Criteris ESG per condicionar la recuperació de la UE
En el context de la crisi de Covid-19, és molt previsible que els estats membres europeus gastin i inverteixin grans sumes de diners públics. Part d’aquests diners es destinaran a enfortir els sistemes de salut i protecció social, i l’altra part es farà servir per a donar suport a la recuperació social i econòmica. De fet, tant la UE com els seus països membres han començat a elaborar els seus plans de recuperació, que s’aplicaran per fases a mesura que es relaxi el bloqueig. L’ús de la condicionalitat en la crisi de Covid-19En relació amb la protecció social dels grups més vulnerables afectats pel confinament i que es podrien veure afectats per la reducció previsible de l’activitat en etapes posteriors, en alguns països (per exemple, Espanya) s’estan considerant ingressos bàsics temporals. La dita provisió d’ingressos tindrà un triple objectiu: primer, garantir condicions materials de vida; segon, evitar la propagació de la pandèmia a l’reduir la pressió per sortir de casa buscant mitjans de subsistència; i tercer, sostenir el consum intern. L’accés a aquest ingrés bàsic està subjecte a una sèrie de condicions com: ser part de la població activa, el nivell i el període de pèrdua d’ingressos, la riquesa personal, l’estructura familiar i altres variables socials.La condicionalitat també es vincula a l’ajuda a les empreses que s’enfronten a una reducció de la seva activitat. A Canadà[1], Dinamarca, França i Polònia[2], per exemple, a les empreses registrades en paradisos fiscals no se’ls permetrà accedir a l’ajuda pública que s’atorga per protegir el subministrament de béns i serveis a nivell nacional, protegir llocs de treball i mantenir ingressos fiscals.A Portugal, encara que fins ara no s’ha presentat cap mesura concreta, tant el govern com l’oposició han argumentat públicament que els bancs no haurien d’obtenir guanys durant els anys 2020 i 2021, i que haurien d’augmentar la provisió de crèdit per donar suport a l’economia a canvi dels rescats que van rebre després de 2008.Aquest últim cas apunta el biaix principal de les polítiques de recuperació després de 2008, que va ser el d’ometre la condicionalitat en la transferència de diners públics a agents «massa grans per fer fallida» (corporacions financeres, d’assegurances i immobiliàries, FIRE en les seves sigles en anglès). Els preus dels actius de el sector FIRE es van tranquil·litzar a través del nou endeutament assumit pels estats i les llars, que va imposar poques o cap restricció relacionada amb la responsabilitat social, ambiental o de govern. Això ha tingut un gran impacte negatiu en forma de desigualtat, crisis ambientals, corrupció, falta de transparència i control públic, i al seu torn, un gran mal a la legitimitat democràtica. Condicionalitat basada en criteris ESGEn un escenari de -3.8% de l’PIB a la UE en el primer trimestre del 2020, els governs haurien d’intentar reactivar el subministrament de béns i serveis, evitar la destrucció de el teixit productiu i establir les bases per a un nou model de producció més resistent. Les conseqüències d’aquesta crisi afavoriran la relocalització i reindustrialització de les economies europees per reduir la dependència de les cadenes de subministrament mundials, especialment en els sectors més sensibles per a la seguretat interna (salut, aliments, energia, etc.).Com es va esmentar anteriorment, en general, els estats-nació començaran a aplicar la condicionalitat a la concessió o l’ús de diners públics de manera generalitzada dins de les seves fronteres, ja sigui en la provisió d’ingressos directes a la població o altres tipus diferents de ajuda a empreses i bancs. Les sumes d’aquesta despesa seran molt altes, per la qual cosa ha de ser alt el grau de responsabilitat exigit als agents que reben aquests diners, especialment els més poderosos. La responsabilitat no només s’ha d’exigir com una condició a curt termini fins que s’hagi superat la crisi, sinó com un conjunt permanent de condicions que permetin la generació de models de producció-consum més resilients i sostenibles.En els últims anys, els criteris de responsabilitat ambiental, social i de governança (ESG) s’han convertit en part de l’vocabulari habitual dels inversors institucionals, tant públics com privats. L’enfocament ESG és un sistema d’avaluació de l’impacte de les pràctiques empresarials des d’una perspectiva ambiental, social i de governança (ESG). Ekona, en base a aquestes premisses generals, ha desenvolupat un sistema de Certificació ESG que apunta a l’economia real, inclòs el sistema de les pimes. El seu objectiu és avaluar el compromís amb la responsabilitat de les