Petrodòlar 2.0
Henry Kissinger va viatjar a Riad (l’Aràbia Saudita) en 1974 per a presentar a la família reial saudita una proposta que pogués alleujar els problemes financers derivats de la crisi del petroli, la guerra de Vietnam i l’abandó del patró oro, amb la finalitat d’evitar una pèrdua significativa del seu poder econòmic i influència a nivell mundial. L’acord amb la Casa de Saud va ser el següent: a canvi d’equipament militar avançat i formació, juntament amb garanties de seguretat, l’Aràbia Saudita utilitzaria exclusivament dòlars estatunidencs per a la fixació de preus i la venda de petroli[1]. Altres països de l’OPEP van seguir el seu exemple en 1975, encara que no van obtenir el mateix acord que l’Aràbia Saudita. Atès que pràcticament tothom importava petroli de l’OPEP, tothom necessitava ara dòlars. Això va restablir la demanda del dòlar en els mercats de divises. Això va reforçar el domini del dòlar com a moneda de reserva mundial. El dòlar ja no estava recolzat per l’or, sinó pel «patró oro negre». A partir d’aquest moment, el món va haver de fer-se amb dòlars per a poder comprar petroli. La forma més fàcil de tenir dòlars era comprar deute públic estatunidenc. Això va possibilitar en les següents dècades la creació d’un sistema financer global dependent dels interessos estatunidencs. Un món en transformació Gràcies al petrodòlar, els Estats Units ha creat un sistema de control geopolític sense precedents en la història. Encara que actualment els dòlars es creen principalment en el si del sistema financer privat i no a través de la Reserva Federal, el sistema que vincula el dòlar al comerç del petroli manté un marc de control geopolític. El món ha demandat dòlars durant dècades perquè els necessita per a comprar petroli, la qual cosa atorga al sistema financer estatunidenc una influència molt important, ja sigui a través de sancions quan les transaccions passin per bancs corresponsals de Nova York (el sistema de compensació XIPS) o mitjançant altres mecanismes del sector privat. Aquest ha estat el marc principal del sistema durant 50 anys, però recentment alguna cosa ha canviat. El canvi va començar amb l’auge de l’anomenat Sud Global en l’escena geopolítica, al mateix temps que els mecanismes de control vinculats al dòlar s’estaven convertint en una camisa de força excessivament opressiva per a les seves sobiranies nacionals. En aquest sentit, observem dues tendències clau cap a l’alliberament: el comerç de petroli en monedes distintes del dòlar i la retirada del sistema de pagaments SWIFT. No va ser la primera mesura, però sens dubte va ser una de les més significatives: l’Aràbia Saudita va decidir no renovar aquest acord del petrodòlar quan expirés el 9 de juny de 2024. Això va permetre a l’Aràbia Saudita començar a vendre petroli en monedes distintes del dòlar estatunidenc, la qual cosa podria afeblir el domini del dòlar si això suposa el primer pas de la creació d’un sistema que substitueixi al mercat que ha estat sostenint el dòlar. La creació del BRICS com a fòrum de col·laboració entre els països del Sud Global representa un contrapès simbòlic i pràctic al domini estatunidenc, tal com demostra el seu nou sistema de pagaments. En intentar eludir el sistema de pagaments SWIFT, controlat pels Estats Units, aquests països també eviten les creixents sancions econòmiques imposades a les nacions que no s’alineen amb els interessos estatunidencs. Encara que BRICS Pay segueix en fase de desenvolupament i encara no és plenament operatiu, forma part d’un esforç estratègic més ampli per a reduir la dependència del dòlar estatunidenc, reforçar la sobirania financera i crear una infraestructura de pagaments global alternativa al marge dels sistemes controlats per Occident[2]. La geopolítica a tota velocitat En els últims anys, i especialment en els últims mesos, els EUA ha dut a terme una sèrie de mesures que poden interpretar-se com un intent de mantenir el seu domini sobre el mercat energètic, al mateix temps que preserva el paper internacional del dòlar i redueix els riscos de la seva pèrdua gradual de l’estatus de moneda de reserva. Aquesta estratègia es basa en una triple forma de control: En realitat, l’enfocament actual dels EUA no difereix molt de l’històric «sistema del petrodòlar». Les dues