La crisi dels coronavirus és d’escala similar, i possiblement encara més gran, a la gran crisi del 2007-9. El seu impacte podria resultar decisiu en el desenvolupament a llarg termini de l’economia mundial per dos motius. Primer, el capitalisme neoliberal financeritzat va entrar en la crisi en un estat de debilitat estructural, especialment als Estats Units. Si posem la crisi en context, a la crisi financera del 2008, els estats nacionals líders van prendre mesures per rescatar les finances, prevenir les amenaces estructurals a la financerització i la globalització, i carregar els costos de l’ajustament sobre les persones treballadores i pobres. No és sorprenent, doncs, que els anys del 2009 al 2019 portin els signes d’un sistema social en decadència atrapat en conflictes d’interès ingestionables. Durant aquest període, la inversió, la producció i l’acumulació de capital van ser històricament febles, particularment a Europa. Encara més destacable va ser la feblesa del creixement de la productivitat malgrat la constant retòrica sobre una nova “revolució industrial” a través de la Intel·ligència Artificial. Al mateix temps, es van mantenir les profundes desigualtats de la financerització neoliberal i fins i tot van empitjorar, ja que els rics van ser protegits per la maquinària de l’estat. Finalment, va esdevenir evident, fins i tot per a alguns economistes tossudament pro-sistemàtics, que el nucli del capitalisme global es trobava estancat.En segon lloc, els estats s’han vist obligats a implementar polítiques extraordinàries a causa del caràcter diferent de la crisi. De fet, mai hi ha hagut una crisi similar en la història del capitalisme. En aquest context extraordinari, com en altres moments similars de la història, hi ha lluites entre interessos en conflicte que comporten canvis importants en les societats, fins i tot en alguns casos, canvis de paradigma. En els darrers mesos s’han mostrat signes que indicaven que representants del capital internacional i les oligarquies nacionals estan intentant conduir la crisi cap als seus interessos, en contra dels mitjans de vida dels treballadors. La manera d’evitar-ho i obtenir un nou contracte social basat en els interessos de les majories socials i laborals és saber quines noves limitacions ens imposa aquesta crisi i ser valents a l’hora de proposar noves estructures socioeconòmiques i mecanismes de convivència.
El caràcter diferenciat de la crisi del coronavirus
Primer, les aturades van afectar immediatament el vessant de la producció i la circulació de mercaderies i serveis. Un impacte important es va produir en la manufactura que va interrompre les cadenes de subministrament interconnectades i el comerç internacional, reduint la disponibilitat d’inputs. El xoc va ser manifestament més greu en el camp de la prestació de serveis, sobretot en els viatges, turisme, entreteniment, restaurants, hotels, pubs, etc. En segon lloc, les aturades també van afectar immediatament el vessant de la demanda global al restringir el contacte social i obligar la gent a quedar-se a casa. El consum va disminuir precipitadament, provocant un salt en l’estalvi, potser també com a resposta a la profunda incertesa creada per la malaltia i a les respostes dels estats sense precedents. La inversió es va esfondrar igual de precipitadament, ja que les empreses van deixar de banda els plans d’inversió davant l’extrema incertesa. En tercer lloc, les aturades també van afectar les finances, desinflant immediatament les bombolles dels mercats borsaris a tot el món, però també restringint els fluxos de capitals cap als països en desenvolupament i augmentant la perspectiva d’una crisi financera global en la seva màxima expressió.
El govern dels Estats Units va reforçar la seva hegemonia global a través de la provisió de dòlars, però la resta de les seves intervencions van ser molt menys segures. Així, va subministrar enormes quantitats de liquiditat a l’economia nacional a través del seu banc central, la Reserva Federal, portant els tipus d’interès pràcticament a zero i animant a les empreses privades a endeutar-se. També va augmentar els ingressos disponibles mitjançant subvencions directes en efectiu, alhora que va proporcionar descomptes tributaris i altres facilitats a les empreses.