empreses. La certificació proporciona un mesurament objectiu d’un conjunt representatiu de variables associades a les àrees ambiental, social i de govern de les empreses, que produeix un indicador compost. Aquest model permet, d’una banda, mesurar l’acompliment actual en responsabilitat ESG, i d’altra banda, la detecció de possibilitats de desenvolupament estratègic pel que fa a la responsabilitat ESG. L’avantatge d’aquest model en comparació amb els informes autodeclaratius de responsabilitat social corporativa (RSC) rau en la seva mesura objectiva i l’absència de conflictes d’interessos.Com es mostra a la Figura, aquest model permet als proveïdors de fons públics i privats identificar empreses responsables a través de la qualificació obtinguda en el procés de certificació. Amb aquesta informació, les administracions públiques poden adreçar el seu esforç a través de la contractació pública o una altra ajuda, el que els col·loca en una posició d’influència molt avantatjosa per millorar la responsabilitat de l’economia[3]. Figura. Model de Certificació ESG Font: elaboración pròpia Precisament en el període anterior a la crisi de Covid-19, l’ús dels criteris ESG estava creixent ràpidament, ja que el canvi climàtic estava generant pressió pública perquè les administracions públiques i el sector privat actuessin en conseqüència. De fet, les qüestions ESG estan passant ràpidament de el camp de la inversió d’impacte a la pràctica convencional d’inversió, a mesura que els riscos climàtics es tornen cada vegada més evidents. Actualment, el mercat d’inversió responsable global té una mida de diversos milers de milions d’euros, i està creixent a una taxa anual de dos dígits, tot i que fins ara s’ha centrat en les grans empreses en lloc de les petites i mitjanes empreses, que encara no
Sobre fortalesa i feblesa, sobre arrogància i ignorància
Expliquem el mite que una economia excedentària és bona i una economia deficitària és dolenta. La zona euro funcionarà només si els països amb dèficit (Sud) poden manllevar per a mantenir el comerç dels països amb excedents (Nord). És estúpid i arrogant pensar el contrari. Som els forts, els altres són els febles. El mantra holandès-alemany no sols és arrogant, a més és estúpid. Qui ho pronuncia només mostra que no té la més mínima idea de cooperació entre les nacions. «On hi ha necessitat, la insensatesa es converteix en saviesa», va dir una vegada Niccolò Machiavelli, i tenia raó. En temps de necessitat, mostra qui és el fill d’amb bon cor, en qui es pot confiar i en qui no es pot confiar. També mostra qui té la capacitat intel·lectual de saltar sobre la seva pròpia ombra i qüestionar els seus propis dogmes. Alemanya, els Països Baixos i Àustria només estan demostrant que no tenen aquesta ximpleria que es converteix en saviesa. I això tindrà conseqüències nefastes. Per a saber exactament de què parlem, només ha d’escoltar l’entrevista que el Ministre Federal d’Economia, Peter Altmaier, li va donar a Deutschlandfunk el dijous 9 d’abril. En ella deixa clar novament que només aquells a Europa «que realment han fet un esforç en els últims anys” ara poden tenir l’oportunitat de manllevar els diners que necessiten per a combatre la crisi del Covid-19 sense cap problema i sense cap recàrrec d’interessos. Altmaier va dir literalment: “L’estat … tots som part d’ell. Però junts, en adherir-nos al fre del deute, en consolidar les finances públiques en els últims anys, hem creat les condicions per a poder tenir diners a la nostra disposició ara, perquè puguem augmentar temporalment la despesa governamental de manera significativa a fi de salvar empreses, per a salvar ocupacions, per a salvar la prosperitat d’aquest país”. El que, per contra, només pot significar que «els altres», que no han fet exactament això, no poden disposar de diners perquè no ho tenen. No han creat les condicions per a salvar la seva economia. I els mitjans alemanys, com no podia ser d’una altra manera, s’han pujat a aquest carro del govern. En un programa especial de la cadena de televisió estatal alemanya ZDF aquesta setmana passada, es va parlar repetidament dels països «més febles» del Sud i els «econòmicament forts» del Nord, que se suposa que són responsables dels febles. ntv va tenir la descaradura de parlar sobre els «addictes al crèdit» del sud. Però també DIE ZEIT va dir que els països mantinguts a flotació pel BCE podrien «caure en fallida» si les taxes d’interès no romanen permanentment baixes. La lògica feble de allò «fort» «Feble» i «fort» semblen ser categories gairebé naturals. Els països febles són aquells que no han aconseguit consolidar els seus pressupostos nacionals i reduir el seu