Desenvolupament de les comunitats energétiques a Espanya
Generalment, en el desenvolupament de nous models econòmic-empresarials els primers projectes són impulsats per aquells actors que concentren una quantitat suficient d’elements que els concedeixen un cert avantatge enfront de la resta. Aquests elements avantatjosos solen agrupar-se en capital econòmic, coneixement tècnic i infraestructures públiques.En termes territorials, aquest fenomen concedeix més possibilitats de desenvolupament a unes zones respecte a altres en la mesura en què unes tenen més facilitat d’accés a la combinació suficient d’aquests elements avantatjosos. El capital social és la suma dels recursos reals i potencials, materials o immaterials, d’una comunitat determinada, que poden mobilitzar-se entre els diferents actors que la conformen, ja siguin aquests individuals o col·lectius, públics o privats. El desenvolupament de les comunitats energètiques dependrà en bona part del resultat de la combinació que es doni entre la intensitat de capital social i l’accessibilitat a recursos energètics renovables en cada cas. Categories de territoris en funció de la intensitat de capital social El resultat de la caracterització del territori en funció de la intensitat de capital social ofereix la possibilitat de classificar les comunitats energètiques d’un mode més complex. Tipus de comunitats energètiques Descarregar informe
La productivitat contra les cures, una història mal contada
La baixa productivitat a Espanya genera preocupació des de fa temps pels seus efectes sobre l’economia. Segons les dades d’Eurostat, en l’última dècada (2013-2023) Espanya es troba a la cua dels països de la UE pel que fa a creixement del PIB per persona ocupada, lluny de la mitjana de la UE i molt lluny dels països líders (Irlanda i Romania). Font: Instituto de Estudios Económicos a partir de Eurostat Així mateix, la productivitat (PIB per hora treballada) en 2023 presenta uns resultats similars (encara que en aquest cas la posició respecte a la resta de països de la UE no sigui tan retardada). Considerant amb l’encallo 100 la mitjana de la UE, Espanya presenta un 96,3 en productivitat (PIB per hora treballada). Font: Instituto de Estudios Económicos a partir de Eurostat El primer pas per a realitzar una anàlisi de la productivitat comparada és reflexionar sobre la utilitat d’un indicador d’aquestes característiques i estudiar si realment és útil per a comparar l’eficiència de les economies nacionals. Si la productivitat es defineix com l’indicador d’eficiència que relaciona la quantitat de recursos utilitzats amb la quantitat de producció obtinguda, la seva utilitat hauria de restringir-se a sistemes productius comparables o similars. Per tant, comparar països amb matrius productives molt diferents, com ocorre fins i tot en el cas dels membres de la UE, podria mancar de sentit o d’utilitat real en el procés de presa de decisions de caràcter polític o estratègic. I tot això sense aprofundir massa en la divisió internacional del treball, que influeix també dins de la UE, i que condiciona (i gairebé determina) les característiques de les matrius productives dels diferents països. Considerant l’anterior, que en la majoria de les ocasions en les quals es debat sobre productivitat es posi el focus en el costat del treball és molt inadequat. Ja sigui l’actitud de les persones enfront del seu treball, ja sigui el sistema de protecció dels drets laborals, sembla que la responsabilitat recau en les persones treballadores. Aquest tipus d’anàlisi no té en compte dues grans variables de caràcter estructural, a més de les febleses metodològiques comentades. En primer lloc, la configuració sectorial de l’economia d’un país determina els límits o els paràmetres entre els quals pot desenvolupar-se la seva productivitat. La major dependència de sectors que poden desenvolupar baixes productivitats per les seves característiques intrínseques condueix a baixes productivitats com a país. Normalment correspon a unes certes activitats industrials i als serveis financers les productivitats més elevades, activitats que no predominen en l’economia espanyola. Aquest tipus de factor ajuda a comprendre millor algunes de les causes de les xifres de productivitat espanyoles al llarg de la història recent, i perquè sense un canvi significatiu en l’estructura sectorial de la nostra economia la seva productivitat no té la possibilitat de variar qualitativament. D’altra banda, crida l’atenció que entre els factors que se solen seleccionar com a influents en la productivitat s’inclou el capital humà (així com el capital físic, el capital tecnològic, el capital empresarial, i el marc regulador i institucional), però no obstant això en ell només s’incorpora el grau d’educació superior de les persones treballadores, i no altres elements que es poden considerar en aquesta categoria. Cal preguntar-se llavors si les competències de les persones en el treball només depenen de la seva titulació acadèmica, quan l’experiència ens suggereix tota una sèrie d’altres factors igual o més importants que la titulació. La motivació, l’estrès, l’estat de salut, l’alimentació i l’entorn afectiu serien alguns dels factors a considerar en l’anàlisi de la productivitat, si es pretén realitzar una anàlisi rigorosa. Font: Instituto de Estudios Económicos a partir de Eurostat En alguns estudis, no obstant això, es considera la salut de les persones treballadores com un factor a tenir en compte en analitzar la productivitat, i això hauria de servir de guia per a introduir els altres factors esmentats prèviament. Les persones ocupades que estan sanes es presenten a treballar físicament capaces de fer el seu treball amb concentració i resistència. Si el personal se sent bé, podran participar millor i fer les tasques. Invertir en la salut i el benestar de les persones ocupades agrega costos a curt termini, però és més probable que l’empresa (i la societat) obtingui els beneficis d’aquestes despeses amb una major productivitat i una millor qualitat del treball. La deterioració de la salut, treballar en condicions de malaltia (aguda i/o crònica), dedicar temps vital de més a preocupar-se de la gestió de la pròpia salut (i de la de les persones pròximes) són càrregues que empitjoren l’acompliment en el treball. Per tant, el “encariment” de l’accés a la sanitat (per reducció de recursos públics, llistes d’espera indefinides, falta de professionals, etc.) suposa un empitjorament de les condicions en les quals les persones arriben i exerceixen el seu treball. Això succeeix tant en termes individuals