La necessitat d’una Plataforma Nacional per a la Reducció del Risc de Desastres
En un context marcat pel canvi climàtic i per una creixent exposició social, econòmica i ambiental al risc, la reducció del risc de desastres (RRD) s’ha convertit en una prioritat estratègica. Ja no parlem sol d’emergències puntuals, sinó d’un fenomen estructural que condiciona la seguretat humana, l’estabilitat econòmica i la sostenibilitat. Els desastres, cada vegada més freqüents i complexos, són el símptoma visible d’un sistema que necessita anticipació, cooperació i coneixement compartit. En aquest sentit, el Marc de Sendai per a la Reducció del Risc de Desastres 2015-2030 va ser adoptat pels Estats membres de l’ONU el 18 de març de 2015 en la Tercera Conferència Mundial de les Nacions Unides sobre la Reducció del Risc de Desastres a la ciutat japonesa de Sendai, Prefectura de Miyagi. Aquest marc té com a objectiu general aconseguir la reducció substancial del risc i de les pèrdues per desastres en vides, mitjans de vida i salut, així com en els actius econòmics, físics, socials, culturals i ambientals de persones, empreses, comunitats i països durant els pròxims anys. Les seves Metes específiques són les següents: Plataformes per a la Reducció de Riscos de Desastres La Plataforma Global és un fòrum per a l’intercanvi d’informació, la realització de debats sobre els últims esdeveniments, la socialització de coneixement i l’establiment d’aliances entre els diferents sectors, amb el propòsit d’augmentar la implementació de la reducció del risc de desastres mitjançant una millor comunicació i coordinació entre els diferents grups interessats. Aquesta plataforma permet que els governs, les ONG, els científics, els professionals en diferents camps i les organitzacions de les Nacions Unides comparteixin experiències i acordin lineamientos estratègics per a l’aplicació del Marc de Sendai. Les Plataformes Regionals són fòrums multisectorials que reflecteixen el compromís dels governs per a millorar la coordinació i la realització d’activitats per a la reducció del risc de desastres, mentre estableix nexes amb iniciatives nacionals i internacionals. Així mateix, l’Oficina de les Nacions Unides per a la Reducció del Risc de Desastres (UNDRR) fomenta l’establiment de mecanismes de coordinació multisectorial per a la RRD, com ara les Plataformes Nacionals per a la Reducció del Risc de Desastres, a fi de destacar la rellevància, el valor agregat i la rendibilitat d’un enfocament coherent i coordinat per a la reducció del risc de desastres en l’àmbit nacional. A Espanya, la creació d’aquesta Plataforma Nacional no partiria de zero ja que existeix el Pla Nacional de Reducció de Riscos de Desastres. Aquest pla, que forma part del Sistema Nacional de Protecció Civil, ja estableix l’arquitectura estratègica necessària per a, o bé utilitzar-la directament com l’espai des del qual dirigir les recerques i accions en matèria de RRD, o bé com un model inspirador per a crear un òrgan ad hoc específicament dedicat a aquesta missió. La urgència de crear aquesta Plataforma Anticipar el risc és avui una qüestió de responsabilitat pública i col·lectiva. La creixent freqüència de fenòmens extrems, l’exposició d’infraestructures crítiques i la desigualtat en la capacitat de resposta exigeixen una estructura estable de coordinació que funcioni de manera permanent i transversal. Només una visió integrada, que combini ciència, planificació territorial i cooperació institucional, pot oferir una resposta coherent als desafiaments d’aquesta nova realitat. La creació d’aquesta Plataforma és una necessitat estratègica. La justificació es basa en dos pilars interconnectats: 1. La nova realitat dels desastres: la complexitat, intensitat i freqüència d’alguns desastres estan augmentant degut, amb molta freqüència, al canvi climàtic. Els fenòmens meteorològics extrems, cada vegada més vinculats a aquest fenomen, no entenen de fronteres administratives ni de competències sectorials. Els desastres actuals no són esdeveniments aïllats, sinó crisis encadenades i interconnectades. Un incendi forestal no és només un problema per als bombers; afecta a la biodiversitat, a la qualitat de l’aire, a la salut pública, a l’economia local i a les infraestructures. Entendre aquesta xarxa d’interdependències és la clau per a anticipar i reduir els impactes abans que es transformin en catàstrofes. Gestionar-ho de manera efectiva requereix d’una visió integral que només pot aconseguir-se amb una coordinació multisectorial permanent. 2. La coherència i l’eficiència: actuar de forma aïllada i fragmentada és ineficient i costós. Una Plataforma Nacional permet un enfocament coherent i coordinat. Això significa: – Evitar duplicitats entre diferents administracions. – Compartir informació: crear un flux de dades i intel·ligència sobre riscos que beneficiï a tots els actors implicats. – Optimitzar recursos: invertir de forma més intel·ligent en prevenció, preparació i resposta, obtenint un major retorn en seguretat per a la ciutadania. – Donar rellevància: elevar la reducció del risc de desastres a la màxima prioritat política, reconeixent el seu valor crucial per al desenvolupament sostenible del país. Cap a una Cultura de la Prevenció El veritable valor d’una Plataforma Nacional per a la RRD va més enllà de la gestió de l’emergència quan el desastre ja ha ocorregut. La seva missió més important és fomentar una cultura de la prevenció. En lloc de limitar-ens a ser reactius —a esperar que ocorri el pitjor per a actuar—, aquesta Plataforma permetria un treball proactiu que permetria identificar els cingles abans que és materialitzin, d’enfortir els infraestructures crítiques, d’educar a la població, de planificar l’ús del territori de forma més segura i d’assegurar que els nostres sistemes d’alerta primerenca siguin el més robustos possibles. Fomentar la cultura de la prevenció és també fomentar l’equitat. Els desastres afectin amb major duresa als comunitats més vulnerables (els qui viuen en habitatges precaris, en zones de risc o amb menys accés a la informació). Una Plataforma Nacional pot convertir-s’en un instrument per a enfortir la justícia territorial i social, garantint que ningú quedi enrere davant els impactis climàtics i ambientals. A estar ancorada en estructuris ja existents com els derivades del Pla Nacional de Reducció de Cingles de Desastres, i amb el suport del Consell Nacional de Protecció Civil, la Plataforma tindria l’autoritat i la capacitat per a impulsar aquest canvi de mentalitat, traslladant la reducció del risc de l’àmbit tècnic al cor de la planificació estratègica del país. P. Cotarelo i O. Mayoral
Governar la ciutat més enllà de la ciutat
