Sobre fortalesa i feblesa, sobre arrogància i ignorància

14 abr. 2020

Expliquem el mite que una economia excedentària és bona i una economia deficitària és dolenta. La zona euro funcionarà només si els països amb dèficit (Sud) poden manllevar per a mantenir el comerç dels països amb excedents (Nord). És estúpid i arrogant pensar el contrari.

Som els forts, els altres són els febles. El mantra holandès-alemany no sols és arrogant, a més és estúpid. Qui ho pronuncia només mostra que no té la més mínima idea de cooperació entre les nacions.

«On hi ha necessitat, la insensatesa es converteix en saviesa», va dir una vegada Niccolò Machiavelli, i tenia raó. En temps de necessitat, mostra qui és el fill d’amb bon cor, en qui es pot confiar i en qui no es pot confiar. També mostra qui té la capacitat intel·lectual de saltar sobre la seva pròpia ombra i qüestionar els seus propis dogmes. Alemanya, els Països Baixos i Àustria només estan demostrant que no tenen aquesta ximpleria que es converteix en saviesa. I això tindrà conseqüències nefastes.

Per a saber exactament de què parlem, només ha d’escoltar l’entrevista que el Ministre Federal d’Economia, Peter Altmaier, li va donar a Deutschlandfunk el dijous 9 d’abril. En ella deixa clar novament que només aquells a Europa «que realment han fet un esforç en els últims anys” ara poden tenir l’oportunitat de manllevar els diners que necessiten per a combatre la crisi del Covid-19 sense cap problema i sense cap recàrrec d’interessos. Altmaier va dir literalment:

“L’estat … tots som part d’ell. Però junts, en adherir-nos al fre del deute, en consolidar les finances públiques en els últims anys, hem creat les condicions per a poder tenir diners a la nostra disposició ara, perquè puguem augmentar temporalment la despesa governamental de manera significativa a fi de salvar empreses, per a salvar ocupacions, per a salvar la prosperitat d’aquest país”.

El que, per contra, només pot significar que «els altres», que no han fet exactament això, no poden disposar de diners perquè no ho tenen. No han creat les condicions per a salvar la seva economia.

I els mitjans alemanys, com no podia ser d’una altra manera, s’han pujat a aquest carro del govern. En un programa especial de la cadena de televisió estatal alemanya ZDF aquesta setmana passada, es va parlar repetidament dels països «més febles» del Sud i els «econòmicament forts» del Nord, que se suposa que són responsables dels febles. ntv va tenir la descaradura de parlar sobre els «addictes al crèdit» del sud. Però també DIE ZEIT va dir que els països mantinguts a flotació pel BCE podrien «caure en fallida» si les taxes d’interès no romanen permanentment baixes.

La lògica feble de allò «fort»

«Feble» i «fort» semblen ser categories gairebé naturals. Els països febles són aquells que no han aconseguit consolidar els seus pressupostos nacionals i reduir el seu deute públic des de la crisi financera de 2008/2009. I això malgrat el fet que un país com Itàlia ha fet majors esforços per a estalviar diners que qualsevol altre país europeu. «Forts» són aquells que, com Àustria, els Països Baixos i Alemanya, han aprofitat els «bons temps» per a preparar-se per a una emergència com l’actual.

Tot això, per a dir-ho sense embuts, és la visió alemanya, que es redueix a una visió de túnel, que no té absolutament res a veure amb la lògica macroeconòmica i, per tant, res a veure amb la realitat de la Unió Monetària Europea (UEM). Al mateix temps, és un testimoniatge impressionant de pobresa intel·lectual. L’error subjacent són els anys de rebuig per part dels responsables polítics alemanys, i gran quantitat de mitjans alemanys, per a reconèixer la importància i les conseqüències dels excedents de compte corrent d’Alemanya. Després de tot, si és possible o no reduir el dèficit públic depèn gairebé exclusivament de si és possible o no acumular superàvit en compte corrent en les actuals circumstàncies econòmiques mundials.

És precisament en aquest punt que existeix una restricció lògica en la forma d’un joc de suma zero, perquè no tots els països del món poden registrar excedents de compte corrent al mateix temps. Tampoc pot la UEM en el seu conjunt acumular enormes superàvits en compte corrent, ja que provocaria reaccions en la resta del món, especialment als Estats Units. L’Euro apreciaria el seu valor i evitaria una estratègia de superàvit en compte corrent en l’escala que Alemanya i els Països Baixos ho han estat aplicant durant anys. El fet mateix que cada país excedentari necessàriament necessiti països deficitaris és una raó per la qual l’arrogància dels països excedents està completament fora de lloc. La classificació de forta i feble és estúpida des del principi.

La mateixa lògica s’aplica a l’argument sobre la competitivitat. La gent diu que els països del Sud han perdut competitivitat i fingeixen que tot és culpa seva. Qualsevol que hagi entès que la UEM no pot tenir excedents persistents per compte corrent respecte a la resta del món també comprèn que buida és la idea que dins de la UEM tots els països podrien i haurien d’haver millorat la seva competitivitat. Aquesta idea no s’ha tornat més lògica al llarg dels anys, a pesar que la majoria dels polítics alemanys l’ha repetit com un mantra, sobretot Angela Merkel, i malgrat que va ser i continua sent considerada seriosament una estratègia econòmica per a Europa.

