultats d’integració social i/o que es troben en una situació d’autonomia personal reduïda.
Aquest servei coexisteix amb una àmplia oferta privada que inclou opcions amb i sense ànim de lucre. Gairebé la totalitat del cost del servei públic es cobreix amb despesa pressupostària, però existeix formalment un preu públic i un debat obert sobre la pertinència del copagament del servei.
El servei d’atenció domiciliària està innegablement relacionat amb la vida de moltes dones. La relació funciona en una doble direcció: d’una banda, es comprova que la gran majoria d’usuàries del servei són dones de més de 65 anys (més del 70% del total són dones) i, d’altra banda, cal visibilitzar que la gran majoria de les persones que exerceixen tasques de cures (ja sigui de manera remunerada a través d’aquest servei o altres sistemes privatitzats, o per vincle familiar) també són dones.
Les tasques de cures són essencials per al manteniment de la vida i no existeix cap sistema productiu que es pugui mantenir al marge dels vincles d’interdependència entre les persones. Quan parlem de persones amb dependència sovint oblidem que totes les persones som dependents en diferents graus segons l’etapa del cicle vital, l’estat de salut i altres variables que determinen el nostre grau d’autonomia-dependència.
Totes les polítiques públiques dirigides a cura de persones amb un menor grau d’autonomia (és a dir, persones que depenen d’altres persones per a cobrir un número elevat de les seves necessitats quotidianes) haurien de ser tractades des d’una doble dimensió: d’una banda, l’enfocament en la promoció de l’autonomia de la persona receptora de les cures treballant a partir de lògiques emancipadores i, per un altre, la garantia d’unes condicions mínimes i concordes amb els drets de les persones treballadores, que tindrà la persona encarregada de fer les tasques d’acompanyament i atenció.
Tot això garantint sempre la dignitat de totes dues parts, tant de la persona proveïdora, com de la persona receptora dels treballs de cures. Aquest plantejament resulta de vital importància pel que fa al funcionament de les polítiques públiques d’acompanyament en situacions de dependència i, en concret, al context de l’atenció domiciliària.
Així mateix, les activitats de cures que es continuen efectuant majoritàriament en família, solen fer-se per afecte, per obligació moral o per ambdues alhora. Aquesta realitat, a més de denotar un insuficient qüestionament crític davant les estructures tradicionals i de divisió sexual del treball, està suposant un valor econòmic significatiu per a les institucions i gran part de la societat. Tot això es posa de manifest quan el cost passa a cobrir-se a través d’opcions i serveis del mercat o quan el cobreix l’administració pública.
És innegable que en els casos en els quals els treballs de cures es cobreixen dins de la família, col·lateralment s’està economitzant la despesa pública i s’està fent una aportació del tot significativa per a l’actual funcionament social.
Generar polítiques públiques que abordin l’economia de les cures des del govern municipal i quantificar el seu cost no sols suposa un pas important per al reconeixement i la valorització de l’economia de les cures sinó que també implica la corresponsabilització dels poders públics en el sosteniment de la vida. Tot això són millores significatives, però encara cal avançar cap a un model social que tingui en compte aquest treball també quan es fa des de les unitats de convivència, incloent-hi les dades de les persones cuidadores, de manera que quedi reflectit en el sistema de comptes municipal.
També en el camp de l’atenció a persones adultes amb dependència sabem que són les dones les que cuiden majoritàriament, tant de manera remunerada com no remunerada. Això suposa una desigualtat important perquè la quantitat de temps que dediquen moltes dones a les tasques de cures limita de manera directa a les seves oportunitats de desenvolupament personal i vital.
Cal tenir en compte que la desigualtat de gènere continua present mentre no s’aconsegueixi la corresponsabilització dels homes en les tasques de cures. És a dir, a més d’apostar per la millora de la vida de les dones acabant amb la divisió sexual del treball i de les càrregues sexistes que suposa, un enfocament integral amb perspectiva de gènere ha de trobar la manera d’implicar els homes en les tasques de sosteniment de la vida.
El concepte de corresponsabilitat integral inclou la implicació no sols dels homes sinó també de l’Estat i de les empreses. El grau de compromís dels ajuntaments en la provisió de cures i benestar repercuteix directament en la vida de les persones que fan els treballs de cures, podent contribuir a la reducció de les desigualtats que sofreixen actualment.
A més, en l’àmbit dels treballs de cures que sí que es consideren remunerats, sabem que la majoria de les persones que els realitzen són dones migrants, amb les seves pròpies càrregues familiars, moltes vegades en situació irregular i travessades pels abusos i violències que tot això suposa en l’actualitat. És important entendre que fins que no s’aconsegueixi la garantia real d’unes condicions dignes per a les persones que exerceixen aquests treballs, no pot donar-se per aconseguida la igualtat.