deute públic des de la crisi financera de 2008/2009. I això malgrat el fet que un país com Itàlia ha fet majors esforços per a estalviar diners que qualsevol altre país europeu. «Forts» són aquells que, com Àustria, els Països Baixos i Alemanya, han aprofitat els «bons temps» per a preparar-se per a una emergència com l’actual. Tot això, per a dir-ho sense embuts, és la visió alemanya, que es redueix a una visió de túnel, que no té absolutament res a veure amb la lògica macroeconòmica i, per tant, res a veure amb la realitat de la Unió Monetària Europea (UEM). Al mateix temps, és un testimoniatge impressionant de pobresa intel·lectual. L’error subjacent són els anys de rebuig per part dels responsables polítics alemanys, i gran quantitat de mitjans alemanys, per a reconèixer la importància i les conseqüències dels excedents de compte corrent d’Alemanya. Després de tot, si és possible o no reduir el dèficit públic depèn gairebé exclusivament de si és possible o no acumular superàvit en compte corrent en les actuals circumstàncies econòmiques mundials. És precisament en aquest punt que existeix una restricció lògica en la forma d’un joc de suma zero, perquè no tots els països del món poden registrar excedents de compte corrent al mateix temps. Tampoc pot la UEM en el seu conjunt acumular enormes superàvits en compte corrent, ja que provocaria reaccions en la resta del món, especialment als Estats Units. L’Euro apreciaria el seu valor i evitaria una estratègia de superàvit en compte corrent en l’escala que Alemanya i els Països Baixos ho han estat aplicant durant anys. El fet mateix que cada país excedentari necessàriament necessiti països deficitaris és una raó per la qual l’arrogància dels països excedents està completament fora de lloc. La classificació de forta i feble és estúpida des del principi. La mateixa lògica s’aplica a l’argument sobre la competitivitat. La gent diu que els països del Sud han perdut competitivitat i fingeixen que tot és culpa seva. Qualsevol que hagi entès que la UEM no pot tenir excedents persistents per compte corrent respecte a la resta del món també comprèn que buida és la idea que dins de la UEM tots els països podrien i haurien d’haver millorat la seva competitivitat. Aquesta idea no s’ha tornat més lògica al llarg dels anys, a pesar que la majoria dels polítics alemanys l’ha repetit com un mantra, sobretot Angela Merkel, i malgrat que va ser i continua sent considerada seriosament una estratègia econòmica per a Europa. És precisament perquè, per raons lògiques, no tots els membres de la UEM poden ser més competitius conjuntament que els membres del nord de la UEM necessitaven la pèrdua de competitivitat dels membres del sud; en cas contrari mai haurien pogut augmentar la seva pròpia competitivitat tan enormement. I com va ser això possible? Contràriament a les regles econòmiques de la UEM, els països del nord no van augmentar els seus salaris tant com hagués estat apropiat en vista de l’objectiu d’inflació acordat conjuntament. Si tots els països haguessin intentat seguir la mateixa política de restricció salarial des del principi, la UEM hauria estat en una situació deflacionaria molt abans
Coronabons, d’entrada, no
Novament, la crisi del covid-19 ha fet emergir les febleses de l’Eurozona. Davant la despesa extraordinària que els diferents països hauran de fer per a afrontar la crisi, la pregunta torna a ser, com en 2010: això com es paga? O més concretament, això qui ho paga? Davant aquesta pregunta ja comencen a sortir diferents propostes amb diversos mecanismes per a compartir els costos en major o menor mesura. Malgrat que Peter Altmaier (ministre d’economia alemany) ja els ha descartat, al voltant d’aquestes propostes torna a emergir el concepte d’eurobons, un significant buit que per a uns vol dir una cosa i per a uns altres, una molt diferent. Tradicionalment, des de l’esquerra europeista, el concepte es considera progressista i ja s’ha produït una recollida de signatures (aquí) per a demanar-los, amb un text tan poc concret que no es poden saber les implicacions del que se signa, obrint la porta a propostes que no farien més que aprofundir en la crisi. En data d’avui, tres propostes semblen imposar-se en el debat, el resultat del qual marcarà el futur de la vida de desenes de milions de persones a Europa. La primera proposta és que el Mecanisme d’Estabilitat Europeu (MEDE, informalment, el «fons de rescat europeu») financi l’esforç de la crisi amb els diners que té disponible (410.000 milions d’euros) a través d’una línia de crèdit per a aquells països que ho sol·licitin (veure proposta aquí) i emeti nous bons en cas de necessitar més recursos, cosa