primeres mesures de control es refereixen a l’aspecte físic del «concepte del petrodòlar», mentre que la tercera pertany a la seva dimensió monetària. No obstant això, potser el nou en aquest cas resideix, d’una banda, en el grau d’agressivitat mostrat —una cosa nova per a la nostra generació— i, per un altre, en algunes de les tàctiques específiques emprades, com les destinades a controlar les rutes de trànsit. Quant a això últim, cal assenyalar que això podria posar en perill la llibertat de navegació en les mars, un principi garantit en gran manera per l’Armada dels Estats Units i que s’ha donat per descomptat en el sistema econòmic mundial durant moltes dècades. Control sobre els jaciments petrolífers Els orígens del petrodòlar van ajudar als Estats Units a exercir influència sobre una gran part dels jaciments petrolífers d’Àsia Occidental. La posterior creació en 1981 del Consell de Cooperació del Golf (CCG) entre els països del golf Pèrsic —Aràbia Saudita, Kuwait, Bahrain, Unió dels Emirats Àrabs, Catar i Oman— va reforçar encara més la influència estatunidenca a la regió, que compta amb la major concentració de recursos de combustibles fòssils. Aquí, l’administració estatunidenca ha intervingut repetidament: ha lliurat dues guerres a l’Iraq en les últimes dècades; a l’Iran, va instal·lar al Sha a mitjan segle XX, va instigar la guerra liderada per l’Iraq de Sadam Husein contra l’Iran en la dècada de 1980 després de la Revolució Islàmica, ha imposat sancions econòmiques al país durant anys i recentment l’ha atacat juntament amb Israel amb el permís de la majoria dels membres del CCG. L’any passat, els Estats Units va iniciar un bloqueig contra Veneçuela, el país amb les majors reserves provades de petroli. A principis de 2026, va dur a terme una invasió del país i va segrestar el seu president amb la intenció declarada
Desenvolupament de les comunitats energétiques a Espanya
Generalment, en el desenvolupament de nous models econòmic-empresarials els primers projectes són impulsats per aquells actors que concentren una quantitat suficient d’elements que els concedeixen un cert avantatge enfront de la resta. Aquests elements avantatjosos solen agrupar-se en capital econòmic, coneixement tècnic i infraestructures públiques.En termes territorials, aquest fenomen concedeix més possibilitats de desenvolupament a unes zones respecte a altres en la mesura en què unes tenen més facilitat d’accés a la combinació suficient d’aquests elements avantatjosos. El capital social és la suma dels recursos reals i potencials, materials o immaterials, d’una comunitat determinada, que poden mobilitzar-se entre els diferents actors que la conformen, ja siguin aquests individuals o col·lectius, públics o privats. El desenvolupament de les comunitats energètiques dependrà en bona part del resultat de la combinació que es doni entre la intensitat de capital social i l’accessibilitat a recursos energètics renovables en cada cas. Categories de territoris en funció de la intensitat de capital social El resultat de la caracterització del territori en funció de la intensitat de capital social ofereix la possibilitat de classificar les comunitats energètiques d’un mode més complex. Tipus de comunitats energètiques Descarregar informe
Cap a la institucionalització de la col·laboració públic-comunitària en l’àmbit energètic
De l’energia en depenen els complexos processos econòmics contemporanis que permeten el sosteniment material i simbòlic de les persones. És un recurs de primeríssima necessitat i això fa que estigui fortament relacionat amb el poder i el conflicte. L’accés a l’energia i el seu control ha estat històricament una qüestió política fonamental. El desenvolupament de les nostres economies fòssils ha donant lloc a la preponderància d’esquemes de propietat de l’energia (públics i privats) coherents amb la visió liberal de la propietat (exclusiva i excloent) i amb la dinàmica de despossessió pròpia del capitalisme. Però la transició energètica cap les renovables contribueix a experimentar formes alternatives a les tradicionals propietat pública (estatal) i privada de l’energia. Això és gràcies al fet que en aquest impàs agafa rellevància l’energia elèctrica renovable, que permet la implicació d’una àmplia diversitat d’actors: des de grans grups financers passant per PIMES de diferent naturalesa jurídica (incloent empreses de l’economia social i solidària), organismes públics d’àmbit local o regional o fins i tot la ciutadania. No obstant això, el fet que l’energia sigui un element tan absolutament estratègic per a un país fa que estigui altament intervinguda pels Estats i per organismes supraestatals com la Unió Europea, fonamentalment per garantir la seguretat de subministrament en un marc de competitivitat econòmica internacional i de crisi energètica i climàtica global. La intervenció passa principalment per un elevadíssim grau de regulació i per la participació en titularitats en el sector energètic global, ja sigui a través de l’adquisició d’actius o a través d’empreses de propietat estatal, especialment en el sector elèctric. Segons l’informe State-Owned Enterprises and the Low-Carbon Transition publicat per l’OCDE (2018), 31 de les 51 elèctriques més grans del món tenen una participació pública majoritària, sent la majoria xineses i russes. Pel que fa a l’entorn europeu, l’anomenat «consens neoliberal» del darrer quart de segle XX va fer retrocedir el pes estatal en l’empresariat elèctric i per això avui només destaquen la sueca Vattenfall, totalment pública, la francesa EDF (el 85% propietat de l’Estat francès) i, en segon terme, la francesa ENGIE i la italiana ENEL, amb una participació minoritària dels seus Estats (del 33% i el 24%, respectivament). Per altra banda, també és cert que per la pròpia naturalesa de l’energia es fa indispensable la intervenció pública. Si ens centrem en l’electricitat, cal subratllar que, a diferència dels hidrocarburs, una vegada generada circula per les xarxes sense -o amb escassíssima- possibilitat de ser emmagatzemada. Aquest detall clau condiciona la seva gestió perquè requereix una coordinació precisa per equiparar en cada moment oferta i demanda. Per fer-ho cal a més tenir en compte els condicionants que imposen les diferents tecnologies o processos de generació: des de la seva capacitat per regular la producció (per exemple, una central nuclear no pot aturar-se de cop o la producció d’un aerogenerador varia en funció del vent que bufi) fins a la seva ubicació geogràfica (la distància entre el punt de generació i el punt d’ús). Tampoc cal oblidar la gestió de la connectivitat internacional de la xarxa amb països veïns. En resum, aquestes qüestions no poden obviar-se a l’hora de discutir models possibles -i desitjables- de propietat de l’energia. L’energètic, és un recurs difícilment equiparable a qualsevol altre i la no intervenció pública és inexcusable per a adaptar-se a les seves peculiaritats. La propietat de l’energia a l’Estat espanyol Abans de continuar, cal remarcar que, segons com es miri, posar en relació propietat i energia no significa únicament abordar la qüestió de la possessió de títols jurídicament segellats en el sector energètic. Des d’una perspectiva republicana, parlar de propietat és parlar de l’accés al conjunt de recursos materials i immaterials considerats rellevants -de naturalesa i quantitat contingents a cada context espaitemporal- per garantir a les persones una sustentació digne. La funció social de la propietat té a veure en permetre a les persones viure una vida amb una independència socioeconòmica. S’assumeix també que les úniques interdependències amb els altres siguin les que estiguin absents d’interferències arbitràries. Així, la propietat també ve definida pel dret de controlar aquests recursos d’existència. Ningú dubte que l’energia -i més l’electricitat en l’actual transició- està dins aquesta categoria de recursos d’existència i que es necessiten els poders públics per garantir-ne el dret. Ara bé, la ciutadania ha de disposar dels mecanismes per controlar aquests poders públics. Per una banda, perquè no permetin que determinats actors privats interfereixin arbitràriament sobre uns altres, donant lloc a relacions de dependència; i per l’altra, perquè no alimentin pràctiques amiguistes o clientelars que desemboquin en lògiques oligàrquiques i despòtiques. Fent una repassada al cas espanyol, podem concloure que el model de propietat de l’energia està lluny de complir la seva funció social: per un cantó, la regulació no confereix a l’electricitat la