Així doncs, unes institucions públiques al servei del sosteniment digne de la vida, han de considerar la incorporació de variables més complexes per a l’anàlisi de la realitat quotidiana de les persones que sofreixen opressió en contextos d’acompliment de tasques de cures i amb això contribuir a l’elaboració de polítiques més conscients amb l’abordatge de les diferents situacions de discriminació.
La realitat que dibuixen les dades sobre l’atenció domiciliària a Espanya és molt particular, la qual cosa dificulta enormement establir una única proposta de millora de l’abordatge dels preus públics d’aquest servei des de la perspectiva de la igualtat. Els preus públics i el copagament presenten un escenari molt divergent entre unes administracions i altres.
Mentre que, segons les dades ministerials de 2022, la mitjana de preus públics és de 16,40€ per hora i persona, amb un màxim de 20,41€ per hora i persona a Aragó i un mínim de 9,55€ per hora i persona a Extremadura, les dades d’aportació de les persones usuàries són més dispars. A Cantàbria paguen 6,85€ per hora i persona, la qual cosa suposa un 44,91% del preu, i en Comunitat Valenciana, Ceuta i Melilla no han de realitzar cap aportació.
Una cosa similar ocorre amb la intensitat horària del servei: la mitjana és de 20,15 hores al mes per persona, sent el màxim de 45 hores al mes per persona a Melilla i el mínim de 8,58 hores al mes per persona a Navarra. Tot això condueix al fet que el preu públic mensual també segueixi un patró poc homogeni. La mitjana és de 330,38€ al mes per persona usuària, però el màxim es troba a Melilla amb 710,58€ al mes per persona usuària i el mínim a Navarra amb 142,36€ al mes per persona usuària.
Si es considera que les necessitats relacionades amb l’atenció domiciliària es troben dins d’un patró relativament similar en tot el territori, aquesta divergència d’esforços per Comunitats Autònomes indica un elevat grau de desigualtat per a persones que es troben en situació de vulnerabilitat.
En la mateixa línia de divergència i generació de desigualtats entre territoris, es detecta que des de les administracions públiques el servei d’atenció i suport familiar i a la dependència es troba molt lluny de ser raonable. Únicament set Comunitats Autònomes presten aquest servei (Aragó, Illes Balears, Castella i Lleó, Castella-la Manxa, Múrcia, Navarra i La Rioja) arribant només a 9.478 persones, de les quals 5.064 són dones. La resta de les Comunitats Autònomes i les dues Ciutats Autònomes manquen d’aquest servei.
Si atenem de nou al fet que el servei d’atenció domiciliària està relacionat amb la vida de moltes dones en una doble direcció -la gran majoria d’usuàries del servei són dones de més de 65 anys i la gran majoria de les persones que exerceixen tasques de cures també són dones-, l’escenari territorial descrit introdueix una variable addicional de desigualtat per a les dones en funció del lloc on resideixin.
La corresponsabilització dels poders públics en la provisió de les cures té especial importància en l’actual context social. La transformació de les estructures familiars tradicionals genera un canvi substancial, per a moltes dones ja no suposa una obligació el romandre en les llars cuidant als membres de la seva família i gradualment està creixent la capacitat de decidir si es vol fer o no. Així i tot, aquesta llibertat d’elecció passa per tenir recursos i alternatives.
Paral·lelament, cal tenir en compte que les situacions de dependència vinculades a l’edat han augmentat amb l’increment de l’esperança de vida. Mentre els serveis d’atenció domiciliària continuïn donant-se en condicions precàries, això impedeix que aquest augment de l’esperança de vida tingui al seu torn una traducció en qualitat de vida.
Aquesta combinació de factors i dades ens col·loquen en un escenari d’augment de la desigualtat social i de gènere, la qual cosa indica el necessària que resulta una intervenció pública ferma que garanteixi que aquelles persones que ho necessitin tinguin accés públic i gratuït als serveis d’atenció domiciliària en tots els seus àmbits i territoris.
A més, són les pròpies institucions públiques al servei de la ciutadania els qui han de prendre partit en la corresponsabilització dels treballs de cures, d’una banda garantint l’acompliment digne dels mateixos tant quan són remunerats com quan no, i per un altre, fomentant la implicació tant de les empreses com dels homes en allò que històricament ha estat considerat i invisibilitzat com a àmbit reproductiu.
P. Cotarelo y M. Adell Bris