És precisament perquè, per raons lògiques, no tots els membres de la UEM poden ser més competitius conjuntament que els membres del nord de la UEM necessitaven la pèrdua de competitivitat dels membres del sud; en cas contrari mai haurien pogut augmentar la seva pròpia competitivitat tan enormement. I com va ser això possible? Contràriament a les regles econòmiques de la UEM, els països del nord no van augmentar els seus salaris tant com hagués estat apropiat en vista de l’objectiu d’inflació acordat conjuntament. Si tots els països haguessin intentat seguir la mateixa política de restricció salarial des del principi, la UEM hauria estat en una situació deflacionaria molt abans i cap país hauria millorat la seva competitivitat. Per tant, l’afirmació sobre la competitivitat (els que l’augmenten tenen raó, els que la disminueixen estan equivocats) és tan absurda com la dels saldos per compte corrent (els països amb superàvit tenen raó, els països amb dèficit estan equivocats).

Estalvi de les empreses i monstres excedentaris com a socis comercials

Atès que, només per raons lògiques, l’estalvi i la consolidació del govern només són possibles si un altre sector està disposat a acumular deute, els països amb dèficit de compte corrent avui es troben en una situació desesperada. Un dèficit en compte corrent significa que un país «absorbeix» els excedents d’estalvi d’un altre país a través de l’endeutament (ja sigui per part del sector privat o de l’estat). En altres paraules, la bretxa de demanda al país deficitari s’amplia pels països amb superàvit. Però pel fet que el sector empresarial s’ha convertit en un estalviador net en gairebé tot el món, i perquè cap estat democràtic pot obligar les seves empreses privades a endeutar-se, un país deficitari els socis comercials del qual fan tot el possible per a mantenir o fins i tot expandir els seus excedents de compte corrent ja no té manera de limitar els dèficits en el seu pressupost nacional.

El que això significa és que els països excedents del Nord són directament responsables del fet que els esforços d’austeritat de l’estat italià no han donat els seus fruits. Qualsevol que no prengui nota d’això i pretengui que és només una qüestió de voluntat política al país en qüestió, ja sigui que es consolidi amb èxit o no, manca de l’experiència necessària, potser fins i tot de sentit comú. Si un país del Sud té monstres excedentaris del Nord com a socis comercials i està en una unió monetària amb ells, ha de confiar que hi hagi suficients persones intel·ligents en els propis països del Nord, o almenys en la Comissió Europea, que entenguin aquestes connexions i facin costat als països deficitaris. Si aquest no és el cas, el país està perdut, especialment en una crisi econòmica global com l’actual.

Alts deutes per sempre i a tot arreu

Una altra conseqüència purament lògica d’aquesta crisi també escapa a la majoria dels observadors. S’argumenta que d’aquí a uns mesos, el 100 per cent del deute en relació amb el PIB serà tan problemàtic com ho va ser a principis d’enguany (si alguna vegada ho va ser). Itàlia es projecta en 180% i aquesta és una xifra sorprenent. Però no té sentit. Fins i tot d’acord amb la doctrina que preval, només té sentit en relació amb les xifres corresponents en altres països.

Si, en el curs de la crisi mundial del Covid-19, la proporció del deute públic respecte al PIB augmenta en 30 o 40 punts percentuals en gairebé tots els països, l’avaluació de la política econòmica sobre el nivell de deute d’un estat dependrà com a màxim d’una comparació amb altres estats, però no en una comparació de la xifra pura amb cap norma que s’hagi aplicat prèviament. La UE, amb la seva norma establerta del 60%, també haurà d’aprendre això. Qualsevol que insisteixi que tots els països han de tornar a aquesta norma després d’aquesta crisi -el Ministre Federal d’Economia (veure la referència anterior) sembla creure realment tal cosa- està cometent un gran error.

Mai hi ha hagut una justificació substantiva per al 60% establert en el Tractat de Maastricht. L’intent d’obligar a tota la zona euro a adoptar una senda d’estalvi per als pressupostos públics cap a l’objectiu del 60% després de la crisi del Covid-19 no tindrà èxit degut al paper d’estalviadores netes de les empreses. Més aviat al contrari, qualsevol intent en aquesta direcció consolidarà els desitjos d’estalvi tant del sector empresarial com de les llars privades, perquè faran que qualsevol desenvolupament macroeconòmic positiu després de la crisi sigui més difícil i, per tant, cada actor econòmic voldrà ansiosament mantenir els seus diners fora de perill. Intentaran els països del Nord una vegada més seguir el camí del dúmping salarial i els nous excedents en compte corrent a costa dels del Sud per a aparèixer com a bons i forts?

Això és òbviament absurd, i qualsevol que ho intenti tindrà sobre la seva consciència la destinació d’Europa. Si s’arriba a això, els països del Sud, inclosa França, hauran d’insistir que els «virtuosos» del Nord abandonin l’euro per a suportar les conseqüències de les seves mesures d’austeritat en forma d’una moneda fortament apreciada i una nova desocupació massiva.

La política monetària continua sent un tabú

El Banc d’Anglaterra va anunciar la setmana passada que temporalment, és a dir, per a salvar la crisi, finançarà a l’estat directament, de manera que la ruta a través dels mercats de capitals ja no sigui necessària. Aquesta postura pragmàtica del Banc d’Anglaterra, descrita explícitament com una mesura de crisi, també mostra que en una crisi, l’aparent insensatesa pot ser simplement sàvia. En la zona euro, i especialment a Alemanya, d’altra banda, encara és un tabú parlar sobre el paper de la política monetària i el fet que la política monetària hauria de, per descomptat, finançar als estats durant la crisi.