Davant l’escassetat de liquiditat internacional a mesura que s’assecaven els fluxos de capital i es pertorbava el comerç, la Reserva Federal, una vegada més, va intervenir i va aportar dòlars mitjançant swaps amb els bancs centrals amb els quals també havia comerciat en la crisi anterior. No només això, sinó que la Fed també va permetre a les institucions obtenir dòlars canviant bons del tresor dels Estats Units. A més, sembla que la necessitat més apressant de dòlars aquesta vegada no es va originar en els bancs europeus que participaven en transaccions especulatives amb bancs nord-americans, sinó amb institucions japoneses que prèviament havien proporcionat fons en el mercat de les Obligacions Titulitzades de Préstecs entre empreses estatunidenques. Les accions del govern dels Estats Units van indicar que pretenia evitar qualsevol desafiament al paper del dòlar com a moneda mundial. Per contra, el dòlar esdevindria encara més dominant després de la crisi.El contrast amb la Xina és destacable. Les polítiques econòmiques adoptades per la Xina reflecteixen l’estructura de la seva economia, molt menys financeritzada, així com el seu diferent balanç de poder intern. En comptes de confiar principalment en els incentius a les empreses privades, l’estat xinès va impulsar l’ocupació directament mitjançant la mobilització de les empreses operades per l’estat, que encara són crucials per al nucli de la seva economia. També va posar en marxa un ampli programa d’inversions públiques en noves tecnologies, inclòs el 5G. Tot i això, l’estat xinès ha decidit no donar tant suport als ingressos personals, transferint gran part de la càrrega als pobres, i s’ha inclinat proporcionalment molt menys per la provisió de crèdit a través del banc central. La crisi econòmica és, sens dubte, severa a la Xina, però el resultat és més lleu quant a l’atur i l’acumulació de capital.
El contrast amb la UE és igualment fort. A la UE, la crisi va ser encarada en gran part per cada estat-nació de manera independent, sense cap coordinació. Per als estats de la UE que són part de l’euro, la resposta monetària va ser dictada pel BCE, que inicialment es va mostrar reticent a proporcionar liquiditat barata i abundant, però finalment va introduir el seu Programa Pandèmic, que la va oferir de forma abundant. És imprescindible tenir en compte que el programa va contravenir directament fins i tot els darrers vestigis del comportament basat en regles del BCE, en total contrast amb la lògica del seu establiment. El banc central proporcionaria liquiditat acceptant bons estatals de baixa solvència creditícia (com els de Grècia) i trencant la “clau de capital” dels estats membres, és a dir, en proporcions sense relació amb la seva contribució al seu capital. Dies després de que es fessin aquests passos, el tribunal constitucional alemany va prendre una decisió que impugna les polítiques de subministrament de liquiditat que el BCE porta implementant des del 2014. Això suposa un cop per a les polítiques actuals del BCE i per al dret europeu que pot tenir profundes implicacions per a la supervivència de la zona euro.
Les diferències més pronunciades, però, es relacionen amb la política fiscal. També en aquest sentit, es va abandonar la presa de decisions basada en regles a favor de la discrecionalitat, que naturalment seria exercida pels estats nació. El Pacte d’Estabilitat i Creixement que presumptament va establir el marc de la política fiscal a l’UEM i més enllà, es va suspendre, amb la qual cosa es va establir una treva en l’austeritat. Els estats nació podrien gastar segons els seus recursos. Al mateix temps, també es va suspendre la regulació de l’ajut estatal, que controla l’extensió del suport estatal a la indústria nacional amb la presumpta intenció de crear un “camp de joc anivellat” a la UE. Els estats nació també podrien donar suport a les seves indústries segons els seus recursos. L’euro va perdre així tots els últims vestigis del funcionament basat en regles.
A l’abril, els governs de la zona euro van acordar que es posarien a disposició dels estats 250 milions de euros com a crèdits per a despeses en salut; es proporcionarien préstecs de 100 milions d’euros per cobrir les subvencions a l’atur; s’oferirien 25 milions de milions com a garantia de crèdit per a préstecs a pimes; i hi hauria un augment del pressupost europeu del 1,2 al 2% del PIB. Tanmateix, va ser molt més important la proposta de la Comissió Europea de posar en marxa un Fons de Recuperació que posaria a disposició 750 milions de euros per a despeses fiscals, dels quals 400 milions seran en forma d’ajuts i la resta com a préstecs barats durant el 2021-24. Els principals destinataris serien les perifèries del sud i de l’Europa central de la UE. Els diners s’obtindrien amb endeutament de la Comissió als mercats oberts i es retornarien mitjançant impostos adjunts al pressupost de la Comissió. La iniciativa de la Comissió va impulsar la UE cap a una forma d’endeutament conjunt però, més important, va indicar que els països hegemònics han començat a adonar-se de la magnitud de l’amenaça existencial per a la UE que suposa el coronavirus. Els detalls del pla encara estan per anunciar, però el canvi de política és important.
Aquesta resposta, aparentment unificada, és una prova més que les antigues divisions que havien plagat la UE en el transcurs de la crisi de l’Eurozona han tornat a aparèixer en una nova disfressa. Un cop més, Alemanya és la protagonista, que està en el camí de reforçar la seva posició hegemònica i l’elit dirigent de la qual comença a adonar-se que la nova crisi podria inutilitzar decisivament el mercat de la UE, que és efectivament un mercat intern alemany. El punt crucial aquí és que, encara que finalment es faci un fons comú d’alguna substància sota el lideratge d’Alemanya i França, això no augmentarà les forces integradores a la UE.