Les grans àrees urbanes del segle XXI ja no caben dins dels límits dels seus municipis. L’expansió de les ciutats, la mobilitat diària entre localitats i els reptes compartits —des de l’habitatge fins al canvi climàtic— exigeixen una governança metropolitana, capaç de coordinar decisions que afecten milions de persones i a territoris interconnectats. Pensar en una escala metropolitana Les ciutats actuals funcionen com a xarxes vives. Les persones resideixen en un municipi, treballen en un altre, consumeixen recursos que venen d’un tercer i generen impactes ambientals que s’estenen molt més allà de les seves fronteres administratives. En aquest context, els problemes urbans —mobilitat, contaminació, habitatge, gestió de l’aigua o residus— ja no poden resoldre’s de forma aïllada. D’altra banda, el canvi climàtic agreuja aquesta situació. Les emergències associades a fenòmens extrems, com les DANA (depressions aïllades en nivells alts) que afecten recurrentment el Mediterrani, o els incendis, revelen les limitacions de la gestió fragmentada. Quan cada ajuntament actua pel seu compte, s’alenteix la resposta i es perden recursos valuosos. La gestió de riscos climàtics, com a inundacions, onades de calor o incendis forestals, exigeix una visió que transcendeixi els límits municipals i abordi els fenòmens a escala territorial. Les decisions sobre urbanització, infraestructures o usos del sòl en un municipi poden tenir efectes directes sobre els territoris veïns. Una planificació metropolitana permet delimitar els usos del sòl amb una visió àmplia, garantir una proporció adequada de superfícies permeables i infraestructures capaces d’absorbir i retenir l’aigua, assegurar espais de laminació i drenatge, i revisar infraestructures supramunicipals que poden actuar com a barreres o paranys d’avingudes. Al mateix temps, aquesta escala de gestió facilita coordinar la disponibilitat de refugis climàtics de distinta tipologia, organitzar xarxes de centres sanitaris i logístics per a atendre població desplaçada, i preveure espais d’apilament i distribució d’ajuda en emergències de gran escala. Aquesta mirada integral amplia el focus de la gestió del territori i permet respondre amb major eficàcia i equitat davant la complexitat dels riscos contemporanis. Un òrgan metropolità ofereix un marc institucional comú per a coordinar polítiques, compartir infraestructures, optimitzar serveis i anticipar riscos climàtics, orientat a governar el territori real, i no sols el nivell administratiu. Barcelona com a referència: una gestió integrada L’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) és l’exemple més avançat d’aquesta mena de governança a Espanya. Agrupa 36 municipis i gestiona competències àmplies que van des de l’urbanisme fins a la mobilitat, l’habitatge, el medi ambient o el desenvolupament econòmic. Algunes de les seves àrees clau són les següents: • Ordenació del territori i urbanisme: planifica el creixement urbà amb criteris de sostenibilitat, equilibri social i eficiència territorial. • Transport i mobilitat: coordina autobusos, metre i xarxes metropolitanes, fomentant la intermodalitat i la reducció d’emissions. • Medi ambient i sostenibilitat: gestiona el cicle de l’aigua, els residus i programes de protecció ambiental i biodiversitat, incloent-hi un pla metropolità de lluita contra el canvi climàtic. • Energies renovables: impulsa instal·lacions sostenibles i dona suport a la transició energètica dels municipis. • Habitatge i cohesió social: actua per delegació dels ajuntaments per a garantir una política de sòl solidària entre municipis. • Desenvolupament econòmic i ocupació: fomenta la innovació, la creació d’empreses i la competitivitat regional. Aquest model demostra que la cooperació institucional amplia la capacitat d’acció enfront de desafiaments que cap municipi pot resoldre per si sol, encara que la capital sigui tan important com Barcelona. Una oportunitat per aprofitar enfront dels desafiaments actuals El contrast entre AMB i les mancomunitats de municipis que existeixen mostra com un òrgan metropolità integra la planificació estratègica i coordina els recursos, mentre que les mancomunitats actuals es limiten a la gestió de serveis puntuals, la qual cosa no aconsegueix l’escala estratègica necessària per a abordar els grans reptes urbans i ambientals de la regió que abasten. Ciutats com València i el seu entorn formen una de les àrees metropolitanes més dinàmiques del Mediterrani, amb un metabolisme social integrat: els fluxos de persones, recursos, energia i residus circulen diàriament entre municipis. Però manca d’un òrgan polític capaç de coordinar aquest metabolisme i transformar-lo cap a la sostenibilitat. Una cosa similar succeeix en altres àrees metropolitanes, que existeixen en la realitat socioeconòmica però no en l’administrativa. Crear un ens metropolità de gestió —amb competències clares en mobilitat, habitatge, planificació territorial i adaptació climàtica— permetria millorar l’eficiència institucional, reduir duplicitats i anticipar riscos ambientals com els derivats del canvi climàtic. Adaptació al canvi climàtic: una visió integrada La creació d’òrgans metropolitans no és només una qüestió de governança, sinó una estratègia d’adaptació climàtica. Les aglomeracions urbanes concentren població, infraestructures crítiques i emissions, però també concentren capacitat d’innovació i d’acció col·lectiva. Un sistema metropolità ben dissenyat pot: • Coordinar plans d’emergència i protecció civil davant fenòmens extrems, integrant la gestió de riscos climàtics (inundacions, onades de calor i incendis…) mitjançant infraestructures de refugi, sistemes d’alerta primerenca i xarxes supramunicipals d’assistència i suport. • Gestionar el cicle de l’aigua i els residus de forma integrada. • Reduir les emissions mitjançant transport públic i energia neta. • Planificar l’expansió urbana evitant zones de risc climàtic. • Impulsar la resiliència econòmica i social, garantint igualtat territorial. En definitiva, permet passar de la reacció a la prevenció estratègica, amb decisions basades en dades i cooperació, i a la cultura de la resiliència, amb estructures i mecanismes dissenyats per a garantir la capacitat de resistir. P. Cotarelo i O. Mayoral
Coneixement del territori enfront de la crisi climàtica
L’actualitat ens col·loca davant aparents paradoxes com el fet que vivim en un món de connexions globals amb quantitats ingents d’informació disponible sobre qualsevol tema gairebé en temps real, però sovint desconeixem els detalls del lloc que trepitgem i del qual depenem per a les activitats més bàsiques. Potser sabem més de les capitals del món occidental que de la història geològica de la nostra vall, riu o muntanya, i estem més familiaritzats amb les tendències internacionals que amb els patrons de pluja, els vents dominants o els processos de regressió o avanç de la nostra línia de costa després dels temporals. No obstant això, en un context de canvi climàtic, aquest desconeixement del nostre territori s’ha convertit en un luxe molt arriscat. Més enllà del mapa: un coneixement viu i multidimensional Ara bé, conèixer un territori no és només poder assenyalar les seves fronteres en un mapa. Significa comprendre la seva ecologia, la seva història, la seva cultura i les seves relacions humanes. És entendre, per exemple, per què un ecosistema és resilient al foc i un altre no, o com la gestió del territori del passat condiciona els riscos del present. Es tracta d’apreciar la seva antropologia, la seva memòria col·lectiva i els seus relats, han sabut llegir els senyals del clima al llarg de les generacions. Conèixer el territori també implica reconèixer els diferents “sabers situats” que l’expliquen: el coneixement científic, el tècnic, el pagès, el tradicional o l’emocional. El coneixement situat, el que neix de l’experiència directa amb l’entorn, complementa la ciència acadèmica i enriqueix la presa de decisions locals. Tots ells aporten peces essencials d’una mateixa realitat, on l’observació quotidiana i l’experiència directa són tan valuoses com les dades satel·litàries o els informes tècnics. L’objectiu d’un millor i més comprehensivo coneixement del territori és dotar a les persones d’una “lent territorial” amb la qual interpretar la seva realitat, comprenent, per exemple, que un barri construït sobre un llit natural sec no és només una dada urbanística, sinó un futur risc d’inundació. Aquesta “lent” permet connectar coneixement i responsabilitat, i entendre que cada decisió local forma part d’un sistema interconnectat. Eines per a una revolució educativa local La necessitat d’una “lent territorial” per a interpretar la realitat interpel·la al conjunt de la societat. Per això, el coneixement sobre l’entorn local ha