Una vegada més, el nostre propi dogma sobre la independència del banc central i la total autonomia de la política fiscal s’interposa en el camí d’una acció sòbria i apropiada. En lloc de discutir sobre coronabons, els ministres de finances haurien de, per una vegada, ser prou insensats com per a dir que el BCE ha d’assegurar-se que tots els països puguin obtenir préstecs amb exactament les mateixes taxes d’interès baixes, perquè no hi ha mèrits del passat que atorguin als actors dels mercats de capitals el dret a classificar països en qualsevol escala i enfrontar-los entre si per a enriquir-se en aquest joc. Com no hi ha ni bons ni dolents, ni forts ni febles, haurien de dir que hem decidit fer exactament el que és necessari, és a dir, donar a tots els països de la zona euro l’oportunitat de protegir a les persones de les conseqüències econòmiques d’un desastre natural en aquest moment excepcionalment difícil.

Heiner Flassbeck

Article originalment publicat en alemany en MAkroskop i en anglès en flassbeck economics international:
https://makroskop.eu/2020/04/von-starken-und-schwachen-von-arroganz-und-unwissen/
https://www.flassbeck-economics.com/of-strong-and-weak-of-arrogance-and-ignorance/

La DANA com a factor integrador de la recerca en el Parc Natural de l´Albufera

La DANA del 29 d’octubre de 2024 no sols va alterar el territori del Parc Natural de l’Albufera (PNA), sinó que va transformar el seu ecosistema investigador. L’augment d’estudis, l’ampliació d’enfocaments i l’aparició de noves col·laboracions revelen un impuls cap a formes de recerca més integrades. En un context on la Comissió Científica ja articula el coneixement del PNA, s’evidencia el valor d’avançar cap a una visió multidimensional per a millorar la comprensió i la gestió del territori. La DANA ha actuat com a factor integrador de l’ecosistema investigador vinculat al PNA. Ha impulsat una evolució en la comunitat científica, motivant que grups tradicionalment centrats en àrees específiques ampliïn o redefineixin els seus objectes d’estudi per a incorporar dimensions que prèviament quedaven fora del seu focus. Paral·lelament, ha incrementat la visibilitat social i institucional de l’activitat investigadora, reforçant el reconeixement del seu valor públic. Aquest procés s’ha concretat en noves contractacions, col·laboracions interdisciplinàries i espais de partit entre equips i actors que anteriorment operaven de manera fragmentada. Aquesta dinàmica emergent suggereix la possibilitat d’un canvi de paradigma: passar d’una producció de coneixement fragmentada a una recerca més integral, coordinada i orientada a la gestió del territori. No obstant això, persisteix el dubte de si aquesta tendència respon únicament a una reacció temporal davant la gravetat de l’esdeveniment o si constitueix l’inici d’una transformació més estructural en l’organització de la recerca al PNA. En un escenari on l’evolució fora passatgera, els efectes es limitarien a resoldre problemes concrets derivats de l’episodi, sense implicacions duradores. En canvi, si es tracta de l’inici d’una fase de canvi profund, els beneficis d’avançar cap a una major integració serien més amplis i sostinguts. Aquests beneficis, coherents amb els marcs conceptuals sobre recerca integral i interdisciplinària revisats, destacant els avantatges d’un enfocament coordinat enfront dels estudis parcials realitzats fins a la data. A partir de la nova tendència emergent descrita s’obren dos reptes: Avançar en aquesta direcció permetria construir una infraestructura robusta de coneixement aplicat, reforçar la resiliència del Parc Natural i aportar un model replicable en altres territoris exposats a riscos climàtics complexos. Per a consolidar aquesta transició cap a una recerca més integrada, resultaria clau el paper coordinador d’estructures ja existents, com la Comissió Científica del Parc Natural de l’Albufera i l’Estació Biològica de l’Albufera (EBA), que actuïn com a plataformes estables per a articular, donar continuïtat i facilitar la transferència del coneixement científic cap a la gestió del territori. O. Mayoral i P. Cotarelo Resum d’un pòster presentat en les II Jornades de la Comissió Científica de la Junta Rectora del Parc Natural de l’Albufera “L’Albufera. I llaura què?” celebrades en el Jardí Botànic de la Universitat de València els dies 26 i 27 de novembre de 2025.

El canvi climàtic com a indicador de qualitat de la formació del professorat

La crisi climàtica representa un dels desafiaments més urgents i complexos del nostre temps, amb implicacions ambientals, socials, polítiques i ètiques. Aquest capítol planteja que el canvi climàtic no ha d’abordar-se únicament com un contingut curricular, sinó que, a causa de les seves particularitats, es pot utilitzar com un indicador multidimensional i transversal per a avaluar la qualitat de la formació docent. Per a això, se centra l’atenció en el propòsit que persegueix el procés formatiu, com es construeix i de quines maneres es persegueix en el context de la realitat del món actual. En particular, s’analitza la noció d’agència política com a propòsit de la competència climàtica, encara poc present en la formació inicial del professorat. Es proposa que aquesta competència no es limiti a transmetre informació científica o fomentar conductes individuals, sinó que inclogui el desenvolupament de capacitats per a intervenir en els processos de presa de decisions i en el disseny de respostes públiques enfront de la crisi climàtica. El text s’estructura entorn de tres objectius principals: examinar les mancances actuals dels programes formatius en relació amb l’alfabetització climàtica; argumentar per què l’agència política ha de fonamentar el propòsit i formar part del nucli de competències docents; i proposar eines conceptuals i metodològiques per a la seva integració curricular. Al llarg del capítol, es presenten marcs analítics, mapes de necessitats formatives i metodologies actives que permeten avançar cap a una alfabetització crítica i situada. Finalment, es delineen possibles línies de recerca orientades a diagnosticar i millorar la incorporació d’aquesta competència en els diferents nivells i àmbits del sistema educatiu. O. Mayoral i P. Cotarelo El text anterior forma part del resum d’un article publicat en el següent enllaç (castellà): https://www.miteco.gob.es/content/dam/miteco/es/ceneam/grupos-de-trabajo-y-seminarios/investigacion/XVIII%20Seminario%20Investigaci%C3%B3n%20Educacion%20Ambiental%20y%20

