L’impacte del coronavirus i les possibilitats transformadores de la resposta

17 març 2020

En els darrers dies, moltes societats arreu del món es troben en xoc per les mesures que s’estan prenent per combatre la propagació del virus de la Covid-19. La malaltia amenaça de col·lapsar els sistemes de salut per la velocitat a què es contagia, cosa que podria provocar mals majors i posar en risc la població que necessités ser atesa per altres causes. Les mesures de contenció i de mitigació del contagi van en la direcció de reduir a la mínima expressió les nostres interaccions personals, fet que suposa aturar l’economia. Ja s’ha declarat l’estat d’alarma i l’aturada general per confinar la població. Només serveis bàsics com els de l’alimentació i la salut quedaran oberts durant aquest període. La pregunta del milió és: “Quines conseqüències econòmiques pot tenir aquesta aturada?“.

La intervenció necessària del sector públic davant la crisi

Tot i que hi ha hagut interrupcions importants en els subministraments que vénen de la Xina i s’han aturat algunes cadenes de valor globals, el problema principal el pot causar la manca de demanda que provoqui la pèrdua d’ingressos i la pujada de l’atur que es produirà en aquest període d’aturada. Per què una manca de demanda temporal pot multiplicar els seus efectes i provocar problemes majors? Perquè entrem en aquesta nova crisi trepitjant sobre els fonaments que ens va deixar la mala resolució de la crisi anterior: un mercat laboral devaluat i temporalitzat; uns balanços financers fràgils tant de les famílies (tot i haver-se reduït l’endeutament hipotecari, aquest continua sent molt alt) com de les empreses no financeres i dels bancs; una inversió estrangera en caiguda pronunciada des de finals del 2018, i una gran dependència del turisme, un sector que quedarà tocat durant mesos o anys.

L’única manera d’evitar que el xoc es converteixi en una crisi econòmica més profunda és que el sector públic intervingui amb contundència perquè les pèrdues no es multipliquin. El risc principal d’aquestes situacions és que es trigui massa a actuar i que les mesures que es prenguin siguin massa graduals i generin poca confiança. Podríem dir que, d’alguna manera, la crisi econòmica que pot generar-se té algunes semblances amb la propagació del virus, quant a evolució sistèmica: comença amb un esdeveniment puntual i localitzat, que es difon i genera un efecte contagi o efecte dominó. Si s’atura en les primeres etapes, pot quedar en un impacte menor; però, si es deixa créixer, com vam comprovar el 2008 quan es va deixar caure Lehman Brothers, la cosa es pot tornar massiva.

Ja hem tingut els primers exemples de com no s’han de fer les coses amb les mesures que ha proposat el Govern espanyol. El president Sánchez va expressar, a l’estil de Mario Draghi (amb referència a la seva intervenció històrica del juliol del 2012 amb la qual va aturar l’especulació contra l’euro afirmant que farien el que calgués per salvar l’euro), que “haremos lo que haga falta, donde haga falta, cuando haga falta”. Però aquesta afirmació va venir acompanyada de moment de mesures tímides: una injecció de 3.800 milions d’euros extres per a Sanitat, i 14.000 milions d’euros destinats a moratòries i ajornaments dels pagaments d’impostos i de les cotitzacions per part d’empreses i d’autònoms, línies de crèdit per a empreses, major cobertura de la baixa per malaltia i ajudes per als qui deixin de treballar per cuidar els seus fills durant el tancament d’escoles. La raó subjacent d’aquesta timidesa, com sempre, és la raó d’Estat de la Unió Europea: el compliment dels objectius de dèficit i la reducció del deute.

Retornar la confiança en la gestió pública

El sector de la salut s’enfronta a un gran repte, que necessitarà tots els mitjans disponibles, públics i privats, per poder augmentar la capacitat d’atendre la població. La situació es correspon, d’alguna manera, a la d’estat de guerra. El Govern hauria d’invertir segons les necessitats de cada moment i en excés, i no segons les restriccions pressupostàries o les limitacions de dèficit. La història ens diu que l’endeutament públic (o monetització del dèficit) en aquests moments crítics de la història permet al sector públic assumir el lideratge per coordinar i impulsar l’economia i evitar que la societat es degradi per la por i per l’impacte de la crisi en la salut i en l’economia. Per a això, els governs han de transmetre que ningú no quedarà desemparat. És normal que la gent no confiï en les autoritats públiques en el neoliberalisme, perquè el que s’ha transmès durant les darreres dècades és que estem sols davant del nostre èxit o del nostre fracàs. La digestió de la crisi del 2008 va ser molt dura, i la manca de confiança en el sistema i en la política no ha parat de créixer des de llavors. Aquesta manca de confiança és el primer que s’ha d’abordar.

En certa manera, aquesta és una oportunitat de l’Estat per recuperar la confiança de la població, perduda de manera acusada a partir del 2008. La confiança només es pot recuperar combatent la por amb protecció. I aquesta no pot ser de tipus retòric o postmodern, que és el que caracteritza la política en el neoliberalisme postcrisi. Ha de ser material: garantint amb mesures econòmiques massives que la població no estarà sola davant del que ocorri.