de basar-se en un ecosistema educatiu adaptat a les realitats socials i generacionals. En aquest context, el desenvolupament d’una “competència climàtica–territorial” es torna clau. Aquesta competència pot definir-se com la capacitat per a comprendre el territori que s’habita, identificar riscos i vulnerabilitats associats al clima, i actuar de manera individual i col·lectiva per a prevenir, mitigar i adaptar-se, participant en la gestió i governança local. El marc europeu GreenComp sobre competències en sostenibilitat proporciona una referència útil per a orientar aquesta competència. Entre les seves 12 competències destaquen el pensament sistèmic, la contextualització dels problemes i l’acció col·lectiva, totes elles estretament vinculades al coneixement territorial. La integració d’aquests elements en el currículum educatiu assegura que qualsevol persona que passi pel nostre sistema educatiu adquirís una base sòlida de lectura del paisatge, anàlisi del risc i compromís amb el seu entorn. Una pedagogia d’aquest tipus hauria de comprendre elements com ara: El coneixement com a antídot contra la vulnerabilitat Encara que sigui incòmode fer-ho, és necessari reconèixer que la vulnerabilitat és desigual. La vulnerabilitat a l’efecte del canvi climàtic o a altres fenòmens no és la mateixa per a totes les persones ni en totes les etapes de la vida. Aquesta depèn de factors socials, econòmics i de gènere. Per exemple, una persona major que viu sola en una planta baixa, sense xarxa familiar i amb mobilitat reduïda, és intrínsecament més vulnerable a una inundació que un jove en un pis alt. El coneixement del territori és un “igualador crític” ja que empodera a les persones més vulnerables, donant-los els recursos cognitius i pràctics per a entendre el seu risc i saber com actuar. La justícia climàtica comença reconeixent que no totes les comunitats enfronten les mateixes amenaces ni disposen dels mateixos recursos per a afrontar-les. Conèixer el territori, llavors, no és només una qüestió educativa, sinó també ètica i política. Cap a una ciutadania arrelada i resilient Un pla integrat de coneixement del territori és una estratègia fonamental d’adaptació al canvi climàtic i de construcció de resiliència social. És la diferència entre ser espectadors passius dels desastres i ser agents actius de la nostra pròpia seguretat. Es tracta d’una iniciativa profundament democràtica que retorna el poder del saber a la societat. Ho és perquè fomenta una ciutadania “arrelada”, amb arrels profundes en la comprensió del seu entorn, capaç de gaudir d’ell i de llegir els senyals d’alarma, de participar en les solucions i de cuidar el lloc que considera la seva llar. Sentir el territori com a propi és el primer pas per a cuidar-lo col·lectivament, per a reconèixer en ell una extensió de la nostra pròpia història i de la nostra vida compartida. En un món d’emergència climàtica, el coneixement hiperlocal, el que s’adquireix caminant, observant i escoltant, es converteix en la primera línia de defensa, en la base de la nostra seguretat. O. Mayoral i P. Cotarelo
Adaptar el territori als seus límits: una nova mirada a la sostenibilitat regional
En el context del canvi climàtic, en el qual el desenvolupament humà empeny cada dia més els límits biofísics, pensar el territori des de la seva capacitat de càrrega ja no és una qüestió acadèmica, sinó una necessitat urgent. Les ciutats i regions han d’aprendre a funcionar com a organismes sostenibles, capaços de mantenir la seva vitalitat sense esgotar els recursos naturals ni deteriorar l’entorn del qual depenen. El metabolisme social: entendre la vida del territori Així com un organisme necessita energia i nutrients per a sobreviure, les societats humanes també tenen un metabolisme: extreuen recursos, els transformen, produeixen béns i generen residus. Aquest flux constant de matèria, energia i informació configura l’anomenat metabolisme social. Aplicar aquest enfocament al territori permet mesurar la seva capacitat de càrrega, és a dir, determinar fins a quin punt pot suportar una determinada pressió humana sense deteriorar-se. En identificar unitats metabòliques regionals, es poden analitzar els intercanvis entre la naturalesa i la societat i, a partir d’aquí, orientar les polítiques públiques cap a una adaptació realista. L’objectiu és alinear el funcionament de la societat amb els ritmes i límits de l’ecosistema. Quan una regió consumeix més del que el seu entorn pot regenerar, s’afebleix a llarg termini. Per contra, una planificació que respecta el seu metabolisme construeix resiliència i benestar durador. Més enllà de l’urbanisme clàssic El disseny urbà tradicional ha tendit a centrar-se en la relació entre població i sòl construït, però ho ha fet de manera parcial. Les ciutats creixen empeses per necessitats demogràfiques, econòmiques o polítiques, i aquesta expansió sovint genera impactes ambientals i socials difícils de revertir. La història dels últims segles és la història en la qual el desenvolupament urbà i la distribució de la població estan profundament entrellaçats. No es tracta només d’on viuen les persones, sinó de com es distribueixen les funcions del territori, quina mobilitat requereixen, quin consum energètic impliquen i com transformen el paisatge. Els sistemes urbans són combinacions complexes de factors econòmics, socials, ecològics i culturals. Comprendre la seva sostenibilitat exigeix veure’ls com un tot, no com a peces separades. En aquest sentit, l’enfocament metabòlic permet integrar aquesta complexitat: mesurar els fluxos, entendre les seves interaccions i dissenyar polítiques coherents amb la realitat material de cada regió. Urbanització i resiliència El mode en què s’urbanitza un territori defineix la seva resiliència enfront de fenòmens tan disruptius com el canvi climàtic. Mentre que una expansió dispersa incrementa el consum energètic i la fragmentació de l’hàbitat, una densificación excessiva pot col·lapsar els serveis bàsics. En tots dos extrems, es trenca l’equilibri del metabolisme urbà. Per contra, analitzar la relació entre població i sòl edificat permet detectar aquestes tensions i redissenyar els patrons d’ocupació, en relació, per exemple, amb la reducció de la dependència del transport motoritzat, amb la promoció de l’autosuficiència energètica o amb la integració dels espais verds en l’estructura urbana. El resultat de la incorporació d’una visió resilient a l’urbanisme permet passar de ciutats que consumeixen el territori a ciutats que conviuen amb ell. Cap a un nou pacte territorial Adequar l’adaptació a la capacitat de càrrega significa, en el fons, redefinir la relació entre la societat i el seu entorn. Implica reconèixer que el benestar humà no depèn de dominar-lo, sinó de conviure amb ell dins de límits sostenibles. Aquest enfocament dona lloc al que podríem dir un pacte metabòlic. És a dir, un acord implícit entre la població i el seu territori per a mantenir un equilibri funcional. Quan aquest pacte es trenca —per sobreexplotació, contaminació o desigualtat territorial—, el sistema entra en crisi. Adoptar una metodologia basada en el metabolisme social permet reconstruir aquest pacte amb bases científiques i polítiques sòlides orientant-lo cap a la sostenibilitat funcional, on la prosperitat no es mesuri només en creixement econòmic, sinó en estabilitat ecològica, equitat social i qualitat de vida. Una metodologia amb vocació pràctica La forma concreta d’incorporar el metabolisme social a la planificació territorial i climàtica podria basar-se en quatre passos essencials: 1. Delimitar unitats metabòliques regionals Espais on els fluxos d’energia, aigua, materials i població es comporten de manera coherent. Aquestes unitats permeten analitzar cada territori com un sistema viu. 2. Avaluar la capacitat de càrrega Determinar el punt en què la pressió humana —urbana, industrial, agrícola o turística— supera la capacitat de l’entorn per a regenerar-se. Aquest càlcul integra factors ecològics, socials i econòmics. 3. Ajustar les polítiques públiques Traduir els resultats de l’anàlisi en decisions concretes: on expandir o densificar, com planificar la mobilitat, quins usos del sòl prioritzar o quins límits imposar al consum de recursos. 4. Monitorar i adaptar Els territoris canvien, i les polítiques han de canviar amb ells. Per això és necessari un sistema de seguiment continu, amb indicadors que permetin ajustar les estratègies en temps real. P. Cotarelo i O. Mayoral