Creació d’un indicador compost per a mesurar l’acompliment universitari en l’aplicació de l’Agenda 2030

Nacions Unides ha destacat el paper de la Universitat en la promoció i implementació dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) definits en l’Agenda 2030. L’educació i recerca universitàries, la seva capacitat d’innovar, lideratge social i posició privilegiada per a trenar aliances intersectorials, la situen com un actor essencial de la transició ecosocial. En el context d’un projecte de creació i desenvolupament d’un Observatori universitari de seguiment de l’aplicació dels ODS de l’Agenda 2030 en la UCM, es realitza la creació d’un sistema de mesurament de l’acompliment de la universitat en aquesta aplicació de l’Agenda 2030, en coherència amb les inquietuds socials, les preocupacions de la comunitat universitària i les declaracions institucionals de les persones representants de la pròpia entitat. La metodologia emprada es va basar en el “Handbook on Constructing Compòsit Indicators” de la OECD i el JRC per a crear un indicador compost que permetés resumir fenòmens complexos de manera simple, comparar entre actors similars amb facilitat, i oferir informació representativa. Les fonts de les dades emprades van ser diverses: fonts en línia; consultes directes mitjançant els canals oferts per la Universitat; entrevistes a actors rellevants de la Universitat amb diferents perfils, experiències i aproximacions a la temàtica; obtenció directa de dades mitjançant l’observació in situ; i una enquesta dirigida mitjançant l’Observatori de l’Estudiant de la Universitat. Per a la definició dels indicadors, un grup de 30 investigadors i investigadores de diferents facultats van utilitzar tres nivells d’anàlisis de l’activitat universitària: campus, docència i recerca, discursos i pràctiques institucionals. Com a resultat d’això es van establir indicadors per a cadascun d’aquests tres nivells d’anàlisis referides a tots els ODS. Després del procés de normalització, ponderació i agregació es va consolidar un indicador compost de més de 400 indicadors, dividits equitativament en els tres nivells d’anàlisis. Únicament per a una tercera part d’aquests indicadors es van obtenir dades fiables en el primer any d’aplicació (2024). El resultat de l’indicador compost en aquestes condicions va concedir a la Universitat un grau d’acompliment mig-baix. Si bé el nombre d’indicadors utilitzats per a la construcció de l’indicador compost és suficient per a donar valor a la qualificació mitjana-baixa de la universitat, aquests resultats han de ser corroborats en anys successius amb el treball de recopilació de dades per a aconseguir graus de representativitat més pròxims al 100%. D’altra banda, és necessari assenyalar que, tant el nombre d’indicadors que conformen l’indicador compost com els seus estàndards, també formen part d’un procés viu que s’alimentarà cada any a partir dels resultats inicials. La revisió dels estàndards dels indicadors del sistema establirà objectius progressivament més ambiciosos fins a aconseguir l’òptim per a cadascun d’ells i en conjunt en 2030. P. Cotarelo El text anterior forma part del resum d’un article publicat en el següent enllaç (pàgines. 349-358): https://www.miteco.gob.es/content/dam/miteco/es/ceneam/grupos-de-trabajo-y-seminarios/investigacion/XVIII%20Seminario%20Investigaci%C3%B3n%20Educacion%20Ambiental%20y%2

Reconeixement per la labor sobre la DANA

El Ministeri de Ciència, Innovació i Universitats ha reconegut el paper que ha jugat Ekona en col·laboració amb Olga Mayoral, subdirectora del Jardí Botànic i professora de la Universitat de València, en organitzar espais de diàleg i trobada entre investigadores i investigadors de disciplines molt diverses que treballen en territoris afectats per la DANA. Aquesta labor inclou múltiples entrevistes i espais de treball amb més de 80 persones de l’àmbit de la recerca, de la gestió, així com d’organitzacions de la societat civil, amb la finalitat d’extreure aprenentatges sòlids sobre les causes, els impactes i els processos de gestió d’un fenomen tan multidimensional com la DANA de 2024. Aquestes sessions han permès construir una lectura complexa i diversa de la DANA, combinant diferents aproximacions i marcs analítics que enriqueixen la comprensió profunda del fenomen i els seus efectes en el territori. Més informació: https://www.jardibotanic.org/?apid=cultura_i_comunicacio&id=721 P. Cotarelo i O. Mayoral