El terreny per endavant
A l’hora de plantejar com cobrir el cost en recursos de la crisi, és fonamental fer notar que és similar a una crisi capitalista que requereix un impuls a la demanda per evitar que els recursos existents no s’utilitzin i es degradin. El cost inicial s’hauria de cobrir mitjançant endeutament governamental. En cap cas s’haurien d’aplicar mesures d’austeritat generalitzada que generin la contracció de la prestació assistencial i la reducció salarial. Quan els recursos existents es posin en marxa, generaran els rendiments a través dels quals es cobriran els costos inicials. Per evitar problemes de distribució derivats de l’endeutament, que donessin als rics reclams addicionals sobre recursos futurs, s’hauria d’incrementar la tributació dels rics, així com una cancel·lació selectiva del deute.
És molt més crucial en aquest aspecte la intervenció governamental sostinguda per reestructurar el vessant de l’oferta que permeti que respongui a l’impuls de la demanda. La debilitat de l’oferta després d’anys de financerització neoliberal i de concentració de poder a la mà dels nous monopolistes necessita passos molt més agosarats que proporcionar crèdit barat a les empreses privades. La situació requereix una onada d’inversió pública i un canvi profund en la propietat i la gestió dels recursos en interès dels treballadors i de la majoria. La crisi podria comportar un canvi en l’equilibri de poder a favor de la majoria.
En aquest sentit, també és crucial tenir en compte que, mentre que alguns proveïdors de serveis, com hotels i restaurants, han sigut devastats, altres que requereixen un contacte físic limitat, com ara Amazon, s’han beneficiat molt. La prestació del servei (fins i tot dins de la fabricació) també s’ha vist afectada pel boom de les instal·lacions de conferències remotes, que han beneficiat els gegants de tecnologia avançada, com Microsoft. Els grans monopolis de l’era de la financerització, el poder dels quals es deriva de les noves tecnologies, sortiran de la crisi fortament reforçats si no es prenen mesures al respecte.En aquest moment d’extrema dificultat, els governs també han d’aportar rendes que permetin a les famílies assolir com a mínim els ingressos del llindar de pobresa i fer-ho durant un període prou llarg de temps fins que la recuperació econòmica estigui en marxa. Això ha d’incloure a pensionistes, treballadors autònoms, treballadors pobres i aturats que d’altra manera no tindrien accés a cap subvenció. En aquest sentit, l’adopció d’una Renda Bàsica de Pandèmia (RBP) podria ser un pas important per impulsar la demanda de forma sostinguda, a més de crear condicions favorables per a una intervenció pública audaç en el vessant de l’oferta. La Renda Bàsica de Pandèmia funcionaria com a impost sobre la renda negatiu. Això significa que les rendes es podrien tornar a cobrar parcialment o totalment mitjançant impostos al final de l’exercici fiscal. Això tindria un fort impacte en la demanda. Estimem que l’efecte multiplicador de la despesa a l’estat espanyol seria superior a 1,3. Això significa que cada euro gastat augmentaria el PIB en més d’1,3 euros. Així, l’impacte expansiu sobre la demanda de cada euro gastat serà significatiu, reduint la mida del dèficit amb l’augment del PIB. A més, això significaria que una part d’aquesta despesa tornaria al govern en forma d’impostos. Les nostres estimacions conservadores són que com a mínim el 50% de la despesa es tornaria a ingressar per la via dels impostos. L’efecte combinat del multiplicador de despeses i la recuperació d’ingressos fiscals reduirien el cost fiscal de la renda bàsica fins al 3,9% del PIB. Una anàlisi de sensibilitat i l’extensió del pagament de la RBP de 8 a 12 mesos ens proporciona un rang del 2% al 6% del PIB de cost fiscal net. A més, calculem que hi hauria un estalvi mínim de 15.000 milions d’euros en les prestacions per desocupació fins a finals d’any, ja que ambdues subvencions serien complementàries fins a assolir l’import de la Renda Bàsica de Pandèmia. A més, impediria que la factura sanitària pública creixi en diversos milers de milions d’euros.