La productivitat contra les cures, una història mal contada
La baixa productivitat a Espanya genera preocupació des de fa temps pels seus efectes sobre l’economia. Segons les dades d’Eurostat, en l’última dècada (2013-2023) Espanya es troba a la cua dels països de la UE pel que fa a creixement del PIB per persona ocupada, lluny de la mitjana de la UE i molt lluny dels països líders (Irlanda i Romania). Font: Instituto de Estudios Económicos a partir de Eurostat Així mateix, la productivitat (PIB per hora treballada) en 2023 presenta uns resultats similars (encara que en aquest cas la posició respecte a la resta de països de la UE no sigui tan retardada). Considerant amb l’encallo 100 la mitjana de la UE, Espanya presenta un 96,3 en productivitat (PIB per hora treballada). Font: Instituto de Estudios Económicos a partir de Eurostat El primer pas per a realitzar una anàlisi de la productivitat comparada és reflexionar sobre la utilitat d’un indicador d’aquestes característiques i estudiar si realment és útil per a comparar l’eficiència de les economies nacionals. Si la productivitat es defineix com l’indicador d’eficiència que relaciona la quantitat de recursos utilitzats amb la quantitat de producció obtinguda, la seva utilitat hauria de restringir-se a sistemes productius comparables o similars. Per tant, comparar països amb matrius productives molt diferents, com ocorre fins i tot en el cas dels membres de la UE, podria mancar de sentit o d’utilitat real en el procés de presa de decisions de caràcter polític o estratègic. I tot això sense aprofundir massa en la divisió internacional del treball, que influeix també dins de la UE, i que condiciona (i gairebé determina) les característiques de les matrius productives dels diferents països. Considerant l’anterior, que en la majoria de les ocasions en les quals es debat sobre productivitat es posi el focus en el costat del treball és molt inadequat. Ja sigui l’actitud de les persones enfront del seu treball, ja sigui el sistema de protecció dels drets laborals, sembla que la responsabilitat recau en les persones treballadores. Aquest tipus d’anàlisi no té en compte dues grans variables de caràcter estructural, a més de les febleses metodològiques comentades. En primer lloc, la configuració sectorial de l’economia d’un país determina els límits o els paràmetres entre els quals pot desenvolupar-se la seva productivitat. La major dependència de sectors que poden desenvolupar baixes productivitats per les seves característiques intrínseques condueix a baixes productivitats com a país. Normalment correspon a unes certes activitats industrials i als serveis financers les productivitats més elevades, activitats que no predominen en l’economia espanyola. Aquest tipus de factor ajuda a comprendre millor algunes de les causes de les xifres de productivitat espanyoles al llarg de la història recent, i perquè sense un canvi significatiu en l’estructura sectorial de la nostra economia la seva productivitat no té la possibilitat de variar qualitativament. D’altra banda, crida l’atenció que entre els factors que se solen seleccionar com a influents en la productivitat s’inclou el capital humà (així com el capital físic, el capital tecnològic, el capital empresarial, i el marc regulador i institucional), però no obstant això en ell només s’incorpora el grau d’educació superior de les persones treballadores, i no altres elements que es poden considerar en aquesta categoria. Cal preguntar-se llavors si les competències de les persones en el treball només depenen de la seva titulació acadèmica, quan l’experiència ens suggereix tota una sèrie d’altres factors igual o més importants que la titulació. La motivació, l’estrès, l’estat de salut, l’alimentació i l’entorn afectiu serien alguns dels factors a considerar en l’anàlisi de la productivitat, si es pretén realitzar una anàlisi rigorosa. Font: Instituto de Estudios Económicos a partir de Eurostat En alguns estudis, no obstant això, es considera la salut de les persones treballadores com un factor a tenir en compte en analitzar la productivitat, i això hauria de servir de guia per a introduir els altres factors esmentats prèviament. Les persones ocupades que estan sanes es presenten a treballar físicament capaces de fer el seu treball amb concentració i resistència. Si el personal se sent bé, podran participar millor i fer les tasques. Invertir en la salut i el benestar de les persones ocupades agrega costos a curt termini, però és més probable que l’empresa (i la societat) obtingui els beneficis d’aquestes despeses amb una major productivitat i una millor qualitat del treball. La deterioració de la salut, treballar en condicions de malaltia (aguda i/o crònica), dedicar temps vital de més a preocupar-se de la gestió de la pròpia salut (i de la de les persones pròximes) són càrregues que empitjoren l’acompliment en el treball. Per tant, el “encariment” de l’accés a la sanitat (per reducció de recursos públics, llistes d’espera indefinides, falta de professionals, etc.) suposa un empitjorament de les condicions en les quals les persones arriben i exerceixen el seu treball. Això succeeix tant en termes individuals com en termes agregats, i suposa un problema estructural per a l’economia. Per a una determinada estructura econòmica, com la d’un país, la pèrdua de productivitat relativa respecte al seu òptim soscava les seves possibilitats de progrés socioeconòmic. Quants més recursos dedica una societat a proporcionar persones treballadores en bones condicions als processos productius, tant en termes econòmics (monetaris) com en termes d’esforç, menys eficient és en la generació de béns i serveis. Aquesta situació empitjora en la mesura en la qual es perden o desaprofiten recursos en el procés de mantenir la salut de les persones treballadores. En el cas de l’educació i la formació ocorre una cosa similar. Quant millor i menys costosa sigui l’educació i la formació de les persones d’una societat, millor pot arribar a ser la seva productivitat. I això depèn de dos àmbits interconnectats: el benestar familiar i les condicions del sistema educatiu i formatiu. Del benestar de la família, o de l’entorn més pròxim, que realitza les labors de criança i cures en les primeres etapes de la vida depèn en bona part el rendiment acadèmic de les persones al seu càrrec. Les persones adultes que tenen suficient
Cap a la institucionalització de la col·laboració públic-comunitària en l’àmbit energètic
