Durant segles, el concepte “drets” s’ha reservat a les persones. No obstant això, el segle XXI està ampliant aquest horitzó i la naturalesa comença a ser reconeguda com a subjecte de drets. Aquest canvi, que pot semblar simbòlic, suposa una veritable revolució jurídica, ètica i política. Significa passar de protegir el medi ambient “per utilitat” a reconèixer-li valor propi i capacitat d’existència.
El punt de partida és un cas pioner: la Llei 19/2022, que va atorgar personalitat jurídica a la Mar Menor i la seva conca. A partir d’aquesta experiència, s’obre un debat més ampli: què significa reconèixer drets a un ecosistema?, què canvia en la gestió ambiental quan el territori deixa de ser un objecte i es converteix en un subjecte?
El precedent de la Mar Menor: quan la naturalesa parla en primera persona
La Llei 19/2022, aprovada pel Congrés dels Diputats en 2022, va convertir a la Mar Menor en el primer ecosistema europeu reconegut com a subjecte de drets. Aquest pas històric es va inspirar en models internacionals -com els rius Whanganui a Nova Zelanda o Atrato a Colòmbia-, on comunitats i juristes havien defensat que els ecosistemes havien de comptar amb mecanismes legals propis de defensa.
Segons la llei espanyola, la Mar Menor té reconeguts quatre drets fonamentals:
1. Dret a existir i evolucionar naturalment
Implica respectar les lleis ecològiques que sustenten el seu equilibri. No es tracta només de “conservar” la llacuna, sinó de permetre-li regenerar-se i evolucionar segons les seves dinàmiques naturals, lliures de pressions humanes desmesurades.
2. Dret a la protecció
Suposa detenir o no autoritzar activitats que representin un risc per a la seva integritat, com a abocaments, construccions o sobreexplotacions.
3. Dret a la conservació
Exigeix accions actives per a preservar espècies, hàbitats i espais protegits associats a la llacuna i la seva conca.
4. Dret a la restauració
Obliga a reparar els danys causats, retornant a l’ecosistema la seva funcionalitat i els serveis naturals que ofereix a la societat.
Per a fer efectius aquests drets, la llei va crear un sistema de representació institucional: un Comitè de Representants, una Comissió de Seguiment i un Comitè Científic. En conjunt, actuen com la “veu” de la Mar Menor davant les administracions i els tribunals.
Amb aquesta estructura, la llacuna deixa de ser un mer espai natural gestionat per polítiques sectorials i es converteix en una entitat política i jurídica amb legitimitat pròpia.
De la protecció a la convivència: cap a una nova cultura jurídica
El reconeixement de drets a entitats més que humanes marca un gir radical en la manera d’entendre la relació entre societat i naturalesa. Fins llaura, la legislació ambiental s’ha centrat a regular l’ús dels recursos: quant és pot extreure, abocar, ocupar o transformar. Però en un context de crisi climàtica i col·lapse ecològic, aquest model ha mostrat els seus límits.
Reconèixer a un ecosistema com a subjecte de drets significa superar la visió instrumental —la naturalesa com a “propietat” o “recurs”— per a situar-la com a part de la comunitat de la vida, amb dignitat i veu pròpia.
Aquest canvi te conseqüències profundes:
• Introdueix nous criteris ètics en la presa de decisions públiques.
• Reforça la responsabilitat ecològica dels institucions i empreses.
• Permet accions legals en nom de l’ecosistema, fins i tot quan no hi hagi afectació directa a personis.
• Àmplia la noció de justícia cap a un pla ecològic i col·lectiu.
El concepte de “entitats més que humanes” abasta no sols rius o llacunes, sinó també boscos, muntanyes, sòls, aiguamolls o espècies clau que sostenen la vida en una regió. Cadascuna podria, en determinades condicions, ser reconeguda com a subjecte de dret ecològic, especialment aquelles essencials per a l’adaptació climàtica.
Aquest canvi també és recolza en una comprensió més profunda de la pròpia naturalesa. Els ecosistemes no són simples agregats d’elements biològics o geogràfics, sinó sistemes complexos amb propietats emergents (com l’autoregulació, la resiliència o la capacitat d’adaptació) que els permeten mantenir el seu equilibri i sostenir la vida. Aquestes propietats sorgeixen de la interacció entre els seus components, i no podin entendre’s a partir de la suma dels parts. Així, aquests nous drets no sols amplien el marc legal, sinó que reflecteixen una evolució en la comprensió científica i ètica del planeta: reconèixer a la naturalesa com un conjunt d’éssers interdependents, dotats de capacitat de resposta i valor intrínsec.
Adaptació climàtica amb drets
La inclusió del reconeixement formal de drets de les entitats més que humanes en les polítiques d’adaptació al canvi climàtic podia garantir una adaptació més justa, duradora i coherent amb els límits biofísics. Per exemple, atorgar drets a ecosistemes estratègics —com a aiguamolls, rius o boscos— permetria:
• Establir mecanismes de defensa legal automàtics enfront d’amenaces.
• Assegurar la prioritat ecològica en els processos de planificació.
• Fomentar la cogestió entre institucions i comunitats locals.
• Impulsar una visió territorial integrada que transcendeixi la divisió administrativa.
D’aquesta manera, l’adaptació al canvi climàtic deixaria de ser només una política tècnica i passaria a ser una qüestió de justícia ecològica.
Un corrent global en expansió
El reconeixement de drets a la naturalesa no és una raresa aïllada. En els últims anys, aquest corrent s’ha estès per tot el món:
• l’Equador va ser el primer país a consagrar en la seva Constitució (2008) els “drets de la naturalesa” (Pachamama).
• Bolívia va aprovar la Llei de la Mare Terra (2010), reconeixent el seu valor intrínsec.
• A Colòmbia, la Cort Constitucional va declarar al riu Atrato subjecte de drets.
• A Nova Zelanda, el riu Whanganui i el Mont Taranaki compten amb personalitat jurídica i guardians designats.
• A l’Índia, els rius Ganges i Yamuna van rebre estatus similar (encara que amb controvèrsies judicials posteriors).
Cap a una democràcia més que humana
En última instància, explorar i reconèixer nous drets per a les entitats més que humanes és una manera de democratitzar la relació amb els ecosistemes, que deixen de ser simples escenaris on ocorre la vida humana, convertint-se en actors amb agència i vulnerabilitat pròpies.
Reconèixer la complexitat dels ecosistemes implica acceptar la seva capacitat de resposta i el seu paper en els equilibris del planeta. Des d’aquesta mirada, la democràcia més que humana s’entén com una forma de corresponsabilitat amb tot el que permet la vida. A més, la incorporació d’aquesta visió en les polítiques climàtiques i d’adaptació és un pas necessari per a garantir la integració de la resiliència i la sostenibilitat en el cos jurídic i institucional.
La Mar Menor ha obert un camí molt útil perquè l’adaptació al canvi climàtic sigui el més eficient possible i formi part central de les polítiques de seguretat i benestar.
P. Cotarelo i O. Mayoral