La necessitat d’una Plataforma Nacional per a la Reducció del Risc de Desastres

En un context marcat pel canvi climàtic i per una creixent exposició social, econòmica i ambiental al risc, la reducció del risc de desastres (RRD) s’ha convertit en una prioritat estratègica. Ja no parlem sol d’emergències puntuals, sinó d’un fenomen estructural que condiciona la seguretat humana, l’estabilitat econòmica i la sostenibilitat. Els desastres, cada vegada més freqüents i complexos, són el símptoma visible d’un sistema que necessita anticipació, cooperació i coneixement compartit. En aquest sentit, el Marc de Sendai per a la Reducció del Risc de Desastres 2015-2030 va ser adoptat pels Estats membres de l’ONU el 18 de març de 2015 en la Tercera Conferència Mundial de les Nacions Unides sobre la Reducció del Risc de Desastres a la ciutat japonesa de Sendai, Prefectura de Miyagi. Aquest marc té com a objectiu general aconseguir la reducció substancial del risc i de les pèrdues per desastres en vides, mitjans de vida i salut, així com en els actius econòmics, físics, socials, culturals i ambientals de persones, empreses, comunitats i països durant els pròxims anys. Les seves Metes específiques són les següents: Plataformes per a la Reducció de Riscos de Desastres La Plataforma Global és un fòrum per a l’intercanvi d’informació, la realització de debats sobre els últims esdeveniments, la socialització de coneixement i l’establiment d’aliances entre els diferents sectors, amb el propòsit d’augmentar la implementació de la reducció del risc de desastres mitjançant una millor comunicació i coordinació entre els diferents grups interessats. Aquesta plataforma permet que els governs, les ONG, els científics, els professionals en diferents camps i les organitzacions de les Nacions Unides comparteixin experiències i acordin lineamientos estratègics per a l’aplicació del Marc de Sendai. Les Plataformes Regionals són fòrums multisectorials que reflecteixen el compromís dels governs per a millorar la coordinació i la realització d’activitats per a la reducció del risc de desastres, mentre estableix nexes amb iniciatives nacionals i internacionals. Així mateix, l’Oficina de les Nacions Unides per a la Reducció del Risc de Desastres (UNDRR) fomenta l’establiment de mecanismes de coordinació multisectorial per a la RRD, com ara les Plataformes Nacionals per a la Reducció del Risc de Desastres, a fi de destacar la rellevància, el valor agregat i la rendibilitat d’un enfocament coherent i coordinat per a la reducció del risc de desastres en l’àmbit nacional. A Espanya, la creació d’aquesta Plataforma Nacional no partiria de zero ja que existeix el Pla Nacional de Reducció de Riscos de Desastres. Aquest pla, que forma part del Sistema Nacional de Protecció Civil, ja estableix l’arquitectura estratègica necessària per a, o bé utilitzar-la directament com l’espai des del qual dirigir les recerques i accions en matèria de RRD, o bé com un model inspirador per a crear un òrgan ad hoc específicament dedicat a aquesta missió. La urgència de crear aquesta Plataforma Anticipar el risc és avui una qüestió de responsabilitat pública i col·lectiva. La creixent freqüència de fenòmens extrems, l’exposició d’infraestructures crítiques i la desigualtat en la capacitat de resposta exigeixen una estructura estable de coordinació que funcioni de manera permanent i transversal. Només una visió integrada, que combini ciència, planificació territorial i cooperació institucional, pot oferir una resposta coherent als desafiaments d’aquesta nova realitat. La creació d’aquesta Plataforma és una necessitat estratègica. La justificació es basa en dos pilars interconnectats: 1. La nova realitat dels desastres: la complexitat, intensitat i freqüència d’alguns desastres estan augmentant degut, amb molta freqüència, al canvi climàtic. Els fenòmens meteorològics extrems, cada vegada més vinculats a aquest fenomen, no entenen de fronteres administratives ni de competències sectorials. Els desastres actuals no són esdeveniments aïllats, sinó crisis encadenades i interconnectades. Un incendi forestal no és només un problema per als bombers; afecta a la biodiversitat, a la qualitat de l’aire, a la salut pública, a l’economia local i a les infraestructures. Entendre aquesta xarxa d’interdependències és la clau per a anticipar i reduir els impactes abans que es transformin en catàstrofes. Gestionar-ho de manera efectiva requereix d’una visió integral que només pot aconseguir-se amb una coordinació multisectorial permanent. 2. La coherència i l’eficiència: actuar de forma aïllada i fragmentada és ineficient i costós. Una Plataforma Nacional permet un enfocament coherent i coordinat. Això significa: – Evitar duplicitats entre diferents administracions. – Compartir informació: crear un flux de dades i intel·ligència sobre riscos que beneficiï a tots els actors implicats. – Optimitzar recursos: invertir de forma més intel·ligent en prevenció, preparació i resposta, obtenint un major retorn en seguretat per a la ciutadania. – Donar rellevància: elevar la reducció del risc de desastres a la màxima prioritat política, reconeixent el seu valor crucial per al desenvolupament sostenible del país. Cap a una Cultura de la Prevenció El veritable valor d’una Plataforma Nacional per a la RRD va més enllà de la gestió de l’emergència quan el desastre ja ha ocorregut. La seva missió més important és fomentar una cultura de la prevenció. En lloc de limitar-ens a ser reactius —a esperar que ocorri el pitjor per a actuar—, aquesta Plataforma permetria un treball proactiu que permetria identificar els cingles abans que és materialitzin, d’enfortir els infraestructures crítiques, d’educar a la població, de planificar l’ús del territori de forma més segura i d’assegurar que els nostres sistemes d’alerta primerenca siguin el més robustos possibles. Fomentar la cultura de la prevenció és també fomentar l’equitat. Els desastres afectin amb major duresa als comunitats més vulnerables (els qui viuen en habitatges precaris, en zones de risc o amb menys accés a la informació). Una Plataforma Nacional pot convertir-s’en un instrument per a enfortir la justícia territorial i social, garantint que ningú quedi enrere davant els impactis climàtics i ambientals. A estar ancorada en estructuris ja existents com els derivades del Pla Nacional de Reducció de Cingles de Desastres, i amb el suport del Consell Nacional de Protecció Civil, la Plataforma tindria l’autoritat i la capacitat per a impulsar aquest canvi de mentalitat, traslladant la reducció del risc de l’àmbit tècnic al cor de la planificació estratègica del país. P. Cotarelo i O. Mayoral