De l’energia en depenen els complexos processos econòmics contemporanis que permeten el sosteniment material i simbòlic de les persones. És un recurs de primeríssima necessitat i això fa que estigui fortament relacionat amb el poder i el conflicte. L’accés a l’energia i el seu control ha estat històricament una qüestió política fonamental. El desenvolupament de les nostres economies fòssils ha donant lloc a la preponderància d’esquemes de propietat de l’energia (públics i privats) coherents amb la visió liberal de la propietat (exclusiva i excloent) i amb la dinàmica de despossessió pròpia del capitalisme. Però la transició energètica cap les renovables contribueix a experimentar formes alternatives a les tradicionals propietat pública (estatal) i privada de l’energia. Això és gràcies al fet que en aquest impàs agafa rellevància l’energia elèctrica renovable, que permet la implicació d’una àmplia diversitat d’actors: des de grans grups financers passant per PIMES de diferent naturalesa jurídica (incloent empreses de l’economia social i solidària), organismes públics d’àmbit local o regional o fins i tot la ciutadania. No obstant això, el fet que l’energia sigui un element tan absolutament estratègic per a un país fa que estigui altament intervinguda pels Estats i per organismes supraestatals com la Unió Europea, fonamentalment per garantir la seguretat de subministrament en un marc de competitivitat econòmica internacional i de crisi energètica i climàtica global. La intervenció passa principalment per un elevadíssim grau de regulació i per la participació en titularitats en el sector energètic global, ja sigui a través de l’adquisició d’actius o a través d’empreses de propietat estatal, especialment en el sector elèctric. Segons l’informe State-Owned Enterprises and the Low-Carbon Transition publicat per l’OCDE (2018), 31 de les 51 elèctriques més grans del món tenen una participació pública majoritària, sent la majoria xineses i russes. Pel que fa a l’entorn europeu, l’anomenat «consens neoliberal» del darrer quart de segle XX va fer retrocedir el pes estatal en l’empresariat elèctric i per això avui només destaquen la sueca Vattenfall, totalment pública, la francesa EDF (el 85% propietat de l’Estat francès) i, en segon terme, la francesa ENGIE i la italiana ENEL, amb una participació minoritària dels seus Estats (del 33% i el 24%, respectivament). Per altra banda, també és cert que per la pròpia naturalesa de l’energia es fa indispensable la intervenció pública. Si ens centrem en l’electricitat, cal subratllar que, a diferència dels hidrocarburs, una vegada generada circula per les xarxes sense -o amb escassíssima- possibilitat de ser emmagatzemada. Aquest detall clau condiciona la seva gestió perquè requereix una coordinació precisa per equiparar en cada moment oferta i demanda. Per fer-ho cal a més tenir en compte els condicionants que imposen les diferents tecnologies o processos de generació: des de la seva capacitat per regular la producció (per exemple, una central nuclear no pot aturar-se de cop o la producció d’un aerogenerador varia en funció del vent que bufi) fins a la seva ubicació geogràfica (la distància entre el punt de generació i el punt d’ús). Tampoc cal oblidar la gestió de la connectivitat internacional de la xarxa amb països veïns. En resum, aquestes qüestions no poden obviar-se a l’hora de discutir models possibles -i desitjables- de propietat de l’energia. L’energètic, és un recurs difícilment equiparable a qualsevol altre i la no intervenció pública és inexcusable per a adaptar-se a les seves peculiaritats. La propietat de l’energia a l’Estat espanyol Abans de continuar, cal remarcar que, segons com es miri, posar en relació propietat i energia no significa únicament abordar la qüestió de la possessió de títols jurídicament segellats en el sector energètic. Des d’una perspectiva republicana, parlar de propietat és parlar de l’accés al conjunt de recursos materials i immaterials considerats rellevants -de naturalesa i quantitat contingents a cada context espaitemporal- per garantir a les persones una sustentació digne. La funció social de la propietat té a veure en permetre a les persones viure una vida amb una independència socioeconòmica. S’assumeix també que les úniques interdependències amb els altres siguin les que estiguin absents d’interferències arbitràries. Així, la propietat també ve definida pel dret de controlar aquests recursos d’existència. Ningú dubte que l’energia -i més l’electricitat en l’actual transició- està dins aquesta categoria de recursos d’existència i que es necessiten els poders públics per garantir-ne el dret. Ara bé, la ciutadania ha de disposar dels mecanismes per controlar aquests poders públics. Per una banda, perquè no permetin que determinats actors privats interfereixin arbitràriament sobre uns altres, donant lloc a relacions de dependència; i per l’altra, perquè no alimentin pràctiques amiguistes o clientelars que desemboquin en lògiques oligàrquiques i despòtiques. Fent una repassada al cas espanyol, podem concloure que el model de propietat de l’energia està lluny de complir la seva funció social: per un cantó, la regulació no confereix a l’electricitat la definició de bé essencial sota una visió d’accessibilitat universal, i per l’altre, l’estructura de drets de propietat sobre les infraestructures energètiques està controlada per un petit i poderós bloc d’empreses privades. Com que l’accessibilitat a l’electricitat no està garantida de forma ex ante, el que sí trobem a Espanya són mesures correctores ex post, el nivell d’efectivitat de les quals per universalitzar l’accés raonable és discutible: bo social, Llei 24/2015 contra talls, ajudes d’emergència, serveis d’assessorament sobre drets, generació i optimització de consums, incentius fiscals o subvencions a les renovables, o comercialització municipal. Aquestes mesures no ataquen un problema que és estructural i està relacionat amb l’ordenament jurídic. Més enllà de la intervenció pública ex post, és just recordar que hi ha iniciatives privades l’acció de les quals no està orientada a lucre i que ofereixen un servei de comercialització amb certs tints de servei públic ja que anteposen la cobertura de necessitats energètiques dels seus associats o clients a l’obtenció de rendibilitats. És el cas de les cooperatives energètiques, entre les quals destaca Som Energia. En el seu cas, també és un actor que promou i facilita la participació popular en projectes de generació renovable així com una cultura energètica basada en els valors de la sostenibilitat,
Biaixos de gènere en els impostos a la mobilitat
La mobilitat de la població és un element important que pot ser regulat en gran manera per l’ens local. Aquesta regulació suposa una vessa fiscal, sobretot a través d’aquestes dues figures: l’Impost sobre vehicles de tracció mecànica (IVTM), conegut com a impost de circulació, i la taxa d’estacionament. L’IVTM és un impost obligatori dels municipis regulat per la Llei d’hisendes locals. Normalment és considerat un impost que serveix per a pagar els costos municipals relacionats amb els vehicles, com és el manteniment de la infraestructura viària i part dels costos de la policia local. Es tracta d’un impost real, ja que grava un objecte sense tenir en compte les condicions personals de la persona que és titular. Aquest impost grava la titularitat de vehicles de motor; és a dir, ho paga la persona titular del vehicle registrat a la ciutat segons consta en el permís de circulació d’aquest. Es paga anualment i és gestionat entre l’Ajuntament i la Direcció General de Trànsit. Disposa d’una exempció sobre els vehicles matriculats a nom de persones amb un grau de discapacitat de, com a mínim, el 33%. Així mateix, la quota a pagar de l’IVTM depèn de la potència del vehicle. La llei assigna una quota per tipus de vehicle i potència, distingint entre turismes, autobusos, camions, tractors, remolcs, ciclomotors i motocicletes. La quota fixada per la llei es pot multiplicar fins per dues a través de les Ordenances Fiscals. En relació amb la taxa d’estacionament de vehicles, el marc legal que la regula és el mateix que la taxa de terrasses: la Llei de bases de règim local i el Text refós de la Llei d’Hisendes locals; i en part està