com en termes agregats, i suposa un problema estructural per a l’economia. Per a una determinada estructura econòmica, com la d’un país, la pèrdua de productivitat relativa respecte al seu òptim soscava les seves possibilitats de progrés socioeconòmic. Quants més recursos dedica una societat a proporcionar persones treballadores en bones condicions als processos productius, tant en termes econòmics (monetaris) com en termes d’esforç, menys eficient és en la generació de béns i serveis. Aquesta situació empitjora en la mesura en la qual es perden o desaprofiten recursos en el procés de mantenir la salut de les persones treballadores. En el cas de l’educació i la formació ocorre una cosa similar. Quant millor i menys costosa sigui l’educació i la formació de les persones d’una societat, millor pot arribar a ser la seva productivitat. I això depèn de dos àmbits interconnectats: el benestar familiar i les condicions del sistema educatiu i formatiu. Del benestar de la família, o de l’entorn més pròxim, que realitza les labors de criança i cures en les primeres etapes de la vida depèn en bona part el rendiment acadèmic de les persones al seu càrrec. Les persones adultes que tenen suficient
Cap a la institucionalització de la col·laboració públic-comunitària en l’àmbit energètic
De l’energia en depenen els complexos processos econòmics contemporanis que permeten el sosteniment material i simbòlic de les persones. És un recurs de primeríssima necessitat i això fa que estigui fortament relacionat amb el poder i el conflicte. L’accés a l’energia i el seu control ha estat històricament una qüestió política fonamental. El desenvolupament de les nostres economies fòssils ha donant lloc a la preponderància d’esquemes de propietat de l’energia (públics i privats) coherents amb la visió liberal de la propietat (exclusiva i excloent) i amb la dinàmica de despossessió pròpia del capitalisme. Però la transició energètica cap les renovables contribueix a experimentar formes alternatives a les tradicionals propietat pública (estatal) i privada de l’energia. Això és gràcies al fet que en aquest impàs agafa rellevància l’energia elèctrica renovable, que permet la implicació d’una àmplia diversitat d’actors: des de grans grups financers passant per PIMES de diferent naturalesa jurídica (incloent empreses de l’economia social i solidària), organismes públics d’àmbit local o regional o fins i tot la ciutadania. No obstant això, el fet que l’energia sigui un element tan absolutament estratègic per a un país fa que estigui altament intervinguda pels Estats i per organismes supraestatals com la Unió Europea, fonamentalment per garantir la seguretat de subministrament en un marc de competitivitat econòmica internacional i de crisi energètica i climàtica global. La intervenció passa principalment per un elevadíssim grau de regulació i per la participació en titularitats en el sector energètic global, ja sigui a través de l’adquisició d’actius o a través d’empreses de propietat estatal, especialment en el sector elèctric. Segons l’informe State-Owned Enterprises and the Low-Carbon Transition publicat per l’OCDE (2018), 31 de les 51 elèctriques més grans del món tenen una participació pública majoritària, sent la majoria xineses i russes. Pel que fa a l’entorn europeu, l’anomenat «consens neoliberal» del darrer quart de segle XX va fer retrocedir el pes estatal en l’empresariat elèctric i per això avui només destaquen la sueca Vattenfall, totalment pública, la francesa EDF (el 85% propietat de l’Estat francès) i, en segon terme, la francesa ENGIE i la italiana ENEL, amb una participació minoritària dels seus Estats (del 33% i el 24%, respectivament). Per altra banda, també és cert que per la pròpia naturalesa de l’energia es fa indispensable la intervenció pública. Si ens centrem en l’electricitat, cal subratllar que, a diferència dels hidrocarburs, una vegada generada circula per les xarxes sense -o amb escassíssima- possibilitat de ser emmagatzemada. Aquest detall clau condiciona la seva gestió perquè requereix una coordinació precisa per equiparar en cada moment oferta i demanda. Per fer-ho cal a més tenir en compte els condicionants que imposen les diferents tecnologies o processos de generació: des de la seva capacitat per regular la producció (per exemple, una central nuclear no pot aturar-se de cop o la producció d’un aerogenerador varia en funció del vent que bufi) fins a la seva ubicació geogràfica (la distància entre el punt de generació i el punt d’ús). Tampoc cal oblidar la gestió de la connectivitat internacional de la xarxa amb països veïns. En resum, aquestes qüestions no poden obviar-se a l’hora de discutir models possibles -i desitjables- de propietat de l’energia. L’energètic, és un recurs difícilment equiparable a qualsevol altre i la no intervenció pública és inexcusable per a adaptar-se a les seves peculiaritats. La propietat de l’energia a l’Estat espanyol Abans de continuar, cal remarcar que, segons com es miri, posar en relació propietat i energia no significa únicament abordar la qüestió de la possessió de títols jurídicament segellats en el sector energètic. Des d’una perspectiva republicana, parlar de propietat és parlar de l’accés al conjunt de recursos materials i immaterials considerats rellevants -de naturalesa i quantitat contingents a cada context espaitemporal- per garantir a les persones una sustentació digne. La funció social de la propietat té a veure en permetre a les persones viure una vida amb una independència socioeconòmica. S’assumeix també que les úniques interdependències amb els altres siguin les que estiguin absents d’interferències arbitràries. Així, la propietat també ve definida pel dret de controlar aquests recursos d’existència. Ningú dubte que l’energia -i més l’electricitat en l’actual transició- està dins aquesta categoria de recursos d’existència i que es necessiten els poders públics per garantir-ne el dret. Ara bé, la ciutadania ha de disposar dels mecanismes per controlar aquests poders públics. Per una banda, perquè no permetin que determinats actors privats interfereixin arbitràriament sobre uns altres, donant lloc a relacions de dependència; i per l’altra, perquè no alimentin pràctiques amiguistes o clientelars que desemboquin en lògiques oligàrquiques i despòtiques. Fent una repassada al cas espanyol, podem concloure que el model de propietat de l’energia està lluny de complir la seva funció social: per un cantó, la regulació no confereix a l’electricitat la definició de bé essencial sota una visió d’accessibilitat universal, i per