Convertir la por en potencial transformador

En paral·lel a la por generalitzada d’aquests dies, personalment, he percebut mostres grans de fraternitat, de necessitat de companyia i de formar part del col·lectiu. I no solament d’amics i de familiars, sinó també de desconeguts amb qui hem intercanviat somriures, paraules afectuoses i de suport en situacions quotidianes. La por té aquestes coses: d’una banda, ens pot aïllar i separar; però, si aconseguim que no ens bloquegi i ens adonem que tots l’estem patint alhora, ens pot unir, i això pot ser transformador. Els governs han d’entomar aquesta força social latent i assumir el lideratge per cohesionar la societat i fer-la emergir en forma de solidaritat que permeti construir una societat més sana. Fer això significa deixar enrere el neoliberalisme per a sempre. Establir rendes bàsiques temporals per a la població, moratòries en el pagament de les hipoteques, crèdits al consum, subministraments i lloguers. Ajudes en forma de crèdit i subvencions a la indústria, al sector dels serveis, i en especial dels sectors més informals i amb menor xarxa de suport. I també: plans de suport, de formació i de creació de llocs de treball per a aquells que es quedin a l’atur. Si no es fa això, l’impacte econòmic del bloqueig per als estrats més pobres de la població pot tenir un pitjor impacte en la seva salut que la mateixa epidèmia.

Transitar el camí que deixi enrere el neoliberalisme requeriria que els governs recuperessin la sobirania fiscal necessària per enfrontar la crisi actual. Qüestionar els tractats de la Unió Europea (UE) que imposen l’austeritat i també les seves institucions, que durant aquests anys han reclamat i imposat retallades en el sector de la salut de manera sistemàtica, i han extorsionat el Govern espanyol perquè canviés la Constitució i prioritzés els creditors per davant dels drets fonamentals de la població espanyola (vegeu aquí la famosa carta de Jean-Claude Trichet a José Luis Rodríguez Zapatero de l’agost del 2011, que va comportar el canvi constitucional, en la qual li demanava que imposés l’austeritat si volia que el Banc Central Europeu (BCE) evités la fallida d’Espanya, en un context de màxima pressió amb la pujada descontrolada de la prima de risc del deute).

Itàlia i el potencial d’una nova crisi de l’euro

La crisi de salut pública i econòmica que pateix Itàlia comença a causar, de nou, dubtes en l’euro i pujades en la prima de risc. En la seva declaració de dijous, Christine Lagarde, la nova presidenta del BCE, va afirmar que “el BCE no és aquí per fer reduir la prima de risc”. Per als qui no ho sàpiguen, a Itàlia la crisi del coronavirus ha colpejat molt fort i el país es troba en situació de parada general i confinament. Itàlia, a més, té una situació econòmica molt dolenta des de la seva entrada a l’euro, i el risc de fallida de l’Estat és real. De fet, comença a debatre’s la possibilitat que hagi de ser rescatada per evitar la fallida, per a la qual cosa probablement es necessitarien centenars de milers de milions d’euros, una xifra astronòmica. Amb les seves paraules, Lagarde deixa clar que el BCE no comprarà el deute públic italià de manera discrecional amb el programa previst per fer-ho, l’OMT (programa de compra massiva i discrecional de deute, per la sigla en anglès), si abans el país no signa un acord de rescat amb el fons de rescat europeu, el Mecanisme Europeu d’Estabilitat (MEDE), com estableixen els tractats. A canvi, s’entén, hi haurà condicions de retallades, privatitzacions i liberalitzacions. La situació d’Itàlia té el potencial de crear una nova crisi de l’euro i, per tant, una crisi financera global. Itàlia no té bones cartes en aquesta partida.

Davant de la possibilitat d’un rescat d’aquesta magnitud (no és clar que ni el Fons Monetari Internacional [FMI] ni el MEDE poguessin facilitar tants diners) i els nous compromisos de reformes neoliberals que això suposaria per a Itàlia, les conseqüències podrien ser devastadores en aquest context. La millor opció és preparar la seva sortida de l’eurozona i liderar la creació d’un nou règim monetari europeu basat en la cooperació i la coordinació més flexible dels tipus de canvi entre els estats europeus. Davant de les contínues extorsions i atemptats contra la sobirania que apliquen les autoritats europees en situacions com l’actual, en les quals es necessita solidaritat i cooperació, els països més endeutats de l’eurozona, juntament amb França, haurien de plantejar-se seguir Itàlia i recuperar la sobirania monetària i fiscal, reestructurar les seves economies i replantejar el seu marc de relacions internacionals.

Pujada de l’ultranacionalisme, del feixisme i de la competència entre estats

Enfrontar l’actual crisi econòmica i els reptes relacionats amb les crisis social i ecològica requereix una reconfiguració de l’ordre global que deixi enrere les relacions internacionals basades en el mercat i en la guerra. Això passa necessàriament per majors graus de descentralització i de pluralisme. I també per un internacionalisme europeu basat en la cooperació regional i en la pau, que afavoreixi la coexistència pacífica entre els EUA i la Xina, a l’estil del que proposava Karl Polanyi a ‘La gran transformació’, en substitució de la política exterior basada en el mercat i en la cursa armamentista. Recordem, en aquest sentit, que l’europeisme del “Més Europa” confia el seu projecte d’integració a la construcció d’un exèrcit europeu que ens faria la primera potència militar a Europa molt per davant de Rússia per, suposadament, defensar-nos d’un enemic extern, que seria en principi la mateixa Rússia, tot i que també de manera creixent la Xina i fins i tot d’uns EUA proteccionistes descontrolats.

Aquesta estratègia política per crear un Estat supranacional europeu és perillosíssima, perquè requereix a les elits trobar un enemic extern que “amenaci l’estil de vida europeu”. Aquest camí porta irremeiablement al nacionalisme i a l’imperialisme (en aquest cas, europeu), a la bogeria i a la guerra (vegeu aquí la interessant proposta de Wolfgang Streeck, de la qual he extret idees per aquest article, ‘El sistema estatal internacional després del neoliberalisme: Europa entre la democràcia nacional i la centralització supranacional’). De fet, a Europa presenciem novament la pujada de l’ultranacionalisme i del feixisme. Creixen impulsats per la competència entre estats a través del mercat i dels imperialismes ‘tous’ imposats per Alemanya i pels EUA des de les institucions de la UE, que de manera principal serveixen als interessos de la indústria alemanya i del sector financer de Wall Street i de la City de Londres.