relacionada amb la utilització privativa o aprofitament especial del domini públic local. Encara que no ho pugui semblar en una primera aproximació, la mobilitat en l’entorn local, i aquestes dues figures fiscals en particular poden tenir una influència molt significativa en la igualtat de gènere en funció de com es dissenyin i s’apliquin. Tenir en compte la dimensió de gènere en el disseny de l’arquitectura fiscal pot contribuir a l’eliminació de les desigualtats entre homes i dones i, per contra, les polítiques fiscals que són cegues al gènere contribueixen a augmentar la feminització de la pobresa i la precarietat. En el cas de la mobilitat, l’anàlisi en profunditat de les seves característiques desagregades per gènere ens pot ajudar de manera significativa a dissenyar aquestes dues figures fiscals amb perspectiva de gènere. En primer lloc, podem analitzar els desplaçaments realitzats per homes i dones en diferents àmbits per a poder comparar si són similars o diferents i en què consisteixen aquestes diferències. Convé analitzar aquestes dades buscant si existeix un biaix de gènere i, per tant, una desigualtat en el nombre de desplaçaments d’homes i dones relacionats amb anar al treball, anar a la compra, portar i portar a persones al seu càrrec, acudir a una visita mèdica o a l’hospital, o per a acompanyar a altres persones. També es tindran en compte des d’una perspectiva de gènere, quants d’aquests desplaçaments estan relacionats amb gestions personals, oci, diversió, menjars o activitats esportives. En aquest sentit, caldria distingir quins desplaçaments són per a tasques de cura per a prioritzar-los o protegir-los, perquè implica que, sense complir aquestes obligacions, amb les seves consegüents exigències de transports associades, el funcionament quotidià de la societat i la vida de les persones no seria possible. Havent observat per a què ens movem homes i dones és important veure com ho fem, és a dir, quins mitjans de transport usem i comprovar si hi ha diferències significatives en l’ús del vehicle privat o públic. A pesar que cada context requereix un estudi i anàlisi adaptada a les seves necessitats concretes, actualment sabem que sí que existeixen biaixos de gènere presents en la mobilitat, per la qual cosa aplicar una perspectiva de promoció de la igualtat és un dels elements claus a l’hora de plantejar una política tributària sobre els vehicles privats. Aquests biaixos abasten des de l’aposta generalitzada per dissenys urbans amb perspectiva androcèntrica, això és, enfocats històricament a un model productiu molt concret que prioritza el trànsit de vehicles privats, ocupats per homes per a desplaçaments cap al treball o per motius d’oci. Fins a la manera en què es viu el dret a la ciutat, el dret a transitar l’espai públic i a realitzar diferents usos en els quals operen variables psicosocials que condicionen com i per a què ens movem les persones en l’espai urbà. Des de fa dècades, està demostrat estadísticament que la majoria dels desplaçaments a peu i en transport públic els realitzen dones mentre que la possibilitat d’accés a la titularitat i ús d’un vehicle privat no és democràtica i universal. Respecte a això últim, convé també reflexionar sobre si aquesta democratització seria desitjable, o, per contra, si l’actual ús del vehicle privat resulta ja en sí mateix insostenible. Una vegada més, la lectura en termes de sostenibilitat obliga a posar sobre la taula la importància de redefinir i redissenyar els models de mobilitat de les grans urbs situant la cura de la vida al centre. Això significa prioritzar, protegir i facilitar les tasques de cura i sosteniment de la vida per sobre dels interessos lucratius, capitalistes i contaminants del model actual. Per tant, mentre no es tinguin en compte els factors relatius als biaixos de gènere implícits en l’ús del transport, es pot considerar que l’Impost sobre vehicles i la taxa d’estacionament no incorporen una perspectiva de gènere perquè la seva configuració és simple i no han considerat les desigualtats existents en el seu disseny, elaboració i aplicació. En cap cas aquests tributs valoren les condicions psicosocials i les situacions personals dels subjectes passius, salvo per les excepcions relatives a les persones amb discapacitat. Tampoc tenen en compte la necessitat social de donar cobertura a la gran majoria de persones que exerceixen treballs de cures, traduint-se en l’entorpiment i obstaculització dels desplaçaments associats a aquests motius. Així i tot, cal
Accés igualitari a les escoles infantils
En un marc ideal els criteris de selecció per a accedir a les escoles infantils no serien necessaris perquè totes les persones que volguessin que les seves filles i fills acudissin a elles el tindrien garantit, sense procés de selecció. Mentrestant, en el camí que cal fer fins a arribar a aquesta situació és important que es tingui en compte, de manera central i prioritària, com i qui desenvolupa les tasques de sosteniment de la vida de la infància i quin és el nivell de càrrega de treball productiu i reproductiu que està assumint aquesta persona o aquest grup de persones. Per a això convé debatre i analitzar en profunditat les implicacions de la regulació dels preus públics de les escoles infantils des d’una mirada feminista. Les regulacions econòmiques es basen, sovint per inèrcia, en un model familiar nuclear i heteronormatiu que contempla la figura de l’home com a proveïdor i de la dona com a cuidadora. L’hegemonia d’aquest model ha quedat obsoleta atès que actualment es reconeix que l’arquitectura social és diversa i es defensa l’existència de diferents models de famílies i/o nuclis de convivència. El model patriarcal de repartiment de tasques entre homes i dones es basa en la idea binària i prescriptiva que dicta que tenim capacitats diferents i complementàries determinades pel nostre sexe. Així, la divisió sexual del treball atribueix a les dones aquelles tasques relacionades amb el sosteniment de la vida de les persones i la reproducció: cures, afectes, alimentació, higiene, salut, aprenentatge, criança, atenció completa a les situacions de dependència, el manteniment del funcionament de la llar, l’acompanyament i la gestió emocional de la família i el seu entorn, entre altres. Mentrestant, encàrrec als homes la realització de treball productiu i remunerat fora de la llar i la missió de mantenir econòmicament la família, la qual cosa es va traduir en l’assignació exclusiva de l’esfera pública als homes. Aquesta configuració social heretada i basada en estereotips de gènere, provoca una clara desigualtat d’oportunitats entre homes i dones, privilegiant als primers en tant que els eximeix de responsabilitats afectives, de cures i de sosteniment de la vida mentre que els atorga l’accés a la vida social i política que se li ve negant a les dones. Els treballs anomenats reproductius i de cures normalment no són remunerats o ho són en condicions d’extrema precarietat. Tampoc són valorats socialment i es mantenen en l’espai de l’esfera privada, que roman invisibilitzada a l’interior de les llars pel que tampoc es concreta la càrrega que impliquen aquestes tasques. Aquest fet dificulta l’autonomia de les dones, redueix el seu poder adquisitiu i les prescriu com a dependents durant tota la seva vida. Així doncs, podem dir que acabar amb el sexisme que tanca la divisió sexual del treball és un dels eixos crítics d’anàlisis per a observar la distribució de la riquesa entre la població des d’una perspectiva que promogui la igualtat de gènere. En aquest context s’emmarca l’anàlisi de les implicacions de la regulació dels preus públics de les escoles infantils. En primer lloc és necessari assenyalar que des dels diferents moviments feministes