l’altre, l’estructura de drets de propietat sobre les infraestructures energètiques està controlada per un petit i poderós bloc d’empreses privades. Com que l’accessibilitat a l’electricitat no està garantida de forma ex ante, el que sí trobem a Espanya són mesures correctores ex post, el nivell d’efectivitat de les quals per universalitzar l’accés raonable és discutible: bo social, Llei 24/2015 contra talls, ajudes d’emergència, serveis d’assessorament sobre drets, generació i optimització de consums, incentius fiscals o subvencions a les renovables, o comercialització municipal. Aquestes mesures no ataquen un problema que és estructural i està relacionat amb l’ordenament jurídic. Més enllà de la intervenció pública ex post, és just recordar que hi ha iniciatives privades l’acció de les quals no està orientada a lucre i que ofereixen un servei de comercialització amb certs tints de servei públic ja que anteposen la cobertura de necessitats energètiques dels seus associats o clients a l’obtenció de rendibilitats. És el cas de les cooperatives energètiques, entre les quals destaca Som Energia. En el seu cas, també és un actor que promou i facilita la participació popular en projectes de generació renovable així com una cultura energètica basada en els valors de la sostenibilitat,
Biaixos de gènere en els impostos a la mobilitat
La mobilitat de la població és un element important que pot ser regulat en gran manera per l’ens local. Aquesta regulació suposa una vessa fiscal, sobretot a través d’aquestes dues figures: l’Impost sobre vehicles de tracció mecànica (IVTM), conegut com a impost de circulació, i la taxa d’estacionament. L’IVTM és un impost obligatori dels municipis regulat per la Llei d’hisendes locals. Normalment és considerat un impost que serveix per a pagar els costos municipals relacionats amb els vehicles, com és el manteniment de la infraestructura viària i part dels costos de la policia local. Es tracta d’un impost real, ja que grava un objecte sense tenir en compte les condicions personals de la persona que és titular. Aquest impost grava la titularitat de vehicles de motor; és a dir, ho paga la persona titular del vehicle registrat a la ciutat segons consta en el permís de circulació d’aquest. Es paga anualment i és gestionat entre l’Ajuntament i la Direcció General de Trànsit. Disposa d’una exempció sobre els vehicles matriculats a nom de persones amb un grau de discapacitat de, com a mínim, el 33%. Així mateix, la quota a pagar de l’IVTM depèn de la potència del vehicle. La llei assigna una quota per tipus de vehicle i potència, distingint entre turismes, autobusos, camions, tractors, remolcs, ciclomotors i motocicletes. La quota fixada per la llei es pot multiplicar fins per dues a través de les Ordenances Fiscals. En relació amb la taxa d’estacionament de vehicles, el marc legal que la regula és el mateix que la taxa de terrasses: la Llei de bases de règim local i el Text refós de la Llei d’Hisendes locals; i en part està relacionada amb la utilització privativa o aprofitament especial del domini públic local. Encara que no ho pugui semblar en una primera aproximació, la mobilitat en l’entorn local, i aquestes dues figures fiscals en particular poden tenir una influència molt significativa en la igualtat de gènere en funció de com es dissenyin i s’apliquin. Tenir en compte la dimensió de gènere en el disseny de l’arquitectura fiscal pot contribuir a l’eliminació de les desigualtats entre homes i dones i, per contra, les polítiques fiscals que són cegues al gènere contribueixen a augmentar la feminització de la pobresa i la precarietat. En el cas de la mobilitat, l’anàlisi en profunditat de les seves característiques desagregades per gènere ens pot ajudar de manera significativa a dissenyar aquestes dues figures fiscals amb perspectiva de gènere. En primer lloc, podem analitzar els desplaçaments realitzats per homes i dones en diferents àmbits per a poder comparar si són similars o diferents i en què consisteixen aquestes diferències. Convé analitzar aquestes dades buscant si existeix un biaix de gènere i, per tant, una desigualtat en el nombre de desplaçaments d’homes i dones relacionats amb anar al treball, anar a la compra, portar i portar a persones al seu càrrec, acudir a una visita mèdica o a l’hospital, o per a acompanyar a altres persones. També es tindran en compte des d’una perspectiva de gènere, quants d’aquests desplaçaments estan relacionats amb gestions personals, oci, diversió, menjars o activitats esportives. En aquest sentit, caldria distingir quins desplaçaments són per a tasques de cura per a prioritzar-los o protegir-los, perquè implica que, sense complir aquestes obligacions, amb les seves consegüents exigències de transports associades, el funcionament quotidià de la societat i la vida de les persones no seria possible. Havent observat per a què ens movem homes i dones és important veure com ho fem, és a dir, quins mitjans de transport usem i comprovar si hi ha diferències significatives en l’ús del vehicle privat o públic. A pesar que cada context requereix un estudi i anàlisi adaptada a les seves necessitats concretes, actualment sabem que sí que existeixen biaixos de gènere presents en la mobilitat, per la qual cosa aplicar una perspectiva de promoció de la igualtat és un dels elements claus a l’hora de plantejar una política tributària sobre els vehicles privats. Aquests biaixos abasten des de l’aposta generalitzada per dissenys urbans amb perspectiva androcèntrica, això és, enfocats històricament a un model productiu molt concret que prioritza el trànsit de vehicles privats, ocupats per homes per a desplaçaments cap al treball o per motius d’oci. Fins a la manera en què es viu el dret a la ciutat, el dret a transitar l’espai públic i a realitzar diferents usos en els quals operen variables psicosocials que condicionen com i per a què ens movem les persones en l’espai urbà. Des de fa dècades, està demostrat estadísticament que la majoria dels desplaçaments a peu i en transport públic els realitzen dones mentre que la possibilitat d’accés a la titularitat i ús d’un vehicle privat no és democràtica i universal. Respecte a això últim, convé també reflexionar sobre si aquesta democratització seria desitjable, o, per contra, si l’actual ús del vehicle privat resulta ja en sí mateix insostenible. Una vegada més, la lectura en termes de sostenibilitat obliga a posar sobre la taula la importància de redefinir i redissenyar els models de mobilitat de les grans urbs situant la cura de la vida al centre. Això significa prioritzar, protegir i facilitar les tasques de cura i sosteniment de la vida per sobre dels interessos lucratius, capitalistes i contaminants del model actual. Per tant, mentre no es tinguin en compte els factors relatius als biaixos de gènere implícits en l’ús del transport, es pot considerar que l’Impost sobre vehicles i la taxa d’estacionament no incorporen una perspectiva de gènere perquè la seva configuració és simple i no han considerat les desigualtats existents en el seu disseny, elaboració i aplicació. En cap cas aquests tributs valoren les condicions psicosocials i les situacions personals dels subjectes passius, salvo per les excepcions relatives a les persones amb discapacitat. Tampoc tenen en compte la necessitat social de donar cobertura a la gran majoria de persones que exerceixen treballs de cures, traduint-se en l’entorpiment i obstaculització dels desplaçaments associats a aquests motius. Així i tot, cal
