En els últims mesos, els moviments veïnals de diferents punts del país han portat al debat públic la necessitat de replantejar de manera estructural el sector turístic en les seves zones. Adverteixen que en aquests llocs (i potser en uns altres també) s’ha superat la capacitat de càrrega a causa de l’incessant creixement de l’activitat turística i les seves conseqüències. Entre elles es troben la deterioració ambiental i l’augment de la contaminació, les aglomeracions freqüents i en alguns casos perilloses, l’empitjorament de serveis públics com el transport, l’encariment de la vida comuna, el desplaçament de la població local, les dificultats que les persones treballadores troben per a viure relativament prop del seu lloc de treball quotidià, l’especulació amb l’habitatge, i la pèrdua de la identitat cultural local.
La inèrcia del monocultiu turístic
Encara que potser per al gran públic es tracta d’una novetat, es porta alertant d’aquest problema des de diferents col·lectius i agents socials des de fa anys gràcies a les dades recollides en altres emplaçaments on el procés de turistificación ha avançat amb anterioritat. A causa d’aquestes dades i a les reflexions, anàlisis i publicacions des de les ciències socials, alguns responsables polítics han intentat aportar solucions des de l’àmbit de la política pública per a evitar els efectes més greus del monocultiu turístic i, en alguns casos, per a intentar revertir-lo, amb resultats dispars.
És necessari reconèixer en primer lloc, que els incentius que tenen els i les responsables polítics no són especialment favorables per a dur a terme aquesta tasca. Perquè, malgrat el mandat institucional que han de complir quant a representar els interessos de la seva població, i malgrat les protestes socials hagudes en les seves diferents formes, semblen tenir més pes els factors significatius que incentiven en sentit contrari. Com a resultat veiem que la tendència general és romandre de la mateixa manera que fins al moment, és a dir, no fer res que alteri el mecanisme turistificador.
Es podria dir que el major incentiu perquè res canviï és que els canvis en general, i aquest en particular, comporten un gran desgast i són complexos. Això és degut a les inèrcies, a les dificultats tècniques i a les relacions de poder establertes. Entre les dificultats tècniques es podria destacar una que, malgrat la seva importància, sovint s’obvia, que és la impossibilitat de substituir el monocultiu turístic per una altra activitat (o activitats) mantenint els principals indicadors en termes similars.
Igual que qualsevol altra activitat depredadora el turisme extreu «actius» (platges i altres espais naturals, monuments, clima, arquitectura, població formada i cuidada, infraestructures públiques, etc.) de manera gratuïta i els processa generant retorn econòmic (que en molts casos no reverteix en la zona, ni tan sols a la seva classe capitalista) i externalitats generalment negatives (com les enumerades al principi del text: deterioració ambiental i augment de la contaminació, aglomeracions, empitjorament de serveis públics, encariment de la vida comuna, desplaçament de la població local, dificultats que les persones treballadores troben per a viure prop del seu lloc de treball quotidià, especulació amb l’habitatge, pèrdua de la identitat cultural local).
A més, quan s’arriba a la fase en la qual s’ha consolidat el monocultiu d’una activitat com aquesta, s’han dinamitat massa ponts per a tornar a considerar-la una activitat més dins d’un ventall d’activitats econòmiques que desenvolupar. El procés turistificador avança aconseguint la fase de monocultiu socioeconòmic i, una vegada allí, continua avançant en la seva depredació de l’entorn i la societat sobre els quals s’assenteixi.
Entre els indicadors que tendeixen a assenyalar de manera inequívoca que el monocultiu turístic s’ha establert es troben els següents: la població censada disminueix; la renda familiar disponible augmenta a causa de l’expulsió de les classes menys riques per la pujada de preus generalitzada i de l’habitatge en particular; la superfície dedicada al turisme i a l’hostaleria augmenta en relació a altres activitats econòmiques, com la indústria i l’educació; la saturació d’aquesta mena d’activitat avança colonitzant cada vegada més zones de la ciutat; la proliferació d’habitatges per a ús turístic s’estén exponencialment davant l’absència de mecanismes de control efectius; els comerços comunament dirigits a la població local, com els d’alimentació, viren la seva oferta cap al turista, desapareixent els de productes frescos com a peixateries, carnisseries i fruiteries.
A més, es comencen a detectar fenòmens incomprensibles a simple vista, com el tancament de comerços (baixada de persiana) en les zones més massificades o els seus voltants perquè s’utilitzen com a magatzem d’altres locals (d’hostaleria, fonamentalment) l’activitat de la qual no pot desenvolupar-se de la manera desitjada a causa de la gran demanda a la qual se’ls sotmet i les seves necessitats de rotació de producte. Això comporta també el creixement de la sensació d’inseguretat i/o risc en aquestes zones.