es demanda que cal treballar per a anar més enllà de les polítiques de conciliació familiar. Aquestes estan pensades per a la reducció de la jornada laboral de les persones que s’encarreguen de l’atenció i de la cura de les seves filles i fills durant l’horari laborable, i ha quedat demostrat que no basten per a desestabilitzar la divisió sexual del treball i així acabar amb les desigualtats que genera. Pel que, a més, és necessari avançar cap a un model de corresponsabilització de la cura més àmplia i que impliqui a tota la població incloses les institucions públiques. Posar la vida de les persones al centre de les polítiques públiques contribueix a trencar la divisió estricta, excloent i sexista entre les esferes pública i privada, treball productiu i reproductiu, criança i vida laboral, i altres rols de complementarietat atribuïts per sexe i que, en la pràctica, suposen una de les principals fonts de desigualtat. L’objectiu és que tota persona pugui desenvolupar els diferents àmbits de la seva vida sense haver de renunciar a els uns o els altres en funció de l’ordenació sexista de les tasques necessàries per al sosteniment i cura de la vida. Per a aconseguir-ho, cal obrir espai a models d’organització de la vida complets i multidimensionals que puguin incloure les cures, la criança, el treball remunerat, la vida social, l’oci, i la resta de dimensions d’una forma integral i compatible, trencant amb les lògiques productivistes i de reproducció social que sovint regulen la política pública en general i els preus públics en aquest cas particular. Tenint en compte que existeix una gran diversitat de tipus de famílies i d’enfocaments de les cures en les primeres etapes de la vida, una vegada que es pren la decisió, més o menys voluntària, d’accedir a les escoles infantils ens trobem amb una realitat que dista de ser la ideal en tant que continua reproduint desigualtats. Reconeixent la diversitat de casos entre els diferents municipis, en termes generals, l’actual regulació dels preus públics de les escoles infantils té mancances i limitacions que ens plantegen la necessitat de continuar avançant cap a un model de corresponsabilització de l’administració pública en el treball de cures a la infància. D’una banda, no existeixen ajudes ni bonificacions per a les persones que no opten o que queden excloses de les escoles infantils, la qual cosa limita les possibilitats de criança a un sol model i desatén a totes aquelles mares i pares que es queden fora de les llistes. Cal valorar que l’etapa de criança de 0 a 3 anys comporta un elevadíssim grau de dependència, la primera infància requereix atenció les 24 hores del dia i, en canvi, les polítiques públiques no garanteixen la possibilitat d’oferir una cura adequada. L’educació primària obligatòria comença als 6 anys. Prèviament s’imparteix l’educació infantil, de 0 a 6 anys, dividida en dos cicles que no impliquen obligatorietat. El primer cicle
L’accés universal i gratuït a l’atenció domiciliària
El servei d’atenció domiciliària (SAD) és una de les polítiques públiques destinades a les cures de les persones amb dependència intensiva, especialment utilitzat per persones majors i de suport a la seva unitat de convivència. Implica l’atenció personal i, en alguns casos, el suport a la neteja i el manteniment de la llar de persones residents derivades des dels Serveis Socials bàsics de l’ajuntament i el suport per a les persones que presenten majors dificultats en el desenvolupament de les activitats de la vida diària, dificultats d’integració social i/o que es troben en una situació d’autonomia personal reduïda. Aquest servei coexisteix amb una àmplia oferta privada que inclou opcions amb i sense ànim de lucre. Gairebé la totalitat del cost del servei públic es cobreix amb despesa pressupostària, però existeix formalment un preu públic i un debat obert sobre la pertinència del copagament del servei. El servei d’atenció domiciliària està innegablement relacionat amb la vida de moltes dones. La relació funciona en una doble direcció: d’una banda, es comprova que la gran majoria d’usuàries del servei són dones de més de 65 anys (més del 70% del total són dones) i, d’altra banda, cal visibilitzar que la gran majoria de les persones que exerceixen tasques de cures (ja sigui de manera remunerada a través d’aquest servei o altres sistemes privatitzats, o per vincle familiar) també són dones. Les tasques de cures són essencials per al manteniment de la vida i no existeix cap sistema productiu que es pugui mantenir al marge dels vincles d’interdependència entre les persones. Quan parlem de persones amb dependència sovint oblidem que totes les persones som dependents en diferents graus segons l’etapa del cicle vital, l’estat de salut i altres variables que determinen el nostre grau d’autonomia-dependència. Totes les polítiques públiques dirigides a cura de persones amb un menor grau d’autonomia (és a dir, persones que depenen d’altres persones per a cobrir un número elevat de les seves necessitats quotidianes) haurien de ser tractades des d’una doble dimensió: d’una banda, l’enfocament en la promoció de l’autonomia de la persona receptora de les cures treballant a partir de lògiques emancipadores i, per un altre, la garantia d’unes condicions mínimes i concordes amb els drets de les persones treballadores, que tindrà la persona encarregada de fer les tasques d’acompanyament i atenció. Tot això garantint sempre la dignitat de totes dues parts, tant de la persona proveïdora, com de la persona receptora dels treballs de cures. Aquest plantejament resulta de vital importància pel que fa al funcionament de les polítiques públiques d’acompanyament en situacions de dependència i, en concret, al context de l’atenció domiciliària. Així mateix, les activitats de cures que es continuen efectuant majoritàriament en família, solen fer-se per afecte, per obligació moral o per ambdues alhora. Aquesta realitat, a més de denotar un insuficient qüestionament crític davant les estructures tradicionals i de divisió sexual del treball, està suposant un valor econòmic significatiu per a les institucions i gran part de la societat. Tot això es posa de manifest quan el cost passa a cobrir-se a través d’opcions i serveis del mercat o quan el cobreix l’administració pública. És innegable que en els casos en els quals els treballs de cures es cobreixen dins de la família, col·lateralment s’està economitzant la despesa pública i s’està fent una aportació del tot significativa per a l’actual funcionament social. Generar polítiques públiques que abordin l’economia de les cures des del govern municipal i quantificar el seu cost no sols suposa un pas important per al reconeixement i la valorització de l’economia de les cures sinó que també implica la corresponsabilització dels poders públics en el sosteniment de la vida. Tot això són millores significatives, però encara cal avançar cap a un model social que tingui en compte aquest treball també quan es fa des de les unitats de convivència, incloent-hi les dades de les persones cuidadores, de manera que quedi reflectit en el sistema de comptes municipal. També en el camp de l’atenció a persones adultes amb dependència sabem que són les dones les que cuiden majoritàriament, tant de manera remunerada com no remunerada. Això suposa una desigualtat important perquè la quantitat de temps que dediquen moltes dones a les tasques de cures limita de manera directa a les seves oportunitats de desenvolupament personal i vital. Cal tenir en compte que la desigualtat de gènere continua present mentre no s’aconsegueixi la corresponsabilització dels homes en les tasques de cures. És a dir, a més d’apostar per la millora de la vida de les dones acabant amb la divisió sexual