probable. Això implicaria que els països que ho necessitin hauran de sol·licitar un préstec al MEDE, associat a un MoU, document de compromisos macroeconòmics, com els que han servit per a imposar l’austeritat fins ara. L’Eurogrup del dimarts va arribar a l’acord que aquesta seria la manera de finançar als països que el necessitin i Itàlia i Espanya ja es preparen per a demanar préstecs. Malgrat que, des de l’actual estat d’ànim solidari, s’afirma que aquests crèdits s’oferirien sense condicions, l’article 7 del reglament 472/2013, que regula la supervisió econòmica dels estats membres permet al Consell Europeu canviar les condicions del préstecs només amb una majoria qualificada (55% dels països, 65% de la població) si considerés que els Estat que ha demanat el préstec s’està desviant dels objectius macroeconòmics de reducció de deute. No resulta difícil pensar que això podria succeir quan les coses tornessin a una relativa normalitat, atès que els nivells d’endeutaments d’Itàlia, Espanya, Portugal o Grècia són molt elevats i qualsevol petit desviament podria servir d’excusa als països més ortodoxos de l’eurozona per a imposar receptes dràstiques de reducció de deute. Cal recordar que aquests estats gaudeixen de majoria i podria prendre la decisió d’intervenir els països que haguessin signat aquests MoU. En definitiva, aquesta proposta equival a un rescat com els practicats durant la crisi financera de la qual encara ens estem recuperant, amb l’única diferència de la bona voluntat inicial d’oferir bones condicions. Per això, aquesta proposta és un perill enorme per a països com el nostre i absolutament inacceptable. La segona proposta (veure aquí) seria que els Estats membres emetin bons sobirans amb venciments de 50 o 100 anys o, fins i tot, perpetus (sense venciment) a tipus d’interès pròxims a 0%, per exemple, del 0,5%. Aquests bons, malgrat ser emesos pels estats, estarien garantits per l’autoritat fiscal europea, és a dir, pel pressupost de l’Eurozona, que hauria d’ampliar-se en un futur pròxim per a donar credibilitat a aquests bons. Nou Estats membres de l’Eurozona acaben de realitzar una crida per a llançar una iniciativa d’aquest tipus (veure aquí). Tal proposta és més interessant que l’anterior, però ens manté no obstant això dins del marc monetarista neoliberal. La teoria monetarista, ja demostrada com a falsa, és la teoria que hi ha darrere de la idea que els estats no han de gastar massa, ni intervenir en l’economia i molt menys si ho fan amb les seves pròpies monedes i els seus propis bancs centrals, perquè provoquen augments de la inflació. És la teoria que va promoure els tractats que han imposat l’austeritat a Europa, com el Pacte d’Estabilitat i Creixement, han justificat el ferri control dels dèficits i han forçat una reculada de l’estat del benestar en les últimes dècades. També és aquesta teoria la que ha fonamentat la doctrina anti-inflació de bancs centrals com el Bundesbank o el BCE que tenen prohibit finançar dèficits públics i ha servit per a imposar la independència de la majoria de bancs centrals occidentals que han estat expropiats als ministeris d’Hisenda i Economia, posant-los al servei del sector bancari privat. Així doncs, aquesta proposta, malgrat anar associada a menys lligams d’austeritat, admet que són els mercats els que han de donar permís als estats per a finançar l’esforç per a sortir de la crisi, atès que serien aquests mercats els que comprarien el deute emès i permetrien al BCE no fer-se càrrec de manera discrecional i indefinida de l’esforç de la crisi. Equivaldria, en definitiva, a augmentar el deute a través de mecanismes de mercat. És cert que aquests «actius segurs» que serien els eurobons podrien servir per a trencar la dependència entre els bancs i el sector públic d’un mateix estat, permetent una major internacionalització bancária i així una major integració dels mercats europeus. No obstant això, és molt discutibles que necessitem major globalització financera i més mecanismes de mercat per a poder finançar aquest esforç de crisi. I també és molt perillós utilitzar les pressions de la crisi per a associar la sort del projecte d’integració de la UE a la resolució reeixida de la crisi. Resumint, en la nostra opinió, l’emissió d’eurobons en el mercat legitimaria aquest marc teòric neoliberal que hauríem d’enterrar per sempre. Aquesta proposta, a més, continua allunyant les eines econòmiques amb les quals compten els estats de la seva ciutadania, cosa que aprofundiria el dèficit democràtic que ja sofrim a Europa. Finalment, la tercera i última proposta seria que els estats emetin bons per a combatre la crisi, en la mesura en