Com es pot superar el règim actual de la financerització que fa aigües?

Aquest és el debat principal de les sobiranies. La banca europea està en fallida, les grans empreses tenen nivells d’endeutament elevadíssims i els estats també. Les borses estan també inflades (i ho estaven més abans dels moviments dels darrers dies) i els bancs centrals tenen marges estrets d’intervenció si no recorren a polítiques fiscals. Per no parlar de la disfuncionalitat dels sistemes polítics, causada per la manca de credibilitat d’aquests entre la població. Aquesta crisi de salut pública pot ser l’inici de la fi de la financerització i una nova oportunitat perquè els estats recuperin competències que es van entregar a institucions dominades pel gran capital. S’obre la possibilitat de construir un nou ordre internacional més democràtic, però també suposa un risc de noves estafes, com la que es va produir el 2008, que aprofundeixin el model oligàrquic transnacional imperant.

En definitiva, sense ser ingenus sobre la dificultat de la tasca, podem aprofitar aquesta crisi per trobar la força que atorga pertànyer al col·lectiu, que confia en el lideratge públic inclusiu i contundent. Això només podrà fer-se si exigim a les nostres institucions i als nostres governs que evitin una nova estafa, i que actuïn en la direcció del que s’ha comentat, ajudant-nos a fer-nos forts, a cohesionar-nos i a ser solidaris davant del repte enorme de transformar el món en un curt període de temps.

S. Cutillas

Article orginalment publicat a Crític: https://www.elcritic.cat/opinio/sergi-cutillas/limpacte-del-coronavirus-i-les-possibilitats-transformadores-de-la-resposta-52245

La DANA com a factor integrador de la recerca en el Parc Natural de l´Albufera

La DANA del 29 d’octubre de 2024 no sols va alterar el territori del Parc Natural de l’Albufera (PNA), sinó que va transformar el seu ecosistema investigador. L’augment d’estudis, l’ampliació d’enfocaments i l’aparició de noves col·laboracions revelen un impuls cap a formes de recerca més integrades. En un context on la Comissió Científica ja articula el coneixement del PNA, s’evidencia el valor d’avançar cap a una visió multidimensional per a millorar la comprensió i la gestió del territori. La DANA ha actuat com a factor integrador de l’ecosistema investigador vinculat al PNA. Ha impulsat una evolució en la comunitat científica, motivant que grups tradicionalment centrats en àrees específiques ampliïn o redefineixin els seus objectes d’estudi per a incorporar dimensions que prèviament quedaven fora del seu focus. Paral·lelament, ha incrementat la visibilitat social i institucional de l’activitat investigadora, reforçant el reconeixement del seu valor públic. Aquest procés s’ha concretat en noves contractacions, col·laboracions interdisciplinàries i espais de partit entre equips i actors que anteriorment operaven de manera fragmentada. Aquesta dinàmica emergent suggereix la possibilitat d’un canvi de paradigma: passar d’una producció de coneixement fragmentada a una recerca més integral, coordinada i orientada a la gestió del territori. No obstant això, persisteix el dubte de si aquesta tendència respon únicament a una reacció temporal davant la gravetat de l’esdeveniment o si constitueix l’inici d’una transformació més estructural en l’organització de la recerca al PNA. En un escenari on l’evolució fora passatgera, els efectes es limitarien a resoldre problemes concrets derivats de l’episodi, sense implicacions duradores. En canvi, si es tracta de l’inici d’una fase de canvi profund, els beneficis d’avançar cap a una major integració serien més amplis i sostinguts. Aquests beneficis, coherents amb els marcs conceptuals sobre recerca integral i interdisciplinària revisats, destacant els avantatges d’un enfocament coordinat enfront dels estudis parcials realitzats fins a la data. A partir de la nova tendència emergent descrita s’obren dos reptes: Avançar en aquesta direcció permetria construir una infraestructura robusta de coneixement aplicat, reforçar la resiliència del Parc Natural i aportar un model replicable en altres territoris exposats a riscos climàtics complexos. Per a consolidar aquesta transició cap a una recerca més integrada, resultaria clau el paper coordinador d’estructures ja existents, com la Comissió Científica del Parc Natural de l’Albufera i l’Estació Biològica de l’Albufera (EBA), que actuïn com a plataformes estables per a articular, donar continuïtat i facilitar la transferència del coneixement científic cap a la gestió del territori. O. Mayoral i P. Cotarelo Resum d’un pòster presentat en les II Jornades de la Comissió Científica de la Junta Rectora del Parc Natural de l’Albufera “L’Albufera. I llaura què?” celebrades en el Jardí Botànic de la Universitat de València els dies 26 i 27 de novembre de 2025.