definició de bé essencial sota una visió d’accessibilitat universal, i per l’altre, l’estructura de drets de propietat sobre les infraestructures energètiques està controlada per un petit i poderós bloc d’empreses privades. Com que l’accessibilitat a l’electricitat no està garantida de forma ex ante, el que sí trobem a Espanya són mesures correctores ex post, el nivell d’efectivitat de les quals per universalitzar l’accés raonable és discutible: bo social, Llei 24/2015 contra talls, ajudes d’emergència, serveis d’assessorament sobre drets, generació i optimització de consums, incentius fiscals o subvencions a les renovables, o comercialització municipal. Aquestes mesures no ataquen un problema que és estructural i està relacionat amb l’ordenament jurídic. Més enllà de la intervenció pública ex post, és just recordar que hi ha iniciatives privades l’acció de les quals no està orientada a lucre i que ofereixen un servei de comercialització amb certs tints de servei públic ja que anteposen la cobertura de necessitats energètiques dels seus associats o clients a l’obtenció de rendibilitats. És el cas de les cooperatives energètiques, entre les quals destaca Som Energia. En el seu cas, també és un actor que promou i facilita la participació popular en projectes de generació renovable així com una cultura energètica basada en els valors de la sostenibilitat,
ESG: una estratègia per enfrontar la transició industrial verda
El model ESG pot jugar un paper molt important en trobar respostes als grans dilemes ambientals de la nostra època. La mobilització de les estructures socioeconòmiques per a una transició ecològica responsable requereix instruments financers que l’agilitzin i permetin que la transició arribi als llocs que més ho necessiten. L’enfocament ESG va sorgir com un sistema d’avaluació de pràctiques empresarials en els àmbits mediambientals, socials i de govern (ESG) promogut per inversors activistes preocupats per l’impacte de les seves inversions. Ara evoluciona ràpidament, ja que el canvi climàtic genera pressió pública perquè actuïn l’administració pública i el sector privat. De fet, les qüestions mediambientals, socials i de governança (ESG) estan passant ràpidament del camp de la inversió d’impacte a la pràctica convencional d’inversions, ja que els riscos climàtics es fan cada cop més evidents. Els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS), sovint s’argumenta a l’entorn de la inversió institucional, podrien proporcionar un marc ESG general per a les inversions sostenibles. La proliferació de proveïdors ESG reflecteix la importància creixent dels riscos ambientals per als inversors institucionals. En efecte, l’E (d’Environmental, ambiental en anglès) és la protagonista en l’estructura d’incentius. Els inversors s’enfronten ara a amenaces d’accions legals per no haver-se protegit contra el risc climàtic, tant el risc físic que els esdeveniments climàtics afectessin el rendiment de la seva activitat, com els riscos de la transició relacionats amb que la regulació climàtica pugui reduir la rendibilitat o augmentar l’exposició a problemes d’estabilitat financera. Per altra banda, s’estima que els plans nacionals per enfrontar la transició ecològica poden generar de manera col·lectiva oportunitats valorades en desenes de bilions de dòlars en inversions intel·ligents a tot el món. Inicialment, les dades d’ESG s’utilitzaven només per a recopilar les valoracions d’empreses i per animar-les a implicar-se més sistemàticament en l’aplicació d’ESG. Més recentment, diverses agències d’avaluació han començat a proporcionar qualificacions ESG als països, de manera que es poden aplicar a les obligacions governamentals. Les classificacions ESG per administracions públiques impliquen el control de les regles, les lleis i les polítiques que promouen o impedeixen la sostenibilitat, proporcionant una escala de qualificació equivalent a l’oferida per l’Agència Aequum ESG que va des d’A + (molt bon rendiment a la majoria de les novetats d’ESG) fins a D (baix rendiment). L’Agència Aequum ESG ofereix sistemes de qualificació, no només per a empreses, sinó també per a l’administració pública a l’Estat, de cara a prestar un servei que li serveixi per afrontar amb garanties el repte de la transició verda. S. Cutillas