No cal emetre deute per parar aquesta crisi
L’expansió del Covid-19 està portant a la majoria de països desenvolupats a una crisi similar a la de 2008. El primer repte que ens trobem és trobar manera de tornar als nivells d’activitat econòmica habitual. Això passa imprescindiblement per trobar una solució a la crisi sanitària i, per tant, fa necessari que tots els estats mobilitzin el màxim de recursos possibles per a aturar-la. Necessitem, de manera urgent, dotar els serveis de salut pública de recursos materials, humans, tecnològics, etc., de forma massiva, sense pensar en la factura, només en les necessitats, i adaptar el nostre sistema de salut per tractar malalts crítics i epidèmies en quantitats inimaginades fins ara. En paral·lel, l’aturada de l’activitat ens durà a una baixada sobtada de la demanda que reduirà enormement els ingressos dels autònoms, les empreses, els treballadors; que impossibilitarà pagar nòmines, subministraments, lloguers i deutes. En paral·lel, l’estat patirà una disminució d’ingressos fiscals i un increment de les despeses: en sanitat, recerca i desenvolupament, prestacions d’atur i altres estabilitzadors automàtics i polítiques discrecionals de compensació social als col·lectius i empreses més damnificats per l’aturada de l’economia. Per evitar una espiral negativa molt més devastadora que la crisi del 2008 i les polítiques que van ajudar a aprofundir-la, necessitem actuar en molts fronts: garantint uns ingressos mínims a la ciutadania (una renda bàsica de pandèmia); liquiditat a les empreses, a les entitats financeres; decretant una moratòria de contractes (de lloguer, hipotecaris, préstecs…); bonificant despeses de subministraments o contribuint a pagar els salaris per evitar acomiadaments. Tot això suposa una despesa massiva, molt superior al rescat bancari que ens va dur al canvi de l’article 135 i al rescat europeu, i ens cal usar totes les eines de les quals disposa la UE. Per finançar la massiva despesa necessària, cal que el BCE faciliti als estats fer despesa anticrisi, pel que ha de transferir-los els recursos necessaris sense generar deute ni imposar condicions. Altrament dit, això equival a què el banc central creï diners del no-res i els posi, incondicionalment, en mans dels estats, sense comptabilitzar-los com a dèficit ni sumar-los a obligacions futures. Fer un ‘Quantitative Easing’ fiscal que gestionin els estats és la manera que es puguin repartir els costos de la crisi de manera equilibrada. En el context actual, aquesta creació incondicional de diner és una de les poques (i més potents) eines de les quals disposem per evitar una devastació socioeconòmica pròpia de temps de guerra. No és acceptable que, com va insinuar Christine Lagarde, el BCE abandoni el “whatever it takes” (compromís de Draghi en el sentit que el BCE faria ”el que calgui” per salvar l’euro) i passi a afirmar que “el BCE no és aquí per reduir les primes de risc” del deute dels països (la prima de risc dels països de la perifèria de l’Eurozona està pujant, en especial la d’Itàlia) i que “hi ha altres instruments per a això”, referint-se a la possibilitat que el govern italià demani un rescat al Mecanisme d’Estabilitat Europeu (MEDE), a canvi òbviament de les habituals reformes neoliberals, cosa que ja es va començar a discutir el divendres passat en una tele-conferència entre els ministres, segons informa el Financial Times. Aquest canvi de posicionament polític del BCE ha sigut interpretat a la perfecció pels inversors, que ja pressionen les primes de risc dels països perifèrics a l’alça. No és estrany, doncs, que enquestes recents mostrin que el 88% dels italians consideren que la UE no els ajuda en aquesta crisi i que gairebé un 67% cregui que formar part de la UE és un desavantatge per a Itàlia. Si això continua, Itàlia es pot trobar davant del risc de fallida. Com a solució per evitar-la ja està emergint el relat que cal emetre un bo comunitari de deute per crear una fiscalitat comunitària com a salvació. Com ja s’ha dit, no cal emetre deute per sortir d’una situació tan greu com l’actual, sinó que les institucions amb capacitat d’emissió de diner senzillament creïn el diner del no-res i el transfereixin als estats. Si les elits europeistes intenten aprofitar aquesta situació de crisi per forçar més graus d’integració europea a través de la creació d’aquesta fiscalitat comuna, correm el risc que una nova crisi de l’euro es desencadeni. Per tant, per evitar una repetició de la crisi de deute que van patir els nostres països en el període 2010-12, hem de tenir clar que aquest bo de deute no és necessari en aquests moments. Si la pressió puja a Itàlia, el contagi d’Espanya seria immediat. De