El canvi climàtic com a indicador de qualitat de la formació del professorat

La crisi climàtica representa un dels desafiaments més urgents i complexos del nostre temps, amb implicacions ambientals, socials, polítiques i ètiques. Aquest capítol planteja que el canvi climàtic no ha d’abordar-se únicament com un contingut curricular, sinó que, a causa de les seves particularitats, es pot utilitzar com un indicador multidimensional i transversal per a avaluar la qualitat de la formació docent. Per a això, se centra l’atenció en el propòsit que persegueix el procés formatiu, com es construeix i de quines maneres es persegueix en el context de la realitat del món actual. En particular, s’analitza la noció d’agència política com a propòsit de la competència climàtica, encara poc present en la formació inicial del professorat. Es proposa que aquesta competència no es limiti a transmetre informació científica o fomentar conductes individuals, sinó que inclogui el desenvolupament de capacitats per a intervenir en els processos de presa de decisions i en el disseny de respostes públiques enfront de la crisi climàtica. El text s’estructura entorn de tres objectius principals: examinar les mancances actuals dels programes formatius en relació amb l’alfabetització climàtica; argumentar per què l’agència política ha de fonamentar el propòsit i formar part del nucli de competències docents; i proposar eines conceptuals i metodològiques per a la seva integració curricular. Al llarg del capítol, es presenten marcs analítics, mapes de necessitats formatives i metodologies actives que permeten avançar cap a una alfabetització crítica i situada. Finalment, es delineen possibles línies de recerca orientades a diagnosticar i millorar la incorporació d’aquesta competència en els diferents nivells i àmbits del sistema educatiu. O. Mayoral i P. Cotarelo El text anterior forma part del resum d’un article publicat en el següent enllaç (castellà): https://www.miteco.gob.es/content/dam/miteco/es/ceneam/grupos-de-trabajo-y-seminarios/investigacion/XVIII%20Seminario%20Investigaci%C3%B3n%20Educacion%20Ambiental%20y%20

Creació d’un indicador compost per a mesurar l’acompliment universitari en l’aplicació de l’Agenda 2030

Nacions Unides ha destacat el paper de la Universitat en la promoció i implementació dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) definits en l’Agenda 2030. L’educació i recerca universitàries, la seva capacitat d’innovar, lideratge social i posició privilegiada per a trenar aliances intersectorials, la situen com un actor essencial de la transició ecosocial. En el context d’un projecte de creació i desenvolupament d’un Observatori universitari de seguiment de l’aplicació dels ODS de l’Agenda 2030 en la UCM, es realitza la creació d’un sistema de mesurament de l’acompliment de la universitat en aquesta aplicació de l’Agenda 2030, en coherència amb les inquietuds socials, les preocupacions de la comunitat universitària i les declaracions institucionals de les persones representants de la pròpia entitat. La metodologia emprada es va basar en el “Handbook on Constructing Compòsit Indicators” de la OECD i el JRC per a crear un indicador compost que permetés resumir fenòmens complexos de manera simple, comparar entre actors similars amb facilitat, i oferir informació representativa. Les fonts de les dades emprades van ser diverses: fonts en línia; consultes directes mitjançant els canals oferts per la Universitat; entrevistes a actors rellevants de la Universitat amb diferents perfils, experiències i aproximacions a la temàtica; obtenció directa de dades mitjançant l’observació in situ; i una enquesta dirigida mitjançant l’Observatori de l’Estudiant de la Universitat. Per a la definició dels indicadors, un grup de 30 investigadors i investigadores de diferents facultats van utilitzar tres nivells d’anàlisis de l’activitat universitària: campus, docència i recerca, discursos i pràctiques institucionals. Com a resultat d’això es van establir indicadors per a cadascun d’aquests tres nivells d’anàlisis referides a tots els ODS. Després del procés de normalització, ponderació i agregació es va consolidar un indicador compost de més de 400 indicadors, dividits equitativament en els tres nivells d’anàlisis. Únicament per a una tercera part d’aquests indicadors es van obtenir dades fiables en el primer any d’aplicació (2024). El resultat de l’indicador compost en aquestes condicions va concedir a la Universitat un grau d’acompliment mig-baix. Si bé el nombre d’indicadors utilitzats per a la construcció de l’indicador compost és suficient per a donar valor a la qualificació mitjana-baixa de la universitat, aquests resultats han de ser corroborats en anys successius amb el treball de recopilació de dades per a aconseguir graus de representativitat més pròxims al 100%. D’altra banda, és necessari assenyalar que, tant el nombre d’indicadors que conformen l’indicador compost com els seus estàndards, també formen part d’un procés viu que s’alimentarà cada any a partir dels resultats inicials. La revisió dels estàndards dels indicadors del sistema establirà objectius progressivament més ambiciosos fins a aconseguir l’òptim per a cadascun d’ells i en conjunt en 2030. P. Cotarelo El text anterior forma part del resum d’un article publicat en el següent enllaç (pàgines. 349-358): https://www.miteco.gob.es/content/dam/miteco/es/ceneam/grupos-de-trabajo-y-seminarios/investigacion/XVIII%20Seminario%20Investigaci%C3%B3n%20Educacion%20Ambiental%20y%2

Reconeixement per la labor sobre la DANA

El Ministeri de Ciència, Innovació i Universitats ha reconegut el paper que ha jugat Ekona en col·laboració amb Olga Mayoral, subdirectora del Jardí Botànic i professora de la Universitat de València, en organitzar espais de diàleg i trobada entre investigadores i investigadors de disciplines molt diverses que treballen en territoris afectats per la DANA. Aquesta labor inclou múltiples entrevistes i espais de treball amb més de 80 persones de l’àmbit de la recerca, de la gestió, així com d’organitzacions de la societat civil, amb la finalitat d’extreure aprenentatges sòlids sobre les causes, els impactes i els processos de gestió d’un fenomen tan multidimensional com la DANA de 2024. Aquestes sessions han permès construir una lectura complexa i diversa de la DANA, combinant diferents aproximacions i marcs analítics que enriqueixen la comprensió profunda del fenomen i els seus efectes en el territori. Més informació: https://www.jardibotanic.org/?apid=cultura_i_comunicacio&id=721 P. Cotarelo i O. Mayoral