Governar la ciutat més enllà de la ciutat

Les grans àrees urbanes del segle XXI ja no caben dins dels límits dels seus municipis. L’expansió de les ciutats, la mobilitat diària entre localitats i els reptes compartits —des de l’habitatge fins al canvi climàtic— exigeixen una governança metropolitana, capaç de coordinar decisions que afecten milions de persones i a territoris interconnectats. Pensar en una escala metropolitana Les ciutats actuals funcionen com a xarxes vives. Les persones resideixen en un municipi, treballen en un altre, consumeixen recursos que venen d’un tercer i generen impactes ambientals que s’estenen molt més allà de les seves fronteres administratives. En aquest context, els problemes urbans —mobilitat, contaminació, habitatge, gestió de l’aigua o residus— ja no poden resoldre’s de forma aïllada. D’altra banda, el canvi climàtic agreuja aquesta situació. Les emergències associades a fenòmens extrems, com les DANA (depressions aïllades en nivells alts) que afecten recurrentment el Mediterrani, o els incendis, revelen les limitacions de la gestió fragmentada. Quan cada ajuntament actua pel seu compte, s’alenteix la resposta i es perden recursos valuosos. La gestió de riscos climàtics, com a inundacions, onades de calor o incendis forestals, exigeix una visió que transcendeixi els límits municipals i abordi els fenòmens a escala territorial. Les decisions sobre urbanització, infraestructures o usos del sòl en un municipi poden tenir efectes directes sobre els territoris veïns. Una planificació metropolitana permet delimitar els usos del sòl amb una visió àmplia, garantir una proporció adequada de superfícies permeables i infraestructures capaces d’absorbir i retenir l’aigua, assegurar espais de laminació i drenatge, i revisar infraestructures supramunicipals que poden actuar com a barreres o paranys d’avingudes. Al mateix temps, aquesta escala de gestió facilita coordinar la disponibilitat de refugis climàtics de distinta tipologia, organitzar xarxes de centres sanitaris i logístics per a atendre població desplaçada, i preveure espais d’apilament i distribució d’ajuda en emergències de gran escala. Aquesta mirada integral amplia el focus de la gestió del territori i permet respondre amb major eficàcia i equitat davant la complexitat dels riscos contemporanis. Un òrgan metropolità ofereix un marc institucional comú per a coordinar polítiques, compartir infraestructures, optimitzar serveis i anticipar riscos climàtics, orientat a governar el territori real, i no sols el nivell administratiu. Barcelona com a referència: una gestió integrada L’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) és l’exemple més avançat d’aquesta mena de governança a Espanya. Agrupa 36 municipis i gestiona competències àmplies que van des de l’urbanisme fins a la mobilitat, l’habitatge, el medi ambient o el desenvolupament econòmic. Algunes de les seves àrees clau són les següents: • Ordenació del territori i urbanisme: planifica el creixement urbà amb criteris de sostenibilitat, equilibri social i eficiència territorial. • Transport i mobilitat: coordina autobusos, metre i xarxes metropolitanes, fomentant la intermodalitat i la reducció d’emissions. • Medi ambient i sostenibilitat: gestiona el cicle de l’aigua, els residus i programes de protecció ambiental i biodiversitat, incloent-hi un pla metropolità de lluita contra el canvi climàtic. • Energies renovables: impulsa instal·lacions sostenibles i dona suport a la transició energètica dels municipis. • Habitatge i cohesió social: actua per delegació dels ajuntaments per a garantir una política de sòl solidària entre municipis. • Desenvolupament econòmic i ocupació: fomenta la innovació, la creació d’empreses i la competitivitat regional. Aquest model demostra que la cooperació institucional amplia la capacitat d’acció enfront de desafiaments que cap municipi pot resoldre per si sol, encara que la capital sigui tan important com Barcelona. Una oportunitat per aprofitar enfront dels desafiaments actuals El contrast entre AMB i les mancomunitats de municipis que existeixen mostra com un òrgan metropolità integra la planificació estratègica i coordina els recursos, mentre que les mancomunitats actuals es limiten a la gestió de serveis puntuals, la qual cosa no aconsegueix l’escala estratègica necessària per a abordar els grans reptes urbans i ambientals de la regió que abasten. Ciutats com València i el seu entorn formen una de les àrees metropolitanes més dinàmiques del Mediterrani, amb un metabolisme social integrat: els fluxos de persones, recursos, energia i residus circulen diàriament entre municipis. Però manca d’un òrgan polític capaç de coordinar aquest metabolisme i transformar-lo cap a la sostenibilitat. Una cosa similar succeeix en altres àrees metropolitanes, que existeixen en la realitat socioeconòmica però no en l’administrativa. Crear un ens metropolità de gestió —amb competències clares en mobilitat, habitatge, planificació territorial i adaptació climàtica— permetria millorar l’eficiència institucional, reduir duplicitats i anticipar riscos ambientals com els derivats del canvi climàtic. Adaptació al canvi climàtic: una visió integrada La creació d’òrgans metropolitans no és només una qüestió de governança, sinó una estratègia d’adaptació climàtica. Les aglomeracions urbanes concentren població, infraestructures crítiques i emissions, però també concentren capacitat d’innovació i d’acció col·lectiva. Un sistema metropolità ben dissenyat pot: • Coordinar plans d’emergència i protecció civil davant fenòmens extrems, integrant la gestió de riscos climàtics (inundacions, onades de calor i incendis…) mitjançant infraestructures de refugi, sistemes d’alerta primerenca i xarxes supramunicipals d’assistència i suport. • Gestionar el cicle de l’aigua i els residus de forma integrada. • Reduir les emissions mitjançant transport públic i energia neta. • Planificar l’expansió urbana evitant zones de risc climàtic. • Impulsar la resiliència econòmica i social, garantint igualtat territorial. En definitiva, permet passar de la reacció a la prevenció estratègica, amb decisions basades en dades i cooperació, i a la cultura de la resiliència, amb estructures i mecanismes dissenyats per a garantir la capacitat de resistir. P. Cotarelo i O. Mayoral