En aquestes condicions, un retorn econòmic de les mateixes característiques sense incórrer en greus externalitats no és possible. És a dir, substituir aquesta activitat de monocultiu per una altra solament es podria fer assumint la mateixa (o major) quantitat d’externalitats negatives. Les externalitats negatives podrien trobar-se en dos grans grups: les que queden fora de la legalitat, o aquelles que posessin en risc greu la pròpia supervivència del negoci en el curt termini (com les de caràcter ambiental o social que interrompessin considerablement el flux de capital).
De fet, en bona part l’expansió d’aquest monocultiu procedeix de la percepció que aquest té major rendibilitat que la resta d’activitats i és legítim oferir facilitats al seu desenvolupament. Els mecanismes que faciliten el seu desenvolupament per sobre d’altres opcions socioeconòmiques també formen part de la pròpia estructura institucional (pública i privada) del monocultiu turístic, la qual cosa augmenta la percepció de la seva gran rendibilitat i de la no necessitat d’altres activitats no relacionades amb ell.
Per tant, com més avança el procés d’aprofundiment del monocultiu, més creix la impossibilitat de substituir-lo per una altra activitat sostenible en termes econòmics, ambientals i socials. D’una banda, l’imaginari col·lectiu i institucional s’allunya cada vegada més d’aquesta possibilitat. I d’altra banda, en termes materials, la inclusió creixent d’elements que atempten contra el medi ambient i els drets i les condicions socials, consubstancial al monocultiu turístic, converteix en impossible que existeixi una altra activitat que, complint les regles socioambientals, pugui generar rendibilitats monetàries similars. Aquesta opció queda descartada de l’acció política.
A més, un incentiu tremendament pervers que tenen els responsables polítics per a no promoure canvis sobre aquest tema. La perversió radica en el fet que la població local vulnerable a l’expulsió del seu barri, i de la ciutat, en última instància, pot desaparèixer del cens electoral i, per tant, de l’exercici de la crítica d’aquestes actuacions a través del vot. En conseqüència, la seva expulsió suposa també la desaparició d’una part de l’oposició a aquesta mena de polítiques de monocultiu turístic. D’aquesta manera, en l’instant en el qual aquesta població local vulnerable deixi de formar part del cens perquè és expulsada no tindran la possibilitat de fer-ho i els responsables polítics només hauran de rendir comptes davant una població minoritària (que exerceixi el vot) a la qual ha afavorit en el procés.
Però no és l’únic incentiu pervers que afavoreix la inacció dels responsables polítics. Un altre d’ells consisteix en el fet que alguns dels indicadors socioeconòmics de la ciutat podrien mostrar una evolució no favorable segons els estàndards convencionals. Ja s’ha esmentat prèviament que la renda familiar disponible augmenta amb l’expansió del monocultiu turístic a causa de l’expulsió de la població amb menys recursos i la seva substitució (en alguns casos) per població amb més recursos. Les dades d’inversió externa a la ciutat també solen augmentar amb l’expansió del monocultiu turístic (juntament amb l’especulació i l’extracció de recursos). En alguns casos fins i tot pot augmentar la recaptació d’alguns impostos i taxes municipals vinculats a activitats específiques del monocultiu turístic.
Pel que fa als ponts que s’han dinamitat per a deixar pas al monocultiu turístic, es detecta un altre gran incentiu per a la inacció institucional. Els diferents elements que constituïen (o podien constituir) una estructura socioeconòmica diferent, no dependent de monocultius de cap mena, estan absents. La formació, el personal, el finançament, la cultura i el concepte d’una rendibilitat adequada han desaparegut. D’una banda, les institucions, els mecanismes i els dispositius de formació en altres disciplines distintes al turisme s’han vist significativament minvades, quan no desaparegudes. Això es complementa amb la falta de demanda d’aquesta mena d’activitats de formació.
Tot això dona lloc a una cultura en la qual l’imaginari ha anat rebutjant visions alternatives de futur en el qual càpiguen activitats diferents al turisme. En el cas que s’optés per posar en marxa altres activitats no turístiques seria necessari «importar» personal prou qualificat per a desenvolupar-les. Les institucions i els mecanismes financers estan especialitzats en el turisme i no deixen espai a altres activitats més «productives», com la indústria.
D’altra banda, en l’àmbit dels efectes estructurals, un fenomen especialment greu associat a l’expansió del monocultiu turístic és la interrupció dels circuits de redistribució de la riquesa en disminuir les classes populars i començar a «perdre el sentit» el concepte de redistribució en si mateix a causa de la desaparició del subjecte (de drets) al qual es dirigeix aquest mecanisme. Això no solament afecta a la població de la ciutat en qüestió sinó també a les comunitats adjacents, tant a les Comunitats Autònomes com al propi Estat. La desaparició del concepte de redistribució de la riquesa en els llocs percebuts socialment amb major rendibilitat econòmica pot conduir a un afebliment de les bases de la societat, en termes polítics i també econòmics. El miratge d’identificar la major rendibilitat econòmica amb l’absència de redistribució pot arribar a sortir molt car.