La necessitat d’una Plataforma Nacional per a la Reducció del Risc de Desastres

En un context marcat pel canvi climàtic i per una creixent exposició social, econòmica i ambiental al risc, la reducció del risc de desastres (RRD) s’ha convertit en una prioritat estratègica. Ja no parlem sol d’emergències puntuals, sinó d’un fenomen estructural que condiciona la seguretat humana, l’estabilitat econòmica i la sostenibilitat. Els desastres, cada vegada més freqüents i complexos, són el símptoma visible d’un sistema que necessita anticipació, cooperació i coneixement compartit. En aquest sentit, el Marc de Sendai per a la Reducció del Risc de Desastres 2015-2030 va ser adoptat pels Estats membres de l’ONU el 18 de març de 2015 en la Tercera Conferència Mundial de les Nacions Unides sobre la Reducció del Risc de Desastres a la ciutat japonesa de Sendai, Prefectura de Miyagi. Aquest marc té com a objectiu general aconseguir la reducció substancial del risc i de les pèrdues per desastres en vides, mitjans de vida i salut, així com en els actius econòmics, físics, socials, culturals i ambientals de persones, empreses, comunitats i països durant els pròxims anys. Les seves Metes específiques són les següents: Plataformes per a la Reducció de Riscos de Desastres La Plataforma Global és un fòrum per a l’intercanvi d’informació, la realització de debats sobre els últims esdeveniments, la socialització de coneixement i l’establiment d’aliances entre els diferents sectors, amb el propòsit d’augmentar la implementació de la reducció del risc de desastres mitjançant una millor comunicació i coordinació entre els diferents grups interessats. Aquesta plataforma permet que els governs, les ONG, els científics, els professionals en diferents camps i les organitzacions de les Nacions Unides comparteixin experiències i acordin lineamientos estratègics per a l’aplicació del Marc de Sendai. Les Plataformes Regionals són fòrums multisectorials que reflecteixen el compromís dels governs per a millorar la coordinació i la realització d’activitats per a la reducció del risc de desastres, mentre estableix nexes amb iniciatives nacionals i internacionals. Així mateix, l’Oficina de les Nacions Unides per a la Reducció del Risc de Desastres (UNDRR) fomenta l’establiment de mecanismes de coordinació multisectorial per a la RRD, com ara les Plataformes Nacionals per a la Reducció del Risc de Desastres, a fi de destacar la rellevància, el valor agregat i la rendibilitat d’un enfocament coherent i coordinat per a la reducció del risc de desastres en l’àmbit nacional. A Espanya, la creació d’aquesta Plataforma Nacional no partiria de zero ja que existeix el Pla Nacional de Reducció de Riscos de Desastres. Aquest pla, que forma part del Sistema Nacional de Protecció Civil, ja estableix l’arquitectura estratègica necessària per a, o bé utilitzar-la directament com l’espai des del qual dirigir les recerques i accions en matèria de RRD, o bé com un model inspirador per a crear un òrgan ad hoc específicament dedicat a aquesta missió. La urgència de crear aquesta Plataforma Anticipar el risc és avui una qüestió de responsabilitat pública i col·lectiva. La creixent freqüència de fenòmens extrems, l’exposició d’infraestructures crítiques i la desigualtat en la capacitat de resposta exigeixen una estructura estable de coordinació que funcioni de manera permanent i transversal. Només una visió integrada, que combini ciència, planificació territorial i cooperació institucional, pot oferir una resposta coherent als desafiaments d’aquesta nova realitat. La creació d’aquesta Plataforma és una necessitat estratègica. La justificació es basa en dos pilars interconnectats: 1. La nova realitat dels desastres: la complexitat, intensitat i freqüència d’alguns desastres estan augmentant degut, amb molta freqüència, al canvi climàtic. Els fenòmens meteorològics extrems, cada vegada més vinculats a aquest fenomen, no entenen de fronteres administratives ni de competències sectorials. Els desastres actuals no són esdeveniments aïllats, sinó crisis encadenades i interconnectades. Un incendi forestal no és només un problema per als bombers; afecta a la biodiversitat, a la qualitat de l’aire, a la salut pública, a l’economia local i a les infraestructures. Entendre aquesta xarxa d’interdependències és la clau per a anticipar i reduir els impactes abans que es transformin en catàstrofes. Gestionar-ho de manera efectiva requereix d’una visió integral que només pot aconseguir-se amb una coordinació multisectorial permanent. 2. La coherència i l’eficiència: actuar de forma aïllada i fragmentada és ineficient i costós. Una Plataforma Nacional permet un enfocament coherent i coordinat. Això significa: – Evitar duplicitats entre diferents administracions. – Compartir informació: crear un flux de dades i intel·ligència sobre riscos que beneficiï a tots els actors implicats. – Optimitzar recursos: invertir de forma més intel·ligent en prevenció, preparació i resposta, obtenint un major retorn en seguretat per a la ciutadania. – Donar rellevància: elevar la reducció del risc de desastres a la màxima prioritat política, reconeixent el seu valor crucial per al desenvolupament sostenible del país. Cap a una Cultura de la Prevenció El veritable valor d’una Plataforma Nacional per a la RRD va més enllà de la gestió de l’emergència quan el desastre ja ha ocorregut. La seva missió més important és fomentar una cultura de la prevenció. En lloc de limitar-ens a ser reactius —a esperar que ocorri el pitjor per a actuar—, aquesta Plataforma permetria un treball proactiu que permetria identificar els cingles abans que és materialitzin, d’enfortir els infraestructures crítiques, d’educar a la població, de planificar l’ús del territori de forma més segura i d’assegurar que els nostres sistemes d’alerta primerenca siguin el més robustos possibles. Fomentar la cultura de la prevenció és també fomentar l’equitat. Els desastres afectin amb major duresa als comunitats més vulnerables (els qui viuen en habitatges precaris, en zones de risc o amb menys accés a la informació). Una Plataforma Nacional pot convertir-s’en un instrument per a enfortir la justícia territorial i social, garantint que ningú quedi enrere davant els impactis climàtics i ambientals. A estar ancorada en estructuris ja existents com els derivades del Pla Nacional de Reducció de Cingles de Desastres, i amb el suport del Consell Nacional de Protecció Civil, la Plataforma tindria l’autoritat i la capacitat per a impulsar aquest canvi de mentalitat, traslladant la reducció del risc de l’àmbit tècnic al cor de la planificació estratègica del país. P. Cotarelo i O. Mayoral