del treball i de les càrregues sexistes que suposa, un enfocament integral amb perspectiva de gènere ha de trobar la manera d’implicar els homes en les tasques de sosteniment de la vida. El concepte de corresponsabilitat integral inclou la implicació no sols dels homes sinó també de l’Estat i de les empreses. El grau de compromís dels ajuntaments en la provisió de cures i benestar repercuteix directament en la vida de les persones que fan els treballs de cures, podent contribuir a la reducció de les desigualtats que sofreixen actualment. A més, en l’àmbit dels treballs de cures que sí que es consideren remunerats, sabem que la majoria de les persones que els realitzen són dones migrants, amb les seves pròpies càrregues familiars, moltes vegades en situació irregular i travessades pels abusos i violències que tot això suposa en l’actualitat. És important entendre que fins que no s’aconsegueixi la garantia real d’unes condicions dignes per a les persones que exerceixen aquests treballs, no pot donar-se per aconseguida la igualtat. Així doncs, unes institucions públiques al servei del sosteniment digne de la vida, han de considerar la incorporació de variables més complexes per a l’anàlisi de la realitat quotidiana de les persones que sofreixen opressió en contextos d’acompliment de tasques de cures i amb això contribuir a l’elaboració de polítiques més conscients amb l’abordatge de les diferents situacions de discriminació. La realitat que dibuixen les dades sobre l’atenció domiciliària a Espanya és
La importància de l’Impost de Béns Immobles des de la igualtat de gènere
Malgrat els postulats i la propaganda de l’economia neoliberal que promouen els seus seguidors i adeptes, la fiscalitat té un paper central en les societats europees pel que fa a la redistribució de riqueses i la reducció de la desigualtat social. De fet, es podria afirmar que és un dels pilars més importants que sostenen el model de vida europeu de les últimes dècades, permetent, d’una banda, el manteniment dels drets socials i, per tant, un sistema que promou una certa igualtat d’oportunitats; i d’altra banda, la pau social i la conservació d’amplis espais de seguretat. No obstant això, la tradició de la doctrina fiscal a Europa ha obviat en massa ocasions i aspectes corregir una de les discriminacions més evidents i antigues, la desigualtat de gènere. Cal assumir que una fiscalitat que obviï les desigualtats actuals i històriques basades en el gènere no sols no és equitativa o reequilibradora sinó que tampoc serà neutral, ja que els seus efectes reprodueixen les desigualtats que impactaran de manera diferent en homes i dones. Aquest fet s’ha començat a esmenar en els últims anys de manera voluntariosa des de diverses instàncies, encara que continua sent incompleta i no prou extensa. L’àmbit local, per exemple, és un espai en el qual s’han pogut experimentar avanços interessants des del moment en el qual s’han identificat i reconegut les seves potencialitats. El canvi de plantejament comença des del primer pas d’obtenció de dades fiables en els quals basar les mesures fiscals. Per a aconseguir el seu desenvolupament és necessari disposar de dades desagregades per sexe, tal com ja marca la llei. Aquesta desagregació és obligatòria per a les estadístiques, enquestes i recollida de dades dels poders públics (d’acord amb l’article 20 de la Llei orgànica 3/2007, de 22 de març, per a la igualtat efectiva de dones i homes). No obstant això, es torna necessari incloure noves variables que permetin conèixer la complexa diversitat social actual, perquè emprar únicament la variable «sexe» resulta insuficient per a analitzar la dimensió de les desigualtats socials. Una vegada aconseguits les dades desagregades, es procedeix al disseny de les polítiques fiscals. Però abans de posar-se a això és necessari advertir que el disseny de normatives o polítiques neutrals no existeix; tampoc pel que fa a la igualtat de gènere. Les polítiques percebudes com a neutrals són sovint polítiques «cegues al gènere» perquè no estan tenint en compte els diferents rols, responsabilitats i capacitats, determinades socialment, que s’assignen a les dones i als homes. Les intervencions cegues al gènere no perceben les necessitats diferenciades dels diferents col·lectius socials ni tenen en compte les desigualtats que produeixen les normatives i polítiques sobre la vida dels homes i les dones. Per tant, un sistema fiscal amb perspectiva de gènere és aquell que té en compte durant el disseny de les seves polítiques principalment les següents idees: • Existeixen necessitats diferenciades entre homes i dones que sovint es tradueixen en un impacte diferenciat de l’aplicació d’una mateixa política. • Cal atendre les diferents necessitats amb la finalitat de visibilitzar i analitzar les possibles desigualtats i promoure la igualtat real de gènere. • Existeixen contribucions econòmiques no remunerades realitzades en l’esfera no mercantil, i realitzades majoritàriament per dones, que són fonamentals per a la producció de béns i serveis, així com per al sosteniment de la vida. Si tornem a l’exemple de la fiscalitat municipal, trobem que l’Impost de béns immobles urbans (IBI) és el principal impost propi dels municipis quant a la quantitat de recursos que s’ingressen. És un impost directe i real que recau, essencialment, sobre la propietat dels béns immobles: terrenys i edificació, i que es calcula a partir del valor cadastral de l’immoble. El valor cadastral és, aproximadament, la meitat del valor de mercat del bé immoble i és calculat per la Direcció General del Cadastre. L’IBI és un impost directe perquè recau sobre una persona física o jurídica, la persona titular del bé immoble, i no sobre una transacció o acte determinat. És real o objectiu perquè grava una renda a partir de les condicions d’un objecte, en aquest cas el valor cadastral del bé immoble, i no té en compte les circumstàncies personals del subjecte passiu contribuent. L’IBI, a més de ser cec fins ara a la desigualtat de gènere també ho és a l’acumulació. Això es deu al fet que malgrat tractar-se d’un impost objectiu que reflecteix la tinença d’immobles i, per tant, un dels elements que conformen la riquesa del subjecte passiu, no obstant això, no té en compte les condicions personals de renda o riquesa a l’hora d’establir el tipus de gravamen. És a dir, es paga el mateix percentatge independentment del número i valor de béns immobles que es tinguin en propietat. L’impost és regulat en els articles 60 a 77 de la Llei d’hisendes locals que, d’una banda, especifica els tipus de gravàmens de l’impost (general, especial, recàrrecs), i d’altra banda, estableix els tipus de bonificacions possibles. És precisament en aquest últim aspecte on el disseny de l’impost ofereix, en principi, marge per a la introducció de mesures per a corregir la desigualtat de gènere. Per a això cal plantejar-se la següent pregunta: hi ha desigualtat de gènere en la distribució dels béns immobles? Respondre a aquesta pregunta primer requereix conèixer la distribució entre dones i homes de les propietats en relació al seu valor per a veure quin és el tipus d’habitatge de la qual són titulars i observar si existeixen diferències substancials. Per a completar l’anàlisi s’ha de creuar aquesta informació amb el nombre de persones que cohabiten la llar, el seu gènere i el seu grau d’autonomia/dependència, per a valorar les condicions de vida i el repartiment dels treballs dins de la llar. Amb l’objectiu que no s’exclogui a ningú en el disseny de l’impost amb perspectiva de gènere, ens hem de preguntar quines persones quedarien fora del concepte d’unitat familiar, revisar si el concepte de família que s’està tenint en compte ha quedat o no obsolet o, fins