Diuen que va ser Einstein qui va dir allò que «bogeria és fer la mateixa cosa una vegada i una altra esperant obtenir resultats diferents». El 6 de maig del 2008, el secretari del tresor dels Estats Units, Hank Paulson, va afirmar en una entrevista a The Wall Street Journal: «Crec que el pitjor [de la crisi] ja ho hem deixat enrere». Quatre mesos més tard començaven els rescats d’entitats financeres als Estats Units. Una dècada i bilions en rescats bancaris més tard, l’economia global segueix en crisi.
L’FMI va anunciar fa menys d’un mes que les perspectives de creixement econòmic s’estaven alentint. Les darreres previsions de la Comissió Europea són també de frenada per a l’eurozona. Alguns mitjans internacionals assenyalen riscos en diversos fronts, com la nova política comercial del govern Trump; el superàvit creixent de països com Alemanya i el dèficit d’altres, com els Estats Units i el Regne Unit; l’insostenible i creixent deute privat a la Xina, o la fi de la política de finançament de deute públic del BCE a Europa.
Nosaltres veiem riscos en el persistent divorci entre l’economia financera i la real, i entre aquestes i la sostenibilitat de la vida, el creixement imparable de les desigualtats, el constant augment de la precarietat i l’explotació laborals, la nova bomba del deute a països empobrits o la incessant destrucció del planeta.
L’evidència que la situació de crisi no està superada és clara per a tothom que tingui els peus als carrers d’arreu del món. Però la qüestió ara és si ens aboquem a un nou escenari d’inestabilitat economicofinancera. Una dècada més tard, la bogeria persisteix. Una dècada més tard, la crisi segueix sent la de sempre: el capitalisme.