fet, aquest dilluns, en la reunió de l’Eurogrup, Itàlia i Espanya van demanar poder usar els 410 mil milions d’euros disponibles al MEDE de forma incondicional per afrontar la crisi, però la proposta va ser rebutjada. De moment, l’acord en el marc de la UE és el de destinar un minso 1% del PIB de despesa afegida i un 10% garanties de crèdit i ajornaments d’impostos, sempre “dins de les normes pressupostàries de la UE i respectant sostenibilitat financera a mitjà termini”. Aquesta és la lògica dels paquets anticrisi que han anunciat els governs fins al moment, els quals no seran suficients. Si la UE no fa un gir de 180º, garantint que els estats tinguin total llibertat per afrontar la crisi, aquesta serà la seva fi. Així, doncs, és altament probable, que com va passar el 2008, l’expansió de la crisi del Covid-19, serveixi de detonador de les debilitats institucionals de l’euro. Les paraules de Lagarde la setmana passada i la decisió de l’Eurogrup de dilluns, ens donen raons pel pessimisme en el mitjà termini. Alguns Estats Membres ja han pres i altres s’hauran de preparar per seguir prenent decisions excepcionals, lluny de l’ortodòxia neoliberal que ha governat la UE les darreres dècades. En aquest sentit, veiem convenient que s’activi una taula de diàleg social, amb forces polítiques i màxims representants d’actors econòmics de tota mena, davant la possibilitat de signar uns Nous Pactes de la Moncloa, que amorteixin els costos polítics de
L’impacte del coronavirus i les possibilitats transformadores de la resposta
En els darrers dies, moltes societats arreu del món es troben en xoc per les mesures que s’estan prenent per combatre la propagació del virus de la Covid-19. La malaltia amenaça de col·lapsar els sistemes de salut per la velocitat a què es contagia, cosa que podria provocar mals majors i posar en risc la població que necessités ser atesa per altres causes. Les mesures de contenció i de mitigació del contagi van en la direcció de reduir a la mínima expressió les nostres interaccions personals, fet que suposa aturar l’economia. Ja s’ha declarat l’estat d’alarma i l’aturada general per confinar la població. Només serveis bàsics com els de l’alimentació i la salut quedaran oberts durant aquest període. La pregunta del milió és: “Quines conseqüències econòmiques pot tenir aquesta aturada?“. La intervenció necessària del sector públic davant la crisi Tot i que hi ha hagut interrupcions importants en els subministraments que vénen de la Xina i s’han aturat algunes cadenes de valor globals, el problema principal el pot causar la manca de demanda que provoqui la pèrdua d’ingressos i la pujada de l’atur que es produirà en aquest període d’aturada. Per què una manca de demanda temporal pot multiplicar els seus efectes i provocar problemes majors? Perquè entrem en aquesta nova crisi trepitjant sobre els fonaments que ens va deixar la mala resolució de la crisi anterior: un mercat laboral devaluat i temporalitzat; uns balanços financers fràgils tant de les famílies (tot i haver-se reduït l’endeutament hipotecari, aquest continua sent molt alt) com de les empreses no financeres i dels bancs; una inversió estrangera en caiguda pronunciada des de finals del 2018, i una gran dependència del turisme, un sector que quedarà tocat durant mesos o anys. L’única manera d’evitar que el xoc es converteixi en una crisi econòmica més profunda és que el sector públic intervingui amb contundència perquè les pèrdues no es multipliquin. El risc principal d’aquestes situacions és que es trigui massa a actuar i que les mesures que es prenguin siguin massa graduals i generin poca confiança. Podríem dir que, d’alguna manera, la crisi econòmica que pot generar-se té algunes semblances amb la propagació del virus, quant a evolució sistèmica: comença amb un esdeveniment puntual i localitzat, que es difon i genera un efecte contagi o efecte dominó. Si s’atura en les primeres etapes, pot quedar en un impacte menor; però, si es deixa créixer, com vam comprovar el 2008 quan es va deixar caure Lehman Brothers, la cosa es pot tornar massiva. Ja hem tingut els primers exemples de com no s’han de fer les coses amb les mesures que ha proposat el Govern espanyol. El president Sánchez va expressar, a l’estil de Mario Draghi (amb referència a la seva intervenció històrica del juliol del 2012 amb la qual va aturar l’especulació contra l’euro afirmant que farien el que calgués per salvar l’euro), que “haremos lo que haga falta, donde haga falta, cuando haga falta”. Però aquesta afirmació va venir acompanyada de moment de mesures tímides: una injecció de 3.800 milions d’euros extres per a Sanitat, i 14.000 milions d’euros destinats a