Accés igualitari a les escoles infantils
En un marc ideal els criteris de selecció per a accedir a les escoles infantils no serien necessaris perquè totes les persones que volguessin que les seves filles i fills acudissin a elles el tindrien garantit, sense procés de selecció. Mentrestant, en el camí que cal fer fins a arribar a aquesta situació és important que es tingui en compte, de manera central i prioritària, com i qui desenvolupa les tasques de sosteniment de la vida de la infància i quin és el nivell de càrrega de treball productiu i reproductiu que està assumint aquesta persona o aquest grup de persones. Per a això convé debatre i analitzar en profunditat les implicacions de la regulació dels preus públics de les escoles infantils des d’una mirada feminista. Les regulacions econòmiques es basen, sovint per inèrcia, en un model familiar nuclear i heteronormatiu que contempla la figura de l’home com a proveïdor i de la dona com a cuidadora. L’hegemonia d’aquest model ha quedat obsoleta atès que actualment es reconeix que l’arquitectura social és diversa i es defensa l’existència de diferents models de famílies i/o nuclis de convivència. El model patriarcal de repartiment de tasques entre homes i dones es basa en la idea binària i prescriptiva que dicta que tenim capacitats diferents i complementàries determinades pel nostre sexe. Així, la divisió sexual del treball atribueix a les dones aquelles tasques relacionades amb el sosteniment de la vida de les persones i la reproducció: cures, afectes, alimentació, higiene, salut, aprenentatge, criança, atenció completa a les situacions de dependència, el manteniment del funcionament de la llar, l’acompanyament i la gestió emocional de la família i el seu entorn, entre altres. Mentrestant, encàrrec als homes la realització de treball productiu i remunerat fora de la llar i la missió de mantenir econòmicament la família, la qual cosa es va traduir en l’assignació exclusiva de l’esfera pública als homes. Aquesta configuració social heretada i basada en estereotips de gènere, provoca una clara desigualtat d’oportunitats entre homes i dones, privilegiant als primers en tant que els eximeix de responsabilitats afectives, de cures i de sosteniment de la vida mentre que els atorga l’accés a la vida social i política que se li ve negant a les dones. Els treballs anomenats reproductius i de cures normalment no són remunerats o ho són en condicions d’extrema precarietat. Tampoc són valorats socialment i es mantenen en l’espai de l’esfera privada, que roman invisibilitzada a l’interior de les llars pel que tampoc es concreta la càrrega que impliquen aquestes tasques. Aquest fet dificulta l’autonomia de les dones, redueix el seu poder adquisitiu i les prescriu com a dependents durant tota la seva vida. Així doncs, podem dir que acabar amb el sexisme que tanca la divisió sexual del treball és un dels eixos crítics d’anàlisis per a observar la distribució de la riquesa entre la població des d’una perspectiva que promogui la igualtat de gènere. En aquest context s’emmarca l’anàlisi de les implicacions de la regulació dels preus públics de les escoles infantils. En primer lloc és necessari assenyalar que des dels diferents moviments feministes es demanda que cal treballar per a anar més enllà de les polítiques de conciliació familiar. Aquestes estan pensades per a la reducció de la jornada laboral de les persones que s’encarreguen de l’atenció i de la cura de les seves filles i fills durant l’horari laborable, i ha quedat demostrat que no basten per a desestabilitzar la divisió sexual del treball i així acabar amb les desigualtats que genera. Pel que, a més, és necessari avançar cap a un model de corresponsabilització de la cura més àmplia i que impliqui a tota la població incloses les institucions públiques. Posar la vida de les persones al centre de les polítiques públiques contribueix a trencar la divisió estricta, excloent i sexista entre les esferes pública i privada, treball productiu i reproductiu, criança i vida laboral, i altres rols de complementarietat atribuïts per sexe i que, en la pràctica, suposen una de les principals fonts de desigualtat. L’objectiu és que tota persona pugui desenvolupar els diferents àmbits de la seva vida sense haver de renunciar a els uns o els altres en funció de l’ordenació sexista de les tasques necessàries per al sosteniment i cura de la vida. Per a aconseguir-ho, cal obrir espai a models d’organització de la vida complets i multidimensionals que puguin incloure les cures, la criança, el treball remunerat, la vida social, l’oci, i la resta de dimensions d’una forma integral i compatible, trencant amb les lògiques productivistes i de reproducció social que sovint regulen la política pública en general i els preus públics en aquest cas particular. Tenint en compte que existeix una gran diversitat de tipus de famílies i d’enfocaments de les cures en les primeres etapes de la vida, una vegada que es pren la decisió, més o menys voluntària, d’accedir a les escoles infantils ens trobem amb una realitat que dista de ser la ideal en tant que continua reproduint desigualtats. Reconeixent la diversitat de casos entre els diferents municipis, en termes generals, l’actual regulació dels preus públics de les escoles infantils té mancances i limitacions que ens plantegen la necessitat de continuar avançant cap a un model de corresponsabilització de l’administració pública en el treball de cures a la infància. D’una banda, no existeixen ajudes ni bonificacions per a les persones que no opten o que queden excloses de les escoles infantils, la qual cosa limita les possibilitats de criança a un sol model i desatén a totes aquelles mares i pares que es queden fora de les llistes. Cal valorar que l’etapa de criança de 0 a 3 anys comporta un elevadíssim grau de dependència, la primera infància requereix atenció les 24 hores del dia i, en canvi, les polítiques públiques no garanteixen la possibilitat d’oferir una cura adequada. L’educació primària obligatòria comença als 6 anys. Prèviament s’imparteix l’educació infantil, de 0 a 6 anys, dividida en dos cicles que no impliquen obligatorietat. El primer cicle