Governar la ciutat més enllà de la ciutat

Les grans àrees urbanes del segle XXI ja no caben dins dels límits dels seus municipis. L’expansió de les ciutats, la mobilitat diària entre localitats i els reptes compartits —des de l’habitatge fins al canvi climàtic— exigeixen una governança metropolitana, capaç de coordinar decisions que afecten milions de persones i a territoris interconnectats. Pensar en una escala metropolitana Les ciutats actuals funcionen com a xarxes vives. Les persones resideixen en un municipi, treballen en un altre, consumeixen recursos que venen d’un tercer i generen impactes ambientals que s’estenen molt més allà de les seves fronteres administratives. En aquest context, els problemes urbans —mobilitat, contaminació, habitatge, gestió de l’aigua o residus— ja no poden resoldre’s de forma aïllada. D’altra banda, el canvi climàtic agreuja aquesta situació. Les emergències associades a fenòmens extrems, com les DANA (depressions aïllades en nivells alts) que afecten recurrentment el Mediterrani, o els incendis, revelen les limitacions de la gestió fragmentada. Quan cada ajuntament actua pel seu compte, s’alenteix la resposta i es perden recursos valuosos. La gestió de riscos climàtics, com a inundacions, onades de calor o incendis forestals, exigeix una visió que transcendeixi els límits municipals i abordi els fenòmens a escala territorial. Les decisions sobre urbanització, infraestructures o usos del sòl en un municipi poden tenir efectes directes sobre els territoris veïns. Una planificació metropolitana permet delimitar els usos del sòl amb una visió àmplia, garantir una proporció adequada de superfícies permeables i infraestructures capaces d’absorbir i retenir l’aigua, assegurar espais de laminació i drenatge, i revisar infraestructures supramunicipals que poden actuar com a barreres o paranys d’avingudes. Al mateix temps, aquesta escala de gestió facilita coordinar la disponibilitat de refugis climàtics de distinta tipologia, organitzar xarxes de centres sanitaris i logístics per a atendre població desplaçada, i preveure espais d’apilament i distribució d’ajuda en emergències de gran escala. Aquesta mirada integral amplia el focus de la gestió del territori i permet respondre amb major eficàcia i equitat davant la complexitat dels riscos contemporanis. Un òrgan metropolità ofereix un marc institucional comú per a coordinar polítiques, compartir infraestructures, optimitzar serveis i anticipar riscos climàtics, orientat a governar el territori real, i no sols el nivell administratiu. Barcelona com a referència: una gestió integrada L’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) és l’exemple més avançat d’aquesta mena de governança a Espanya. Agrupa 36 municipis i gestiona competències àmplies que van des de l’urbanisme fins a la mobilitat, l’habitatge, el medi ambient o el desenvolupament econòmic. Algunes de les seves àrees clau són les següents: • Ordenació del territori i urbanisme: planifica el creixement urbà amb criteris de sostenibilitat, equilibri social i eficiència territorial. • Transport i mobilitat: coordina autobusos, metre i xarxes metropolitanes, fomentant la intermodalitat i la reducció d’emissions. • Medi ambient i sostenibilitat: gestiona el cicle de l’aigua, els residus i programes de protecció ambiental i biodiversitat, incloent-hi un pla metropolità de lluita contra el canvi climàtic. • Energies renovables: impulsa instal·lacions sostenibles i dona suport a la transició energètica dels municipis. • Habitatge i cohesió social: actua per delegació dels ajuntaments per a garantir una política de sòl solidària entre municipis. • Desenvolupament econòmic i ocupació: fomenta la innovació, la creació d’empreses i la competitivitat regional. Aquest model demostra que la cooperació institucional amplia la capacitat d’acció enfront de desafiaments que cap municipi pot resoldre per si sol, encara que la capital sigui tan important com Barcelona. Una oportunitat per aprofitar enfront dels desafiaments actuals El contrast entre AMB i les mancomunitats de municipis que existeixen mostra com un òrgan metropolità integra la planificació estratègica i coordina els recursos, mentre que les mancomunitats actuals es limiten a la gestió de serveis puntuals, la qual cosa no aconsegueix l’escala estratègica necessària per a abordar els grans reptes urbans i ambientals de la regió que abasten. Ciutats com València i el seu entorn formen una de les àrees metropolitanes més dinàmiques del Mediterrani, amb un metabolisme social integrat: els fluxos de persones, recursos, energia i residus circulen diàriament entre municipis. Però manca d’un òrgan polític capaç de coordinar aquest metabolisme i transformar-lo cap a la sostenibilitat. Una cosa similar succeeix en altres àrees metropolitanes, que existeixen en la realitat socioeconòmica però no en l’administrativa. Crear un ens metropolità de gestió —amb competències clares en mobilitat, habitatge, planificació territorial i adaptació climàtica— permetria millorar l’eficiència institucional, reduir duplicitats i anticipar riscos ambientals com els derivats del canvi climàtic. Adaptació al canvi climàtic: una visió integrada La creació d’òrgans metropolitans no és només una qüestió de governança, sinó una estratègia d’adaptació climàtica. Les aglomeracions urbanes concentren població, infraestructures crítiques i emissions, però també concentren capacitat d’innovació i d’acció col·lectiva. Un sistema metropolità ben dissenyat pot: • Coordinar plans d’emergència i protecció civil davant fenòmens extrems, integrant la gestió de riscos climàtics (inundacions, onades de calor i incendis…) mitjançant infraestructures de refugi, sistemes d’alerta primerenca i xarxes supramunicipals d’assistència i suport. • Gestionar el cicle de l’aigua i els residus de forma integrada. • Reduir les emissions mitjançant transport públic i energia neta. • Planificar l’expansió urbana evitant zones de risc climàtic. • Impulsar la resiliència econòmica i social, garantint igualtat territorial. En definitiva, permet passar de la reacció a la prevenció estratègica, amb decisions basades en dades i cooperació, i a la cultura de la resiliència, amb estructures i mecanismes dissenyats per a garantir la capacitat de resistir. P. Cotarelo i O. Mayoral