moratòries i ajornaments dels pagaments d’impostos i de les cotitzacions per part d’empreses i d’autònoms, línies de crèdit per a empreses, major cobertura de la baixa per malaltia i ajudes per als qui deixin de treballar per cuidar els seus fills durant el tancament d’escoles. La raó subjacent d’aquesta timidesa, com sempre, és la raó d’Estat de la Unió Europea: el compliment dels objectius de dèficit i la reducció del deute. Retornar la confiança en la gestió pública El sector de la salut s’enfronta a un gran repte, que necessitarà tots els mitjans disponibles, públics i privats, per poder augmentar la capacitat d’atendre la població. La situació es correspon, d’alguna manera, a la d’estat de guerra. El Govern hauria d’invertir segons les necessitats de cada moment i en excés, i no segons les restriccions pressupostàries o les limitacions de dèficit. La història ens diu que l’endeutament públic (o monetització del dèficit) en aquests moments crítics de la història permet al sector públic assumir el lideratge per coordinar i impulsar l’economia i evitar que la societat es degradi per la por i per l’impacte de la crisi en la salut i en l’economia. Per a això, els governs han de transmetre que ningú no quedarà desemparat. És normal que la gent no confiï en les autoritats públiques en el neoliberalisme, perquè el que s’ha transmès durant les darreres dècades és que estem sols davant del nostre èxit o del nostre fracàs. La digestió de la crisi del 2008 va ser molt dura, i la manca de confiança en el sistema i en la política no ha parat de créixer des de llavors. Aquesta manca de confiança és el primer que s’ha d’abordar. En certa manera, aquesta és una oportunitat de l’Estat per recuperar la confiança de la població, perduda de manera acusada a partir del 2008. La confiança només es pot recuperar combatent la por amb protecció. I aquesta no pot ser de tipus retòric o postmodern, que és el que caracteritza la política en el neoliberalisme postcrisi. Ha de ser material: garantint amb mesures econòmiques massives que la població no estarà sola davant del que ocorri. Convertir la por en potencial transformador En paral·lel a la por generalitzada d’aquests dies, personalment, he percebut mostres grans de fraternitat, de necessitat de companyia i de formar part del col·lectiu. I no solament d’amics i de familiars, sinó també de desconeguts amb qui hem intercanviat somriures, paraules afectuoses i de suport en situacions quotidianes. La por té aquestes coses: d’una banda, ens pot aïllar i separar; però, si aconseguim que no ens bloquegi i ens adonem que tots l’estem patint alhora, ens pot unir, i això pot ser transformador. Els governs han d’entomar aquesta força social latent i assumir el lideratge per cohesionar la societat i fer-la emergir en forma de solidaritat que permeti construir una societat més sana. Fer això significa deixar enrere el
Efectes dels Tractats de Comerç Internacionals sobre el mon laboral
En els últims anys la Unió Europea ha estat negociant dos tractats de comerç i inversió amb països nord-americans: el CETA amb Canadà, i el TTIP amb Estats Units. Tot i que en certs cercles de l’activisme és bastant conegut l’efecte que tindrien aquests tractats en la societat europea, la majoria de la població no sap com podrien influir en la seva vida quotidiana, i concretament en la seva feina (en cas que se’n tingui). Els partidaris d’aquests tractats afirmen que tota interferència en el comerç internacional és perjudicial i ineficient, i que els països estan obligats a competir produint les mercaderies en les quals tenen avantatge comparatiu. També consideren que la remuneració dels treballadors i treballadores reflecteix la disponibilitat dels recursos capital i treball, o que les empreses no obtindran cap benefici extraordinari del seu poder de mercat quan portin la producció, per exemple, a la Xina. Però tot això és molt qüestionable, si no directament fals. L’economia que tingui un avantatge absolut en la producció d’alguna mercaderia hauria de produir-la fins a esgotar-ne la capacitat, ja que les economies es troben sistemàticament infrautilitzades. Tampoc és veritat que els nivells salarials avui dia reflecteixin la disponibilitat de capital i treball, a causa de l’especulació amb les divises. Així mateix, la tecnologia no s’adapta a la combinació capital-treball del país receptor de la inversió directa, sinó que les grans corporacions usen les tecnologies d’alta productivitat també en països amb gran quantitat de treball disponible a baix preu. Això els permet gaudir de rendes monopolístiques, com es pot comprovar constantment en el cas de la Xina. Finalment, quan un presta atenció més