L’accés universal i gratuït a l’atenció domiciliària
El servei d’atenció domiciliària (SAD) és una de les polítiques públiques destinades a les cures de les persones amb dependència intensiva, especialment utilitzat per persones majors i de suport a la seva unitat de convivència. Implica l’atenció personal i, en alguns casos, el suport a la neteja i el manteniment de la llar de persones residents derivades des dels Serveis Socials bàsics de l’ajuntament i el suport per a les persones que presenten majors dificultats en el desenvolupament de les activitats de la vida diària, dificultats d’integració social i/o que es troben en una situació d’autonomia personal reduïda. Aquest servei coexisteix amb una àmplia oferta privada que inclou opcions amb i sense ànim de lucre. Gairebé la totalitat del cost del servei públic es cobreix amb despesa pressupostària, però existeix formalment un preu públic i un debat obert sobre la pertinència del copagament del servei. El servei d’atenció domiciliària està innegablement relacionat amb la vida de moltes dones. La relació funciona en una doble direcció: d’una banda, es comprova que la gran majoria d’usuàries del servei són dones de més de 65 anys (més del 70% del total són dones) i, d’altra banda, cal visibilitzar que la gran majoria de les persones que exerceixen tasques de cures (ja sigui de manera remunerada a través d’aquest servei o altres sistemes privatitzats, o per vincle familiar) també són dones. Les tasques de cures són essencials per al manteniment de la vida i no existeix cap sistema productiu que es pugui mantenir al marge dels vincles d’interdependència entre les persones. Quan parlem de persones amb dependència sovint oblidem que totes les persones som dependents en diferents graus segons l’etapa del cicle vital, l’estat de salut i altres variables que determinen el nostre grau d’autonomia-dependència. Totes les polítiques públiques dirigides a cura de persones amb un menor grau d’autonomia (és a dir, persones que depenen d’altres persones per a cobrir un número elevat de les seves necessitats quotidianes) haurien de ser tractades des d’una doble dimensió: d’una banda, l’enfocament en la promoció de l’autonomia de la persona receptora de les cures treballant a partir de lògiques emancipadores i, per un altre, la garantia d’unes condicions mínimes i concordes amb els drets de les persones treballadores, que tindrà la persona encarregada de fer les tasques d’acompanyament i atenció. Tot això garantint sempre la dignitat de totes dues parts, tant de la persona proveïdora, com de la persona receptora dels treballs de cures. Aquest plantejament resulta de vital importància pel que fa al funcionament de les polítiques públiques d’acompanyament en situacions de dependència i, en concret, al context de l’atenció domiciliària. Així mateix, les activitats de cures que es continuen efectuant majoritàriament en família, solen fer-se per afecte, per obligació moral o per ambdues alhora. Aquesta realitat, a més de denotar un insuficient qüestionament crític davant les estructures tradicionals i de divisió sexual del treball, està suposant un valor econòmic significatiu per a les institucions i gran part de la societat. Tot això es posa de manifest quan el cost passa a cobrir-se a través d’opcions i serveis del mercat o quan el cobreix l’administració pública. És innegable que en els casos en els quals els treballs de cures es cobreixen dins de la família, col·lateralment s’està economitzant la despesa pública i s’està fent una aportació del tot significativa per a l’actual funcionament social. Generar polítiques públiques que abordin l’economia de les cures des del govern municipal i quantificar el seu cost no sols suposa un pas important per al reconeixement i la valorització de l’economia de les cures sinó que també implica la corresponsabilització dels poders públics en el sosteniment de la vida. Tot això són millores significatives, però encara cal avançar cap a un model social que tingui en compte aquest treball també quan es fa des de les unitats de convivència, incloent-hi les dades de les persones cuidadores, de manera que quedi reflectit en el sistema de comptes municipal. També en el camp de l’atenció a persones adultes amb dependència sabem que són les dones les que cuiden majoritàriament, tant de manera remunerada com no remunerada. Això suposa una desigualtat important perquè la quantitat de temps que dediquen moltes dones a les tasques de cures limita de manera directa a les seves oportunitats de desenvolupament personal i vital. Cal tenir en compte que la desigualtat de gènere continua present mentre no s’aconsegueixi la corresponsabilització dels homes en les tasques de cures. És a dir, a més d’apostar per la millora de la vida de les dones acabant amb la divisió sexual del treball i de les càrregues sexistes que suposa, un enfocament integral amb perspectiva de gènere ha de trobar la manera d’implicar els homes en les tasques de sosteniment de la vida. El concepte de corresponsabilitat integral inclou la implicació no sols dels homes sinó també de l’Estat i de les empreses. El grau de compromís dels ajuntaments en la provisió de cures i benestar repercuteix directament en la vida de les persones que fan els treballs de cures, podent contribuir a la reducció de les desigualtats que sofreixen actualment. A més, en l’àmbit dels treballs de cures que sí que es consideren remunerats, sabem que la majoria de les persones que els realitzen són dones migrants, amb les seves pròpies càrregues familiars, moltes vegades en situació irregular i travessades pels abusos i violències que tot això suposa en l’actualitat. És important entendre que fins que no s’aconsegueixi la garantia real d’unes condicions dignes per a les persones que exerceixen aquests treballs, no pot donar-se per aconseguida la igualtat. Així doncs, unes institucions públiques al servei del sosteniment digne de la vida, han de considerar la incorporació de variables més complexes per a l’anàlisi de la realitat quotidiana de les persones que sofreixen opressió en contextos d’acompliment de tasques de cures i amb això contribuir a l’elaboració de polítiques més conscients amb l’abordatge de les diferents situacions de discriminació. La realitat que dibuixen les dades sobre l’atenció domiciliària a Espanya és