Tot aquest còctel de factors constitueix una barrera important a l’acció institucional. Els responsables polítics s’enfronten a un entramat d’incentius que condemnen a la inacció, a permetre que la inèrcia turistificadora segueixi el seu curs. En el cas excepcional que decideixin modificar aquest curs, el procés que han de desenvolupar implica canvi (i les seves resistències associades), acció i treball.
Una vegada vençuda la il·lusió de la substitució del monocultiu turístic per una altra activitat, comença l’exercici de la política pública real, la que vela pels interessos de la societat a la qual representa (i de les seves generacions esdevenidores) a través del contracte institucional general i dels programes de govern concrets. A grans trets, es podria dir que la generació d’una alternativa al monocultiu turístic a les ciutats engloba diferents dimensions relacionades amb l’acció de la política pública, entre les quals es troben, almenys, les següents:
Garantir drets
L’objectiu de les actuacions vinculades a la garantia de drets és sostenir les condicions de vida de les persones que viuen a la ciutat dins dels marges de la dignitat com a condició de possibilitat de supervivència de la seva integritat social i econòmica. La capacitat d’exercir la llibertat depèn en bona part d’aquesta garantia.
Nous motors d’activitat amb retorn social
Cada lloc té les seves realitats i peculiaritats, amb la qual cosa per a escapar del monocultiu turístic és necessari identificar els possibles motors de l’activitat socioeconòmica que poden contribuir a la sostenibilitat de la vida, incidint en l’impuls dels valors i els potencials locals.
Les línies estratègiques s’han de definir entorn de generar noves oportunitats i activitats que contribueixin a promoure els valors i potencials locals com a manera de garantir la resiliència i la diversificació, assegurar treball de qualitat i generar un ecosistema social més equilibrat que pugui conviure saludablement.
El nou model de desenvolupament proposat, a més de ser un canvi de tipus d’activitat i d’introduir una presència més gran d’altres activitats pertanyents fins i tot a diferents sectors econòmics, també implica una modificació de les estructures socioeconòmiques i de la manera que es mesura la seva contribució al desenvolupament local.
En aquest sentit, les novetats d’un nou model estan relacionades amb el caràcter local del desenvolupament i amb el seu retorn social. Això implica que el sistema de mesura utilitzat convencionalment (PIB) ha de substituir-se per un altre, ja que no considera ni quina part de la riquesa reverteix en la població local ni quin tipus de retorn arriba a la població i de quina manera. Un nou sistema de mesura d’impacte de les estructures socioeconòmiques basat en el retorn social permet no sols mesurar l’impacte socioeconòmic de les novetats ex-post sinó, fonamentalment, ex-ante. Un sistema que pugui mesurar l’impacte ex-ante, en les dimensions ambiental, social i de governança, no sols és un sistema d’avaluació sinó que també és un sistema d’incentivació.
Eines de consolidació dels canvis
La sostenibilitat en el temps d’un nou model depèn de la detecció d’aquelles eines que permetin consolidar les millores realitzades en el sistema socioeconòmic a conseqüència de les propostes elaborades en cada cas. D’aquesta manera s’evita el retorn a dinàmiques i processos perniciosos que hipotequin el futur de la convivència i la sostenibilitat de les condicions de vida a la ciutat.
Amb l’objectiu de crear les condicions més adequades per al desenvolupament dels canvis i de les mesures que impedeixin la marxa enrere es poden distingir dues vies:
§ Enfortir la convivència
§ Aplicar mecanismes normatius
Comunicació i participació
A partir d’una reflexió sobre la necessitat d’avançar en la imatge i el relat que s’explica la ciutat a si mateixa, en diàleg amb veïns i veïnes, s’ha de generar un tipus de comunicació que inclogui també el relat que s’explica cap a l’exterior per a fer-lo coherent amb les necessitats de sostenibilitat a partir dels nous plans de desenvolupament i convivència.
Redefinició de l’espai públic
La deterioració provocada pel monocultiu turístic en la definició i ús de l’espai públic obliga un nou model a promoure i impulsar les mesures necessàries per a afavorir un ús de l’espai públic que permeti la convivència de la diversitat i la consolidació de les noves eines de desenvolupament (entre les quals han d’incloure’s mecanismes de participació ciutadana en la presa de decisions), així com l’enfortiment de les relacions socials que conformen el teixit de la ciutat.
Detenir els processos il·legítims
Per a evitar obstacles relacionats amb la coacció i altres mecanismes antidemocràtics és necessari ressaltar la necessitat de desenvolupar i aplicar amb rigor les eines i les mesures que permeten a la societat viure en harmonia i seguretat. L’estratègia per a parar els processos il·legítims es basa en dues grans línies d’acció:
§ Reforçar les mesures que fomenten la convivència
§ Augmentar els recursos per a combatre les activitats il·lícites.
Processos de concertació
La consolidació i sostenibilitat d’un nou model depèn també de la promoció dels processos, les dinàmiques i els actors de la ciutat que poden contribuir a concertar les solucions i respostes als reptes que planteja la crisi actual.
P. Cotarelo