Coneixement del territori enfront de la crisi climàtica

L’actualitat ens col·loca davant aparents paradoxes com el fet que vivim en un món de connexions globals amb quantitats ingents d’informació disponible sobre qualsevol tema gairebé en temps real, però sovint desconeixem els detalls del lloc que trepitgem i del qual depenem per a les activitats més bàsiques. Potser sabem més de les capitals del món occidental que de la història geològica de la nostra vall, riu o muntanya, i estem més familiaritzats amb les tendències internacionals que amb els patrons de pluja, els vents dominants o els processos de regressió o avanç de la nostra línia de costa després dels temporals. No obstant això, en un context de canvi climàtic, aquest desconeixement del nostre territori s’ha convertit en un luxe molt arriscat. Més enllà del mapa: un coneixement viu i multidimensional Ara bé, conèixer un territori no és només poder assenyalar les seves fronteres en un mapa. Significa comprendre la seva ecologia, la seva història, la seva cultura i les seves relacions humanes. És entendre, per exemple, per què un ecosistema és resilient al foc i un altre no, o com la gestió del territori del passat condiciona els riscos del present. Es tracta d’apreciar la seva antropologia, la seva memòria col·lectiva i els seus relats, han sabut llegir els senyals del clima al llarg de les generacions. Conèixer el territori també implica reconèixer els diferents “sabers situats” que l’expliquen: el coneixement científic, el tècnic, el pagès, el tradicional o l’emocional. El coneixement situat, el que neix de l’experiència directa amb l’entorn, complementa la ciència acadèmica i enriqueix la presa de decisions locals. Tots ells aporten peces essencials d’una mateixa realitat, on l’observació quotidiana i l’experiència directa són tan valuoses com les dades satel·litàries o els informes tècnics. L’objectiu d’un millor i més comprehensivo coneixement del territori és dotar a les persones d’una «lent territorial» amb la qual interpretar la seva realitat, comprenent, per exemple, que un barri construït sobre un llit natural sec no és només una dada urbanística, sinó un futur risc d’inundació. Aquesta “lent” permet connectar coneixement i responsabilitat, i entendre que cada decisió local forma part d’un sistema interconnectat. Eines per a una revolució educativa local La necessitat d’una “lent territorial” per a interpretar la realitat interpel·la al conjunt de la societat. Per això, el coneixement sobre l’entorn local ha de basar-se en un ecosistema educatiu adaptat a les realitats socials i generacionals. En aquest context, el desenvolupament d’una “competència climàtica–territorial” es torna clau. Aquesta competència pot definir-se com la capacitat per a comprendre el territori que s’habita, identificar riscos i vulnerabilitats associats al clima, i actuar de manera individual i col·lectiva per a prevenir, mitigar i adaptar-se, participant en la gestió i governança local. El marc europeu GreenComp sobre competències en sostenibilitat proporciona una referència útil per a orientar aquesta competència. Entre les seves 12 competències destaquen el pensament sistèmic, la contextualització dels problemes i l’acció col·lectiva, totes elles estretament vinculades al coneixement territorial. La integració d’aquests elements en el currículum educatiu assegura que qualsevol persona que passi pel nostre sistema educatiu adquirís una base sòlida de lectura del paisatge, anàlisi del risc i compromís amb el seu entorn. Una pedagogia d’aquest tipus hauria de comprendre elements com ara: El coneixement com a antídot contra la vulnerabilitat Encara que sigui incòmode fer-ho, és necessari reconèixer que la vulnerabilitat és desigual. La vulnerabilitat a l’efecte del canvi climàtic o a altres fenòmens no és la mateixa per a totes les persones ni en totes les etapes de la vida. Aquesta depèn de factors socials, econòmics i de gènere. Per exemple, una persona major que viu sola en una planta baixa, sense xarxa familiar i amb mobilitat reduïda, és intrínsecament més vulnerable a una inundació que un jove en un pis alt. El coneixement del territori és un «igualador crític» ja que empodera a les persones més vulnerables, donant-los els recursos cognitius i pràctics per a entendre el seu risc i saber com actuar. La justícia climàtica comença reconeixent que no totes les comunitats enfronten les mateixes amenaces ni disposen dels mateixos recursos per a afrontar-les. Conèixer el territori, llavors, no és només una qüestió educativa, sinó també ètica i política. Cap a una ciutadania arrelada i resilient Un pla integrat de coneixement del territori és una estratègia fonamental d’adaptació al canvi climàtic i de construcció de resiliència social. És la diferència entre ser espectadors passius dels desastres i ser agents actius de la nostra pròpia seguretat. Es tracta d’una iniciativa profundament democràtica que retorna el poder del saber a la societat. Ho és perquè fomenta una ciutadania «arrelada», amb arrels profundes en la comprensió del seu entorn, capaç de gaudir d’ell i de llegir els senyals d’alarma, de participar en les solucions i de cuidar el lloc que considera la seva llar. Sentir el territori com a propi és el primer pas per a cuidar-lo col·lectivament, per a reconèixer en ell una extensió de la nostra pròpia història i de la nostra vida compartida. En un món d’emergència climàtica, el coneixement hiperlocal, el que s’adquireix caminant, observant i escoltant, es converteix en la primera línia de defensa, en la base de la nostra seguretat. O. Mayoral i P. Cotarelo