La importància de l’Impost de Béns Immobles des de la igualtat de gènere
Malgrat els postulats i la propaganda de l’economia neoliberal que promouen els seus seguidors i adeptes, la fiscalitat té un paper central en les societats europees pel que fa a la redistribució de riqueses i la reducció de la desigualtat social. De fet, es podria afirmar que és un dels pilars més importants que sostenen el model de vida europeu de les últimes dècades, permetent, d’una banda, el manteniment dels drets socials i, per tant, un sistema que promou una certa igualtat d’oportunitats; i d’altra banda, la pau social i la conservació d’amplis espais de seguretat. No obstant això, la tradició de la doctrina fiscal a Europa ha obviat en massa ocasions i aspectes corregir una de les discriminacions més evidents i antigues, la desigualtat de gènere. Cal assumir que una fiscalitat que obviï les desigualtats actuals i històriques basades en el gènere no sols no és equitativa o reequilibradora sinó que tampoc serà neutral, ja que els seus efectes reprodueixen les desigualtats que impactaran de manera diferent en homes i dones. Aquest fet s’ha començat a esmenar en els últims anys de manera voluntariosa des de diverses instàncies, encara que continua sent incompleta i no prou extensa. L’àmbit local, per exemple, és un espai en el qual s’han pogut experimentar avanços interessants des del moment en el qual s’han identificat i reconegut les seves potencialitats. El canvi de plantejament comença des del primer pas d’obtenció de dades fiables en els quals basar les mesures fiscals. Per a aconseguir el seu desenvolupament és necessari disposar de dades desagregades per sexe, tal com ja marca la llei. Aquesta desagregació és obligatòria per a les estadístiques, enquestes i recollida de dades dels poders públics (d’acord amb l’article 20 de la Llei orgànica 3/2007, de 22 de març, per a la igualtat efectiva de dones i homes). No obstant això, es torna necessari incloure noves variables que permetin conèixer la complexa diversitat social actual, perquè emprar únicament la variable «sexe» resulta insuficient per a analitzar la dimensió de les desigualtats socials. Una vegada aconseguits les dades desagregades, es procedeix al disseny de les polítiques fiscals. Però abans de posar-se a això és necessari advertir que el disseny de normatives o polítiques neutrals no existeix; tampoc pel que fa a la igualtat de gènere. Les polítiques percebudes com a neutrals són sovint polítiques «cegues al gènere» perquè no estan tenint en compte els diferents rols, responsabilitats i capacitats, determinades socialment, que s’assignen a les dones i als homes. Les intervencions cegues al gènere no perceben les necessitats diferenciades dels diferents col·lectius socials ni tenen en compte les desigualtats que produeixen les normatives i polítiques sobre la vida dels homes i les dones. Per tant, un sistema fiscal amb perspectiva de gènere és aquell que té en compte durant el disseny de les seves polítiques principalment les següents idees: • Existeixen necessitats diferenciades entre homes i dones que sovint es tradueixen en un impacte diferenciat de l’aplicació d’una mateixa política. • Cal atendre les diferents necessitats amb la finalitat de visibilitzar i analitzar les possibles desigualtats i promoure la igualtat real de gènere. • Existeixen contribucions econòmiques no remunerades realitzades en l’esfera no mercantil, i realitzades majoritàriament per dones, que són fonamentals per a la producció de béns i serveis, així com per al sosteniment de la vida. Si tornem a l’exemple de la fiscalitat municipal, trobem que l’Impost de béns immobles urbans (IBI) és el principal impost propi dels municipis quant a la quantitat de recursos que s’ingressen. És un impost directe i real que recau, essencialment, sobre la propietat dels béns immobles: terrenys i edificació, i que es calcula a partir del valor cadastral de l’immoble. El valor cadastral és, aproximadament, la meitat del valor de mercat del bé immoble i és calculat per la Direcció General del Cadastre. L’IBI és un impost directe perquè recau sobre una persona física o jurídica, la persona titular del bé immoble, i no sobre una transacció o acte determinat. És real o objectiu perquè grava una renda a partir de les condicions d’un objecte, en aquest cas el valor cadastral del bé immoble, i no té en compte les circumstàncies personals del subjecte passiu contribuent. L’IBI, a més de ser cec fins ara a la desigualtat de gènere també ho és a l’acumulació. Això es deu al fet que malgrat tractar-se d’un impost objectiu que reflecteix la tinença d’immobles i, per tant, un dels elements que conformen la riquesa del subjecte passiu, no obstant això, no té en compte les condicions personals de renda o riquesa a l’hora d’establir el tipus de gravamen. És a dir, es paga el mateix percentatge independentment del número i valor de béns immobles que es tinguin en propietat. L’impost és regulat en els articles 60 a 77 de la Llei d’hisendes locals que, d’una banda, especifica els tipus de gravàmens de l’impost (general, especial, recàrrecs), i d’altra banda, estableix els tipus de bonificacions possibles. És precisament en aquest últim aspecte on el disseny de l’impost ofereix, en principi, marge per a la introducció de mesures per a corregir la desigualtat de gènere. Per a això cal plantejar-se la següent pregunta: hi ha desigualtat de gènere en la distribució dels béns immobles? Respondre a aquesta pregunta primer requereix conèixer la distribució entre dones i homes de les propietats en relació al seu valor per a veure quin és el tipus d’habitatge de la qual són titulars i observar si existeixen diferències substancials. Per a completar l’anàlisi s’ha de creuar aquesta informació amb el nombre de persones que cohabiten la llar, el seu gènere i el seu grau d’autonomia/dependència, per a valorar les condicions de vida i el repartiment dels treballs dins de la llar. Amb l’objectiu que no s’exclogui a ningú en el disseny de l’impost amb perspectiva de gènere, ens hem de preguntar quines persones quedarien fora del concepte d’unitat familiar, revisar si el concepte de família que s’està tenint en compte ha quedat o no obsolet o, fins
Claus per a l’anàlisi amb perspectiva de gènere del model fiscal