enllà del discurs dominant, veu que en realitat fins i tots els estats defensors de l’obertura comercial exerceixen el proteccionisme en alguns àmbits de la seva economia. En definitiva: volen que els altres països s’obrin a les seves exportacions, però no a l’inrevés. Estem preparats pels tractats de lliure comerç? En aquest context, en quina posició es troba la nostra economia? Està preparada per a la competència d’empreses nord-americanes? Com afectarà les nostres feines la implementació d’aquests tractats? Pel que fa als riscos a afrontar, la realitat de Catalunya no és molt diferent de la de la resta d’Europa. De cara a avaluar l’impacte que poden tenir sobre el teixit productiu, hi ha una sèrie de factors relacionats amb la mida de les empreses que són molt rellevants: la productivitat, la necessitat de protecció, l’accés al crèdit i la tendència innovadora. Si tenim en compte que l’economia catalana (i l’espanyola) està composta fonamentalment per empreses de petites dimensions (que concentren la major part dels llocs de treball), podem deduir que l’impacte serà molt important. Ho podem deduir dels següents gràfics: les empreses petites i mitjanes, per les seves característiques, no s’enfoquen a l’exportació (figura 1), són menys productives (figura 2), necessiten més protecció (figura 3) i presenten una tendència innovadora negativa. En resum, una estructura molt vulnerable davant els tractats de comerç i inversió. En un context de concentració de l’ocupació en empreses petites, la reducció generalitzada dels salaris que implicaria la implementació dels tractats de lliure comerç afectaria de ple a les PIMES, les quals depenen en major mesura que les grans empreses de la demanda interna. Al mateix temps, en ser menys productives, l’obertura del mercat facilitaria l’extinció d’un gran nombre d’empreses que, amb el nou marc legislatiu i el nou context financer i econòmic sorgit dels acords, probablement no podrien continuar amb la seva activitat. A més, a causa de les característiques de les PIMES i al seu grau d’innovació, la major part d’elles no serà propensa al creixement si hi ha una obertura sobtada als mercats, com tampoc serà propensa a l’exportació. Per tant, els llocs de treball actuals es veurien en risc de reducció de salaris o directament de desaparició, i no es preveu la creació de noves ocupacions de qualitat que poguessin compensar aquest fet. La realitat de les PIMES catalanes Però, hi hauria temps per adaptar l’estructura empresarial als tractats? L’exemple de les PIMES alemanyes (les anomenades Mittlestand) ens ofereix algunes pistes. Les PIMES alemanyes busquen la sostenibilitat i fan compromisos implícits per a tota la vida amb els seus empleats, als quals recluten i capaciten acuradament. També confien en les xarxes locals, de les quals depèn fonamentalment el seu finançament, allunyant-se del control financer extern i volàtil. Atès que els fabricants saben que la sostenibilitat exigeix mantenir-se al dia respecte a la tecnologia, les empreses inverteixen el 5% dels seus ingressos en recerca i desenvolupament. Aquesta lògica és oposada a la que ens proposen els tractats de comerç i inversió, que busquen la maximització de beneficis a través d’estratègies financeres, la subordinació dels interessos dels accionistes als dels seus directius (buscant beneficis a curt termini), i la dependència dels mercats de capital. Tornant a casa, la realitat és que durant la crisi l’accés al finançament va ser un problema important per a un percentatge important (35% ) de PIMES, i que sectors com el dels serveis administratius, el de l’hostaleria, la construcció i el sector immobiliari, predominants en la nostra economia, depenen més que altres sectors del finançament bancari. Un canvi en l’estructura financera que dificulti l’extensió de crèdit bancari els afectarà negativament: les empreses que depenen del crèdit es veurien forçades a buscar noves vies de finançament basades en el mercat, i en cas de no aconseguir-les, haurien de reduir costos a través d’acomiadaments, disminuint de les inversions i, en alguns casos, cessant l’activitat. Els tractats, en aprofundir en un model de finançament basat en mercats i no en bancs, suposen una amenaça a nivell d’ocupació laboral. Però és que ni tan sols és desitjable intentar adaptar les condicions laborals als tractats de comerç i inversió. Si considerem que les gestions empresarials i els models de finançament allunyats de la financerització són més reeixits per a les economies locals i la protecció de l’ocupació, les PIMES haurien de protegir-se mantenint una cultura empresarial més enfocada a aportar valor a la comunitat, contribuint