Una Renda Bàsica de Pandèmia adequadament definida, podria demostrar una eina important per afrontar la crisi i canviar l’equilibri social a favor dels treballadors. Podria ser una manera efectiva de donar un cop al capitalisme financeritzat neoliberal que ha dominat la vida econòmica i social durant quatre dècades. La RBP seria un element clau per reactivar la demanda i, per descomptat, millorar les condicions de vida de la població. A més, és el pas necessari per generar el suport per a que les inversions públiques donin els seus fruits en reactivar i reestructurar el vessant de l’oferta, que podria facilitar una transició de la Renda Bàsica Pandèmica a l’ocupació laboral dels seus receptors.
En aquest sentit, és fonamental tenir en compte que les inversions públiques per a la recuperació han d’estar sotmeses a certes condicions socials. La inversió pública hauria de formar part d’un pla de transformació social i ambiental. Quan l’operació pública directa no és una opció, els fons de recuperació proporcionats a empreses privades en forma de crèdit o subvencions s’han d’adjuntar a indicadors ambientals, socials i de govern (ESG) que es puguin mesurar i objectivar mitjançant certificació o auditoria i que siguin representatius d’aquests tres pilars. També permetrien avaluar correctament l’impacte social, ambiental i democràtic de les inversions públiques. La generalització d’un sistema d’aquest tipus requeriria aplicar-lo també a la contractació pública, que suposa el 14% del PIB a la UE. Aquestes condicions obligarien les grans empreses a transformar-se en termes més sostenibles i reequilibrarien la provisió de fons públics en favor de les petites i mitjanes empreses, que són fonamentals per mantenir l’ocupació i constitueixen un eix vertebrador social important.El pla de recuperació necessita profunditat i amplada, cosa que significa que necessita una extensió àmplia amb un gran grau de granularitat institucional. Per tenir èxit en aquest sentit, l’esforç del pla de recuperació s’ha de distribuir entre els diferents nivells de les administracions públiques, amb un èmfasi especial en les administracions locals, que haurien de veure augmentat el seu finançament i la seva capacitat política. Els plans de recuperació locals s’haurien d’ajustar i reforçar amb polítiques socials i industrials de nivell superior, que siguin coherents amb les necessitats i els recursos específics del territori.
Serveis públics i impostos
Per reforçar el vessant de l’oferta de les nostres economies i millorar la capacitat de resistència de les nostres societats en cas de crisi futura, caldrà desmercantilitzar i reforçar els serveis públics que han estat sota estrès durant la crisi i que no han pogut respondre adequadament. Els serveis d’assistència sanitària i social, a més dels sistemes de transport i logística pública, i l’educació pública requereixen una atenció especial.
Per a això, caldrà augmentar la progressivitat dels sistemes impositius, evitant que les empreses que no compleixin les condicions mínimes d’interès comú accedeixin a l’ajuda pública, limitant els fluxos de sortida dels capitals, augmentant la tributació als rics i a les grans empreses i prohibint l’elusió fiscal. Al Canadà, Dinamarca, França i Polònia, per exemple, a les empreses amb seus registrades en paradisos fiscals no se’ls permetrà accedir a l’ajut públic que s’està concedint per protegir el subministrament de béns i serveis a nivell nacional, protegir els llocs de treball i mantenir els ingressos fiscals. Aquest patró s’ha de generalitzar per acabar amb l’el·lusió fiscal i tancar tots els paradisos fiscals.
Una altra proposta interessant és la de Portugal, tot i que fins ara no s’ha presentat cap mesura concreta, en què tant el govern com l’oposició han defensat públicament que els bancs no haurien de fer cap benefici durant els anys 2020 i 2021 i que haurien d’augmentar la provisió de crèdit per donar suport a l’economia a canvi dels rescats que van rebre després del 2008. Aquesta hauria de ser la segona millor alternativa a la nacionalització dels grans bancs.
Conclusió
Les relacions econòmiques i socials existents seran remodelades profundament a mesura que els governs prenguin mesures per afrontar la crisi. Això no significa en absolut que el neoliberalisme s’autodestrueixi. Els conflictes socials de classe i d’altres tipus, s’aguditzaran, de fet, ja ho estan fent. La inevitable turbulència ofereix una oportunitat històrica a l’esquerra per canviar l’equilibri de forces en benefici del treball i contra el capital.
Per això, però, seria absolutament necessari fer pressió i realitzar accions concertades des de baix que obliguin a retrocedir a les forces dominants del capital. La demanda d’una Renda Bàsica de Pandèmia podria tenir un paper molt important en aquest sentit.
C. Lapavitsas, L. Torrens, S. Cutillas y P. Cotarelo
Article originalment publicat a: https://sobiranies.cat/confrontant-la-crisi-del-coronavirus-per-una-renda-basica-de-pandemia-amb-evidencia-despanya/