Adaptar el territori als seus límits: una nova mirada a la sostenibilitat regional

En el context del canvi climàtic, en el qual el desenvolupament humà empeny cada dia més els límits biofísics, pensar el territori des de la seva capacitat de càrrega ja no és una qüestió acadèmica, sinó una necessitat urgent. Les ciutats i regions han d’aprendre a funcionar com a organismes sostenibles, capaços de mantenir la seva vitalitat sense esgotar els recursos naturals ni deteriorar l’entorn del qual depenen. El metabolisme social: entendre la vida del territori Així com un organisme necessita energia i nutrients per a sobreviure, les societats humanes també tenen un metabolisme: extreuen recursos, els transformen, produeixen béns i generen residus. Aquest flux constant de matèria, energia i informació configura l’anomenat metabolisme social. Aplicar aquest enfocament al territori permet mesurar la seva capacitat de càrrega, és a dir, determinar fins a quin punt pot suportar una determinada pressió humana sense deteriorar-se. En identificar unitats metabòliques regionals, es poden analitzar els intercanvis entre la naturalesa i la societat i, a partir d’aquí, orientar les polítiques públiques cap a una adaptació realista. L’objectiu és alinear el funcionament de la societat amb els ritmes i límits de l’ecosistema. Quan una regió consumeix més del que el seu entorn pot regenerar, s’afebleix a llarg termini. Per contra, una planificació que respecta el seu metabolisme construeix resiliència i benestar durador. Més enllà de l’urbanisme clàssic El disseny urbà tradicional ha tendit a centrar-se en la relació entre població i sòl construït, però ho ha fet de manera parcial. Les ciutats creixen empeses per necessitats demogràfiques, econòmiques o polítiques, i aquesta expansió sovint genera impactes ambientals i socials difícils de revertir. La història dels últims segles és la història en la qual el desenvolupament urbà i la distribució de la població estan profundament entrellaçats. No es tracta només d’on viuen les persones, sinó de com es distribueixen les funcions del territori, quina mobilitat requereixen, quin consum energètic impliquen i com transformen el paisatge. Els sistemes urbans són combinacions complexes de factors econòmics, socials, ecològics i culturals. Comprendre la seva sostenibilitat exigeix veure’ls com un tot, no com a peces separades. En aquest sentit, l’enfocament metabòlic permet integrar aquesta complexitat: mesurar els fluxos, entendre les seves interaccions i dissenyar polítiques coherents amb la realitat material de cada regió. Urbanització i resiliència El mode en què s’urbanitza un territori defineix la seva resiliència enfront de fenòmens tan disruptius com el canvi climàtic. Mentre que una expansió dispersa incrementa el consum energètic i la fragmentació de l’hàbitat, una densificación excessiva pot col·lapsar els serveis bàsics. En tots dos extrems, es trenca l’equilibri del metabolisme urbà. Per contra, analitzar la relació entre població i sòl edificat permet detectar aquestes tensions i redissenyar els patrons d’ocupació, en relació, per exemple, amb la reducció de la dependència del transport motoritzat, amb la promoció de l’autosuficiència energètica o amb la integració dels espais verds en l’estructura urbana. El resultat de la incorporació d’una visió resilient a l’urbanisme permet passar de ciutats que consumeixen el territori a ciutats que conviuen amb ell. Cap a un nou pacte territorial Adequar l’adaptació a la capacitat de càrrega significa, en el fons, redefinir la relació entre la societat i el seu entorn. Implica reconèixer que el benestar humà no depèn de dominar-lo, sinó de conviure amb ell dins de límits sostenibles. Aquest enfocament dona lloc al que podríem dir un pacte metabòlic. És a dir, un acord implícit entre la població i el seu territori per a mantenir un equilibri funcional. Quan aquest pacte es trenca —per sobreexplotació, contaminació o desigualtat territorial—, el sistema entra en crisi. Adoptar una metodologia basada en el metabolisme social permet reconstruir aquest pacte amb bases científiques i polítiques sòlides orientant-lo cap a la sostenibilitat funcional, on la prosperitat no es mesuri només en creixement econòmic, sinó en estabilitat ecològica, equitat social i qualitat de vida. Una metodologia amb vocació pràctica La forma concreta d’incorporar el metabolisme social a la planificació territorial i climàtica podria basar-se en quatre passos essencials: 1. Delimitar unitats metabòliques regionals Espais on els fluxos d’energia, aigua, materials i població es comporten de manera coherent. Aquestes unitats permeten analitzar cada territori com un sistema viu. 2. Avaluar la capacitat de càrrega Determinar el punt en què la pressió humana —urbana, industrial, agrícola o turística— supera la capacitat de l’entorn per a regenerar-se. Aquest càlcul integra factors ecològics, socials i econòmics. 3. Ajustar les polítiques públiques Traduir els resultats de l’anàlisi en decisions concretes: on expandir o densificar, com planificar la mobilitat, quins usos del sòl prioritzar o quins límits imposar al consum de recursos. 4. Monitorar i adaptar Els territoris canvien, i les polítiques han de canviar amb ells. Per això és necessari un sistema de seguiment continu, amb indicadors que permetin ajustar les estratègies en temps real. P. Cotarelo i O. Mayoral

Sobre fortalesa i feblesa, sobre arrogància i ignorància

La lògica feble de allò «fort»

Estalvi de les empreses i monstres excedentaris com a socis comercials

Alts deutes per sempre i a tot arreu

La política monetària continua sent un tabú

També et pot interessar