Coneixement del territori enfront de la crisi climàtica

L’actualitat ens col·loca davant aparents paradoxes com el fet que vivim en un món de connexions globals amb quantitats ingents d’informació disponible sobre qualsevol tema gairebé en temps real, però sovint desconeixem els detalls del lloc que trepitgem i del qual depenem per a les activitats més bàsiques. Potser sabem més de les capitals del món occidental que de la història geològica de la nostra vall, riu o muntanya, i estem més familiaritzats amb les tendències internacionals que amb els patrons de pluja, els vents dominants o els processos de regressió o avanç de la nostra línia de costa després dels temporals. No obstant això, en un context de canvi climàtic, aquest desconeixement del nostre territori s’ha convertit en un luxe molt arriscat. Més enllà del mapa: un coneixement viu i multidimensional Ara bé, conèixer un territori no és només poder assenyalar les seves fronteres en un mapa. Significa comprendre la seva ecologia, la seva història, la seva cultura i les seves relacions humanes. És entendre, per exemple, per què un ecosistema és resilient al foc i un altre no, o com la gestió del territori del passat condiciona els riscos del present. Es tracta d’apreciar la seva antropologia, la seva memòria col·lectiva i els seus relats, han sabut llegir els senyals del clima al llarg de les generacions. Conèixer el territori també implica reconèixer els diferents “sabers situats” que l’expliquen: el coneixement científic, el tècnic, el pagès, el tradicional o l’emocional. El coneixement situat, el que neix de l’experiència directa amb l’entorn, complementa la ciència acadèmica i enriqueix la presa de decisions locals. Tots ells aporten peces essencials d’una mateixa realitat, on l’observació quotidiana i l’experiència directa són tan valuoses com les dades satel·litàries o els informes tècnics. L’objectiu d’un millor i més comprehensivo coneixement del territori és dotar a les persones d’una “lent territorial” amb la qual interpretar la seva realitat, comprenent, per exemple, que un barri construït sobre un llit natural sec no és només una dada urbanística, sinó un futur risc d’inundació. Aquesta “lent” permet connectar coneixement i responsabilitat, i entendre que cada decisió local forma part d’un sistema interconnectat. Eines per a una revolució educativa local La necessitat d’una “lent territorial” per a interpretar la realitat interpel·la al conjunt de la societat. Per això, el coneixement sobre l’entorn local ha de basar-se en un ecosistema educatiu adaptat a les realitats socials i generacionals. En aquest context, el desenvolupament d’una “competència climàtica–territorial” es torna clau. Aquesta competència pot definir-se com la capacitat per a comprendre el territori que s’habita, identificar riscos i vulnerabilitats associats al clima, i actuar de manera individual i col·lectiva per a prevenir, mitigar i adaptar-se, participant en la gestió i governança local. El marc europeu GreenComp sobre competències en sostenibilitat proporciona una referència útil per a orientar aquesta competència. Entre les seves 12 competències destaquen el pensament sistèmic, la contextualització dels problemes i l’acció col·lectiva, totes elles estretament vinculades al coneixement territorial. La integració d’aquests elements en el currículum educatiu assegura que qualsevol persona que passi pel nostre sistema educatiu adquirís una base sòlida de lectura del paisatge, anàlisi del risc i compromís amb el seu entorn. Una pedagogia d’aquest tipus hauria de comprendre elements com ara: El coneixement com a antídot contra la vulnerabilitat Encara que sigui incòmode fer-ho, és necessari reconèixer que la vulnerabilitat és desigual. La vulnerabilitat a l’efecte del canvi climàtic o a altres fenòmens no és la mateixa per a totes les persones ni en totes les etapes de la vida. Aquesta depèn de factors socials, econòmics i de gènere. Per exemple, una persona major que viu sola en una planta baixa, sense xarxa familiar i amb mobilitat reduïda, és intrínsecament més vulnerable a una inundació que un jove en un pis alt. El coneixement del territori és un “igualador crític” ja que empodera a les persones més vulnerables, donant-los els recursos cognitius i pràctics per a entendre el seu risc i saber com actuar. La justícia climàtica comença reconeixent que no totes les comunitats enfronten les mateixes amenaces ni disposen dels mateixos recursos per a afrontar-les. Conèixer el territori, llavors, no és només una qüestió educativa, sinó també ètica i política. Cap a una ciutadania arrelada i resilient Un pla integrat de coneixement del territori és una estratègia fonamental d’adaptació al canvi climàtic i de construcció de resiliència social. És la diferència entre ser espectadors passius dels desastres i ser agents actius de la nostra pròpia seguretat. Es tracta d’una iniciativa profundament democràtica que retorna el poder del saber a la societat. Ho és perquè fomenta una ciutadania “arrelada”, amb arrels profundes en la comprensió del seu entorn, capaç de gaudir d’ell i de llegir els senyals d’alarma, de participar en les solucions i de cuidar el lloc que considera la seva llar. Sentir el territori com a propi és el primer pas per a cuidar-lo col·lectivament, per a reconèixer en ell una extensió de la nostra pròpia història i de la nostra vida compartida. En un món d’emergència climàtica, el coneixement hiperlocal, el que s’adquireix caminant, observant i escoltant, es converteix en la primera línia de defensa, en la base de la nostra seguretat. O. Mayoral i P. Cotarelo