La política fiscal és el principal instrument de l’Estat per a distribuir la riquesa entre la ciutadania d’un país. L’arquitectura específica de cada sistema fiscal és molt rellevant des de diferents punts de vista per a la seva pròpia sostenibilitat, entre ells, des de la perspectiva de gènere. En aquest sentit, la política fiscal no pot ser cega a les desigualtats de gènere, doncs, en tot cas, o les fomenta o les redueix. Tant és així, que tenir en compte l’impacte de gènere del disseny fiscal pot contribuir a l’eliminació de les desigualtats entre homes i dones o, per contra, pot contribuir a reforçar les normes socials que reprodueixen la discriminació i la precarietat que sofreixen les dones. Per tant, tota estructura fiscal sòlida exigeix un disseny estratègic en clau d’igualtat a més del deure de secundar-se en polítiques públiques que preparin el terreny per a aquests avanços. Cal esmentar també que tant la UE com l’Estat espanyol estan obligats a l’aplicació del principi d’igualtat entre homes i dones així com a incloure la perspectiva de gènere amb un enfocament transversal, a través del Tractat d’Amsterdam, la Constitució espanyola i la Llei orgànica 3/2007 per a la Igualtat efectiva entre Dones i Homes, respectivament. Des de finals del segle passat es distingeix entre biaixos de gènere explícits i biaixos de gènere implícits, la qual cosa ha pres forma jurídica en els conceptes de discriminació directa i discriminació indirecta per raó de gènere. Els biaixos de gènere explícits (o discriminació directa) es troben en les lleis i regulacions que tracten de mode diferent de dones i a homes, generant desigualtat en detriment de les dones. Actualment, en la majoria dels països occidentals existeix legislació sobre aquest tema que permet denunciar els biaixos de gènere explícits en molts dels àmbits en els quals es produeixen. D’altra banda, els biaixos de gènere implícits (o discriminació indirecta) es produeixen quan les lleis i regulacions tendeixen a produir diferents implicacions per a dones que per a homes que, alhora, són generadores de major desigualtat. Identificar els biaixos de gènere implícits resulta molt més difícil perquè això implica, en gran manera, judicis de valor sobre què es considera desitjable social i econòmicament. Amb tot i això, la legislació espanyola preveu l’elaboració d’informes d’impacte de gènere de totes les seves normatives, per a poder identificar quins biaixos implícits o formes de discriminació indirecta puguin estar-se produint a partir de les mateixes i intentar evitar la seva reproducció. En aquest marc, l’anàlisi dels impostos des de la perspectiva de gènere implica examinar els possibles biaixos de gènere presents tant en el seu disseny legal com en la seva aplicació. Per a això és crucial tenir en compte, per a començar, els principals eixos de desigualtat de gènere que persisteixen en la nostra societat: (1) La BRETXA DE GÈNERE RETRIBUTIVA, que és la diferència mitjana en els salaris entre homes i dones, on les dones generalment guanyen menys que els homes per treballs d’igual valor o responsabilitat, la qual cosa suposa una desigualtat en la posició econòmica d’homes i dones tant en el mercat de treball com en l’àmbit privat; (2) el CONFINAMENT A LES CURES, que és la perpètua i exclusiva atribució a les dones de les tasques de cures i d’afectes juntament amb els treballs domèstics. A més, a pesar que l’acompliment dels treballs de cures és crucial per al funcionament de la societat, aquests no es troben prou valorats i reconeguts, ni econòmica, ni política ni socialment. Tots dos fenòmens són producte dels preceptes patriarcals encara existents en la societat espanyola i la conseqüència de la qual és un repartiment desigual de rols i funcions atribuïts a homes i dones de manera sexista. Què analitzem des d’aquesta perspectiva? L’anàlisi que fem sota aquesta perspectiva cerca determinar: En primer lloc, si existeix o no desigualtat de gènere en la distribució de la càrrega dels impostos. Analitzar l’estructura tributària i determinar d’on provenen els recursos és crucial per a assegurar que un increment dels recursos no recaigui injustament sobre les persones que menys tenen. Així, per a examinar com està afectant la càrrega tributària en l’impost sobre la renda, serà important determinar si es grava més als qui més tenen i, per tant, menys als qui menys tenen, i identificar les desigualtats de gènere presents en el cas del nostre model. Respecte als impostos indirectes és important conèixer quin tipus de productes i serveis estan gravats amb aquest impost, quin tipus impositiu s’aplica i quins productes estan exempts, a més d’observar com interactua aquesta estructura amb els estereotips i rols sexistes de gènere per a determinar de quines maneres pot ajudar a superar-los i de quines maneres els pot estar fomentant. En segon lloc, quin tipus de relacions de gènere promouen. Així mateix, per a garantir una estructura fiscal igualitària, els poders públics tenen l’obligació i la responsabilitat d’identificar i extreure el sexisme de les seves polítiques i normatives. Per a això és clau identificar si s’està incorrent a reproduir la subordinació de gènere en favor dels homes a través de fomentar models patriarcals d’organització social que releguin a les dones a la dependència econòmica i a l’acompliment exclusiu dels treballs associats a l’àmbit de les cures. Principals reformes tributàries Des dels anys 90 es van identificant una sèrie de tendències globals en les reformes tributàries que es poden resumir en: − Reformes a l’impost sobre la renda personal per a eixamplar les seves bases i reduir els tipus marginals més alts − Reducció dels impostos a les empreses amb els beneficis més alts − Increments impositius concentrats en l’IVA − Reducció dels impostos al comerç a través d’un aplanament de l’estructura d’impostos i eliminació de la discriminació contra béns importats, en impostos tant directes com indirectes. En el cas espanyol, el sistema impositiu té dos pilars per a la recaptació: un impost directe a les rendes -fonamentalment del treball-, l’Impost de la Renda de les Persones Físiques (IRPF), i un impost indirecte, al consum: l’Impost sobre
El tortuós camí de la desturistificación