Adaptar el territori als seus límits: una nova mirada a la sostenibilitat regional

En el context del canvi climàtic, en el qual el desenvolupament humà empeny cada dia més els límits biofísics, pensar el territori des de la seva capacitat de càrrega ja no és una qüestió acadèmica, sinó una necessitat urgent. Les ciutats i regions han d’aprendre a funcionar com a organismes sostenibles, capaços de mantenir la seva vitalitat sense esgotar els recursos naturals ni deteriorar l’entorn del qual depenen. El metabolisme social: entendre la vida del territori Així com un organisme necessita energia i nutrients per a sobreviure, les societats humanes també tenen un metabolisme: extreuen recursos, els transformen, produeixen béns i generen residus. Aquest flux constant de matèria, energia i informació configura l’anomenat metabolisme social. Aplicar aquest enfocament al territori permet mesurar la seva capacitat de càrrega, és a dir, determinar fins a quin punt pot suportar una determinada pressió humana sense deteriorar-se. En identificar unitats metabòliques regionals, es poden analitzar els intercanvis entre la naturalesa i la societat i, a partir d’aquí, orientar les polítiques públiques cap a una adaptació realista. L’objectiu és alinear el funcionament de la societat amb els ritmes i límits de l’ecosistema. Quan una regió consumeix més del que el seu entorn pot regenerar, s’afebleix a llarg termini. Per contra, una planificació que respecta el seu metabolisme construeix resiliència i benestar durador. Més enllà de l’urbanisme clàssic El disseny urbà tradicional ha tendit a centrar-se en la relació entre població i sòl construït, però ho ha fet de manera parcial. Les ciutats creixen empeses per necessitats demogràfiques, econòmiques o polítiques, i aquesta expansió sovint genera impactes ambientals i socials difícils de revertir. La història dels últims segles és la història en la qual el desenvolupament urbà i la distribució de la població estan profundament entrellaçats. No es tracta només d’on viuen les persones, sinó de com es distribueixen les funcions del territori, quina mobilitat requereixen, quin consum energètic impliquen i com transformen el paisatge. Els sistemes urbans són combinacions complexes de factors econòmics, socials, ecològics i culturals. Comprendre la seva sostenibilitat exigeix veure’ls com un tot, no com a peces separades. En aquest sentit, l’enfocament metabòlic permet integrar aquesta complexitat: mesurar els fluxos, entendre les seves interaccions i dissenyar polítiques coherents amb la realitat material de cada regió. Urbanització i resiliència El mode en què s’urbanitza un territori defineix la seva resiliència enfront de fenòmens tan disruptius com el canvi climàtic. Mentre que una expansió dispersa incrementa el consum energètic i la fragmentació de l’hàbitat, una densificación excessiva pot col·lapsar els serveis bàsics. En tots dos extrems, es trenca l’equilibri del metabolisme urbà. Per contra, analitzar la relació entre població i sòl edificat permet detectar aquestes tensions i redissenyar els patrons d’ocupació, en relació, per exemple, amb la reducció de la dependència del transport motoritzat, amb la promoció de l’autosuficiència energètica o amb la integració dels espais verds en l’estructura urbana. El resultat de la incorporació d’una visió resilient a l’urbanisme permet passar de ciutats que consumeixen el territori a ciutats que conviuen amb ell. Cap a un nou pacte territorial Adequar l’adaptació a la capacitat de càrrega significa, en el fons, redefinir la relació entre la societat i el seu entorn. Implica reconèixer que el benestar humà no depèn de dominar-lo, sinó de conviure amb ell dins de límits sostenibles. Aquest enfocament dona lloc al que podríem dir un pacte metabòlic. És a dir, un acord implícit entre la població i el seu territori per a mantenir un equilibri funcional. Quan aquest pacte es trenca —per sobreexplotació, contaminació o desigualtat territorial—, el sistema entra en crisi. Adoptar una metodologia basada en el metabolisme social permet reconstruir aquest pacte amb bases científiques i polítiques sòlides orientant-lo cap a la sostenibilitat funcional, on la prosperitat no es mesuri només en creixement econòmic, sinó en estabilitat ecològica, equitat social i qualitat de vida. Una metodologia amb vocació pràctica La forma concreta d’incorporar el metabolisme social a la planificació territorial i climàtica podria basar-se en quatre passos essencials: 1. Delimitar unitats metabòliques regionals Espais on els fluxos d’energia, aigua, materials i població es comporten de manera coherent. Aquestes unitats permeten analitzar cada territori com un sistema viu. 2. Avaluar la capacitat de càrrega Determinar el punt en què la pressió humana —urbana, industrial, agrícola o turística— supera la capacitat de l’entorn per a regenerar-se. Aquest càlcul integra factors ecològics, socials i econòmics. 3. Ajustar les polítiques públiques Traduir els resultats de l’anàlisi en decisions concretes: on expandir o densificar, com planificar la mobilitat, quins usos del sòl prioritzar o quins límits imposar al consum de recursos. 4. Monitorar i adaptar Els territoris canvien, i les polítiques han de canviar amb ells. Per això és necessari un sistema de seguiment continu, amb indicadors que permetin ajustar les estratègies en temps real. P. Cotarelo i O. Mayoral