En els últims mesos, els moviments veïnals de diferents punts del país han portat al debat públic la necessitat de replantejar de manera estructural el sector turístic en les seves zones. Adverteixen que en aquests llocs (i potser en uns altres també) s’ha superat la capacitat de càrrega a causa de l’incessant creixement de l’activitat turística i les seves conseqüències. Entre elles es troben la deterioració ambiental i l’augment de la contaminació, les aglomeracions freqüents i en alguns casos perilloses, l’empitjorament de serveis públics com el transport, l’encariment de la vida comuna, el desplaçament de la població local, les dificultats que les persones treballadores troben per a viure relativament prop del seu lloc de treball quotidià, l’especulació amb l’habitatge, i la pèrdua de la identitat cultural local. La inèrcia del monocultiu turístic Encara que potser per al gran públic es tracta d’una novetat, es porta alertant d’aquest problema des de diferents col·lectius i agents socials des de fa anys gràcies a les dades recollides en altres emplaçaments on el procés de turistificación ha avançat amb anterioritat. A causa d’aquestes dades i a les reflexions, anàlisis i publicacions des de les ciències socials, alguns responsables polítics han intentat aportar solucions des de l’àmbit de la política pública per a evitar els efectes més greus del monocultiu turístic i, en alguns casos, per a intentar revertir-lo, amb resultats dispars. És necessari reconèixer en primer lloc, que els incentius que tenen els i les responsables polítics no són especialment favorables per a dur a terme aquesta tasca. Perquè, malgrat el mandat institucional que han de complir quant a representar els interessos de la seva població, i malgrat les protestes socials hagudes en les seves diferents formes, semblen tenir més pes els factors significatius que incentiven en sentit contrari. Com a resultat veiem que la tendència general és romandre de la mateixa manera que fins al moment, és a dir, no fer res que alteri el mecanisme turistificador. Es podria dir que el major incentiu perquè res canviï és que els canvis en general, i aquest en particular, comporten un gran desgast i són complexos. Això és degut a les inèrcies, a les dificultats tècniques i a les relacions de poder establertes. Entre les dificultats tècniques es podria destacar una que, malgrat la seva importància, sovint s’obvia, que és la impossibilitat de substituir el monocultiu turístic per una altra activitat (o activitats) mantenint els principals indicadors en termes similars. Igual que qualsevol altra activitat depredadora el turisme extreu «actius» (platges i altres espais naturals, monuments, clima, arquitectura, població formada i cuidada, infraestructures públiques, etc.) de manera gratuïta i els processa generant retorn econòmic (que en molts casos no reverteix en la zona, ni tan sols a la seva classe capitalista) i externalitats generalment negatives (com les enumerades al principi del text: deterioració ambiental i augment de la contaminació, aglomeracions, empitjorament de serveis públics, encariment de la vida comuna, desplaçament de la població local, dificultats que les persones treballadores troben per a viure prop del seu lloc de treball quotidià, especulació amb l’habitatge, pèrdua de la identitat cultural local). A més, quan s’arriba a la fase en la qual s’ha consolidat el monocultiu d’una activitat com aquesta, s’han dinamitat massa ponts per a tornar a considerar-la una activitat més dins d’un ventall d’activitats econòmiques que desenvolupar. El procés turistificador avança aconseguint la fase de monocultiu socioeconòmic i, una vegada allí, continua avançant en la seva depredació de l’entorn i la societat sobre els quals s’assenteixi. Entre els indicadors que tendeixen a assenyalar de manera inequívoca que el monocultiu turístic s’ha establert es troben els següents: la població censada disminueix; la renda familiar disponible augmenta a causa de l’expulsió de les classes menys riques per la pujada de preus generalitzada i de l’habitatge en particular; la superfície dedicada al turisme i a l’hostaleria augmenta en relació a altres activitats econòmiques, com la indústria i l’educació; la saturació d’aquesta mena d’activitat avança colonitzant cada vegada més zones de la ciutat; la proliferació d’habitatges per a ús turístic s’estén exponencialment davant l’absència de mecanismes de control efectius; els comerços comunament dirigits a la població local, com els d’alimentació, viren la seva oferta cap al turista, desapareixent els de productes frescos com a peixateries, carnisseries i fruiteries. A més, es comencen a detectar fenòmens incomprensibles a simple vista, com el tancament de comerços (baixada de persiana) en les zones més massificades o els seus voltants perquè s’utilitzen com a magatzem d’altres locals (d’hostaleria, fonamentalment) l’activitat de la qual no pot desenvolupar-se de la manera desitjada a causa de la gran demanda a la qual se’ls sotmet i les seves necessitats de rotació de producte. Això comporta també el creixement de la sensació d’inseguretat i/o risc en aquestes zones. En aquestes condicions, un retorn econòmic de les mateixes característiques sense incórrer en greus externalitats no és possible. És a dir, substituir aquesta activitat de monocultiu per una altra solament es podria fer assumint la mateixa (o major) quantitat d’externalitats negatives. Les externalitats negatives podrien trobar-se en dos grans grups: les que queden fora de la legalitat, o aquelles que posessin en risc greu la pròpia supervivència del negoci en el curt termini (com les de caràcter ambiental o social que interrompessin considerablement el flux de capital). De fet, en bona part l’expansió d’aquest monocultiu procedeix de la percepció que aquest té major rendibilitat que la resta d’activitats i és legítim oferir facilitats al seu desenvolupament. Els mecanismes que faciliten el seu desenvolupament per sobre d’altres opcions socioeconòmiques també formen part de la pròpia estructura institucional (pública i privada) del monocultiu turístic, la qual cosa augmenta la percepció de la seva gran rendibilitat i de la no necessitat d’altres activitats no relacionades amb ell. Per tant, com més avança el procés d’aprofundiment del monocultiu, més creix la impossibilitat de substituir-lo per una altra activitat sostenible en termes econòmics, ambientals i socials. D’una banda, l’imaginari col·lectiu i institucional s’allunya cada vegada més d’aquesta possibilitat. I d’altra banda, en termes materials, la
Qualificació verda dels Pressupostos Generals de l’Estat
L’anàlisi de la metodologia utilitzada pel Govern per a establir el grau d’alineament dels Pressupostos Generals de l’Estat amb la transició ecològica ofereix un ampli marge per a la millora. Les modificacions proposades en l’informe es dirigeixen a solucionar les dues grans febleses detectades en l’anàlisi metodològica: Descarregar informe